Anita Lasker i l’Orquestra de Senyoretes d’Auschwitz

l 27 de gener de 1938, el món va canviar per a moltes persones, també per a la violoncel·lista Anita Lasker i la seva família. El seu pare, advocat alemany d’origen jueu, s’havia negat a abandonar el país, tot i les tensions creixents:

“El meu pare era alemany i no podia creure que els alemanys fossin tan estúpids. Això passarà, deia. No poden estar tan bojos. I quan es va adonar que eren  bojos, ja era massa tard”.

ANITA LASKER 2

L’any 1941, amb setze anys, Anita Lasker va ser deportada al camp de concentració de Birkenau, un satèl·lit d’Auschwitz. Quan va arribar a aquell infern, li van preguntar què sabia fer. Ella va contestar que tocava el violoncel. Li van contestar “Posa’t en una altra fila”.

 

Anita Lasker havia nascut el 1925 a la ciutat alemanya de Breslau, en una família jueva.  El  pare era advocat i la mare violinista i pertanyien a l’alta burgesia alemanya. Anita tenia dues germanes més i totes tres van ser educades en la música, Anita va estudiar violoncel, Marianne, piano i Renata, el violí.

ANITA I RENATA

Anita i Renata Lasker

El 1941, els Lasker van començar a viure la persecució nazi i, de retruc, la progressiva destrucció de la seva família. Marianne va tenir la sort d’emigrar a Anglaterra, però Renata i Anita es van quedar a Alemanya i van entrar a treballar en una fàbrica de paper. Al cap d’uns mesos, el setembre del 1942,  quan van intentar fugir a França, ja era massa tard. Les van fer presoneres i, a partir d’aquell moment, els seus destins serien diferents. Els pares van ser deportats a Izbica, i allà se’ls va perdre el rastre.

Renata va anar a parar a un camp de treballs forçats, mentre que ella va tenir la bona fortuna que quan va arribar a Birkenau  li van demanar què sabia fer. El violoncel li va salvar la vida i la música va ser la seva aliada per conservar les ganes de viure.

Poc després, Anita va ser enviada a Auschwitz i allà va entrar a formar part de l’Orquestra de Senyoretes d’Auschwitz. La directora era Alma Rosé, la neboda de Gustav Mahler i filla del primer violí de l’Orquestra Simfònica i de l’Òpera de Viena Arnold Rosé. Alma havia estat la fundadora d’una de les primeres orquestres femenines, anomenada “Les noies del vals de Viena”, una formació amb molt prestigi a l’època.

Anita Lesker, en una entrevista concedida a la BBC molts anys després, explicava que si no hagués estat per Alma Rosé, moltes de les intèrprets de l’orquestra haurien acabat a la cambra de gas. (…)

USC SHOAH FOUNDATION Anita Lasker-Wallfisch

Si vols saber-ne més, continua escoltant…!

 

Anuncis

Adele Franziska Mundinger, una música amb àngel

Deia que, quan posava les mans al teclat del piano, ja no li pertanyien. Tocava melodies que no havia sentit mai. Aleshores, de nit, sense l’instrument, les seves mans seguien tocant, totes soles, la mateixa música. Alguns amics de la família gairebé veien facultats de mèdium a aquest fenomen…!

 

 

Va ser de resultes d’aquestes improvisacions que va començar a endinsar-se en l’estudi de l’harmonia i la composició per poder fixar, en el paper pautat ,tot el que li brollava. Llavors era joveneta. Havia nascut l’any 1890 i es deia Adele Franziska Mundinger.

Adele era filla de pares alemanys, Andreas i Marie Mundinger. Tots dos eren músics i vivien a Tsarskoye Selo, “La vila del tsar”, a prop de Sant Petersburg, la residència de la família imperial russa.

No sabem la raó per la qual vivien allà. Probablement els pares hi exercien de músics, però el que sí que sabem del cert és que Adele va tenir el primer contacte d’aprenentatge de la música al costat de la seva mare, pianista i cantant, però les seves aptituds eren tan òptimes que van acordar seguir amb reforç d’estudis particulars d’harmonia, contrapunt, composició i piano, alhora que es diplomava a l’escola per a senyoretes que hi havia a Tsarskoye Selo.

La seva veu preciosa de mezzosoprano va fer decantar els seus estudis pel cant i, així, va ser quan va començar a estudiar al Conservatori de sant Petersburg.

Adele sempre va ser una noia delicada de salut, ja ho era de menuda. I això, juntament amb els esdeveniments del seu país: la Primera Guerra Mundial, la revolució d’octubre del 1917, que va fer pujar els bolxevics al poder i, més tard, una Segona Guerra Mundial, van alterar la carrera d’Adele, tant la formació com la composició, que també es va alentir i se’n va ressentir. Tot i això, sempre va seguir amb la seva vocació, sobretot la de composició.

A principis de la Segona Guerra Mundial, els alemanys van ocupar la zona que envoltava Leningrad i, és clar, la seva ciutat també se’n va veure afectada. Això va significar el control total d’una gran part de la població i molts habitants van morir de fam.

Davant d’aquell horror, la mare, llavors vídua, i Adele i la seva germana, van intentar fugir a Alemanya, d’on provenia la família, però van ser arrestades i internades en diferents gulags, els camps de concentració soviètics. Entre totes tres portaven tots els manuscrits de les partitures que Adele havia anat component al llarg dels anys, el seu més gran tresor, però, gran part, es van acabar perdent…! (…)

(Si vols saber-ne més, segueix escoltant l’audio) 📢

 

Constance Magogo, la música de la princesa zulu

Apareix citada a les enciclopèdies més importants de música. Va ser una figura d’enorme importància per preservar de la música zulu, el seu poble.

El seu treball de composició, recerca, recuperació, interpretació i conservació de la música va influenciar i ha influenciat i servit a molts joves compositors sud-africans, la majoria nascuts en famílies blanques, per aprofundir en les arrels de la música ètnica i tradicional de la seva terra.

 

Havia nascut al palau reial de Nongoma, a Sud-àfricaàfrica, l’any 1900, i era filla del rei zulu Dinuzulu KaCetshwayo i de la reina Silomo. Parlem de la princesa Constance Magogo.

Constance va ser la gran de dos germans més. L’un esdevindria el futur rei zulu i, l’altre, el rei regent durant uns quants anys. La mort prematura de la mare i el fet de ser dona va fer que Constance hagués de dedicar la seva joventut a fer-se càrrec dels seus dos germans menors, però de res va servir-li la seva entrega. El 1923, tenia vint-i-tres anys i, a petició del germà, llavors rei, va ser entregada com a desena dona al cap de la tribu zulu, renunciant, d’aquesta manera, a tota esperança de casar-se amb l’home del qual s’havia enamorat.

Però, malgrat les dificultats imposades per les tradicions i pel seu rang dins la tribu, va aconseguir certa independència. Anys més tard, el seu fill, líder d’un dels partits de Sud-àfrica, recordaria que, de tant en tant, la seva mare es venia els ramats d’animals que li tocaven per jerarquia, per pagar-se classes, l’educació que sempre havia anhelat.

Constance no parlava anglès, només zulu, una llengua que deriva del bantu, però va arribar a ser una de les màximes autoritats, ja reconeguda en vida, de la música zulu del passat i del seu present. Zulu significa cel, i la música d’aquest poble, vist amb els nostres ulls, és rudimentària, màgica, molt arrelada a la terra i a les tradicions i amb uns rituals i uns balls absolutament fascinats.

I com hi va arribar?

Doncs, durant la seva infantesa, havia anat empeltant-se de les tradicions de la música del seu poble. L’havia après, sobretot, de les seves àvies, però també de la gent que l’envoltava i dels rituals que sovint celebraven. Sentia tant respecte i, alhora, curiositat per aquell passat, que ella mateixa s’hi va submergir-s’hi…! (…)

*Si en vols saber més, segueix escoltant-nos…!

 

Maria Cecilia Guardi, l’àngel de Tiepolo i alguna cosa més

Carta del 29 d’agost del 1739, del viatger francès Charles de Brosses

“La música que transcendeix aquí, a Venècia, és la dels hospicis. N’hi ha quatre, i a tots hi ha noies bastardes o òrfenes, i també noies a les quals els seus pares no estan en condicions de criar. A totes elles, se les educa a expenses de l’Estat i se les ensenya exclusivament per destacar en l’art de la música. Per això canten com els àngels i no hi ha instrument amb què no se’n surtin, per gran que sigui. Viuen en clausura, com les religioses, i són les úniques que intervenen en els concerts, que poden arribar a comptar amb unes quaranta noies. Us juro que no hi ha res tan bonic com veure les noies dirigint l’orquestra i marcant el compàs amb tota la gràcia i la precisió inimaginable.”

cecilia angels

Quan Brosses va escriure aquesta carta, a Vivaldi només li quedaven dos anys de vida. Venècia encara irradiava tot el seu poder de seducció en l’àmbit musical. Els Ospedale, els hospicis de què parlava el viatger francès, eren al cim de la seva popularitat, tant a Venècia com a fora. Era tanta la seva fama, que els diaris locals anunciaven els seus concerts per atraure el públic, i una Guia de Venècia del 1697 feia servir el talent de les noies com a reclam pels turistes.

 

Aquestes noies tenien una qualitat de vida molt honorable, però no podien participar dels guanys. Hi havia una mena d’intercanvi: les noies eren educades i exhibien el seu art, sempre en l’anonimat, i, a canvi, els diners per la venda d’entrades, els donatius, els llegats que rebien, se’ls quedaven les arques de la institució.

cecilia ospeda

Però hi havia un punt molt frustrant per a les noies que es volien casar perquè, un cop fora, se’ls prohibia taxativament exercir la seva professió. I aquí hi ha la gran injustícia entre els dos sexes perquè, mentre que els nois que abandonaven els conservatoris un cop creuaven les portes podien volar tots sols cap on volguessin o on els portés el talent i la sort, elles havien de veure com el seu art s’acabava amb el casament. A més, l’home havia de firmar una acta notarial que així ho explicava, i hi havia uns reglaments en vigor, als teatres de Venècia i també als estrangers, que ho deixava ben clar. I amb tot, podien perdre el dot que els donava, els regalava l’administració.

Però hi ha una història bellíssima i alhora trista al voltant d’això que us acabem d’explicar.

cecilia tiepo

Retrat de Cecilia Guardi, atribuït a Giambattista Tiepolo

D’entrada, no era tan fàcil trobar pretendent, sempre allà recloses; però bé, en aquest cas, tot anava a favor dels amants. Es van conèixer a l’hospici mateix, a l’Ospedaletto.

L’entrada de la noia és del 1717. El registre diu: “Escoltada per aquesta congregació la demanda de la pobra vídua, mare de Cecilia Guardi, que dona fe de la seva extrema pobresa. De la seva nombrosa descendència, del perill de l’honestedat de la seva filla (…) La veu ja es troba assentada i és capaç de servir al cor, feta la prova pel nostre administrador encarregat de la música, que la seva veu de soprano és bella, s’espera un èxit distingit. Per totes aquestes raons, per glòria de nostre Senyor i avantatge del nostre hospici, sigui acceptada la jove Maria Cecilia, filla de Domenico Guardi, tot i que passi de l’edat prescrita pels nostres reglaments i la seva mare encara sigui viva.”

Cecília tenia quinze anys, força gran ja quan va ser admesa. Venia recomanada pel comte Giovanelli, que aleshores era l’administrador de la institució que anava a parar.

Ella era filla de Francesco Guardi, que va néixer en el si d’una família d’artistes i es va formar al taller familiar, marc en el qual es va desenvolupar també tota la primera part de la seva carrera artística, en col·laboració amb el seu germà Giovanni Antonio.

I què va passar? Doncs que, posada aviat a cantar al costat dels altres àngels del cor, la seva extraordinària veu va cridar l’atenció d’un jove pintor que feia unes pintures a la mateixa l’església de l’Ospedaletto. I ella també ràpidament es va fixar en ell. La història no ens ha explicat com van ser aquelles primeres mirades, trobades, promeses…! Però el que sí que sabem del cert és que, dos anys després, ella ja era fora de l’hospici. El motiu: el pintor i l’àngel havien decidit casar-se…! (…)

cecilia lorenzo

Retrat de Cecilia Guardi pintat pel seu fill Lorenzo Tiepolo

(Si vols saber més coses, segueix escoltant.)

Jeannette Meyer Thurber, una mecenes per a la música i per a la igualtat

L’any 1892, el compositor txec Antonín Dvorák arribava, amb la seva família, a la ciutat de Nova York. Després d’uns quants mesos llargs de negociacions, finalment havia accedit a fer-se càrrec de la direcció del Conservatori Nacional de Música d’Amèrica. Entre els motius que el van portar a acceptar el càrrec, n’hi havia un de molt de pes, i era el sou que li havien ofert, 15.000 dòlars a l’any, vint-i-cinc vegades més del que guanyava a Praga. A canvi, ell els retornava noves idees, classes, concerts i també noves composicions.

jeannetev2

Simfonia n. 9 “Nou Món” d’Antonin Dvorak, escrita durant la seva estada a Nova York

Aquell fitxatge va ser tot un acte d’audàcia perquè satisfeia totes dues parts. Dvorák li assegurava més temps per compondre i un gran respir econòmic, i per l’altra part, s’aconseguia posar al capdavant de la institució una figura il·lustre i un dels compositors més rellevants del moment per, d’aquesta manera, ajudar a situar el Conservatori en el mapa.

CONSERVATORI

El Conservatori Nacional de Música d’Amèrica només tenia set anys de vida i havia nascut gràcies sobretot a una de les primeres grans mecenes de la música clàssica als Estats Units, Jeannette Meyers Thurber.


I qui era aquella rica mecenes?

Doncs es deia Jeannette Meyers i havia nascut a Delhi, Nova York, el 1850. El seu pare, Henry Meyers, era un violinista danès que havia emigrat als Estats Units, i la mare, Anna Marie Coffin Price, era de Boston. Van ser els pares que van creure que la seva filla s’havia de formar musicalment al vell continent, en un dels millors conservatoris, el de París.

JEANNETTE

Jeannette Meyers Thurber

Allà, a part de rebre una educació musical exquisida -és curiós de veure com cadascú de nosaltres traiem rendiments diferents de les experiències-, es va sensibilitzar i es va fixar en el finançament de la institució, segons explicaria anys més tard.

L’any 1869, Jeannette tornava a Nova York i poc temps després es casava amb Francesc Beatty Thurber, un adinerat home de negocis. Ben situada socialment i econòmicament, Jeannette va començar a prendre consciència i a sensibilitzar-se per temes socials i culturals del seu país. De fet, la seva màxima seria: “La riquesa no porta només privilegis, sinó també obligacions”.

Una de les seves gran gestes de la qual se sentia més orgullosa va veure la llum el 1885.La idea d’un conservatori nacional finançat amb fons federal dels Estats Units havia estat un somni de Thurber des que havia estudiat al Conservatori de París. (…)

(Si vols saber-ne més, segueix escoltant l’audio)📢

Regina Strinasacchi, la virtuosa violinista elogiada pels Mozart

A finals de l’any 1785, Leopold Mozart escrivia una carta a la seva filla Nannerl, en què li descrivia les seves impressions després de sentir tocar una violinista a Salzburg. Li deia:

És una llàstima que no poguessis escoltar aquesta noia […] No toca ni una nota sense expressió (…) i l’Adagio, ningú més que ella pot tocar-lo amb més sentiment i de forma més commovedora. Tot el seu cor i tota la seva ànima estan en la melodia que interpreta. I igualment bell és el seu so, així com la força d’aquest so. En general, crec que una dona amb talent toca amb més expressió que un home”.

regina

Silueta de Regina Strinasacchi. Autor desconegut. 1795

L’afirmació no estava feta per un qualsevol. Leopold Mozart, el pare de Wolfgang i Nannerl, va ser un gran virtuós del violí, tot i que va ser més conegut per la seva faceta d’excel·lent teòric de l’instrument. Tenia fins i tot publicat un tractat sobre la tècnica del violí, per tant, sabia perfectament què estava dient. De fet, el seu fill Wolfgang un any abans ja li havia parlat d’aquesta violinista en una carta. Deia així: “Tenim ara per aquí la famosa Strinasacchi de Màntua, una violinista molt bona.Toca amb molt de gust i sentiment. Ara mateix estic escrivint una sonata que tocarem junts”.

I qui era aquella gran famosa violinista? Doncs es deia Regina Strinasacchi, era italiana, i el 1785 tenia 21 anys.

 

Regina havia nascut  el 1764, a Ostiglia, prop de Màntua, i se sap que de petita va començar a estudiar el violí a l’Ospetale della Pietà de Venècia, on temps abans Antonio Vivaldi havia donat classes. També sabem que va formar-se un temps a París.

Les seves aptituds deurien ser veritablement molt òptimes perquè no va tardar gaire a presentar-se públicament. Les primeres aparicions públiques de les quals tenim constància daten del 1777, és a dir, amb 8 anys, com a nena prodigi, eren molt apreciades en l’època, i va ser a la ciutat alemanya de Frankfurt.

Regina_Strinasacchi

La seva acollida va ser tan bona que, aviat, mentre es formava va iniciar gires de concerts, per Itàlia, Alemanya, França. Fins que el 1784, amb vint anys, va fixar la seva residència a Viena. I va ser allà on coneixeria Wolfgang Amadeus Mozart, que feia tres anys que també hi vivia.

regina 3

Sonata per a violí i piano n. 32, KV 454 de Wolfgang Amadeus Mozart. Sonata Strinasacchi

No sabem com va ser l’encontre entre els dos músics, probablement Wolfgang la va sentir tocar i impressionat amb el seu mestratge va voler tocar amb ella. Però com que no es va conformar només en tocar plegats, per l’ocasió va compondre una sonata per a violí i piano, la n. 32, KV 454, la coneguda amb el temps com Sonata Strinasacchi (…).

(Si vols saber-ne més, segueix escoltant l’audio)📢

Ljubica Marić, la gran artista sèrbia

Durant la Segona Guerra Mundial, com tant altres artistes, va haver d’interrompre la seva carrera internacional però no va deixar mai de treballar i lluitar. De dia, es dedicava a impartir classes de música, a fer concerts sempre que era requerida i a compondre, i de nit es convertia en partisana, el principal moviment de resistència en la lluita contra els nazis.

partisanes

Guerrilles femenines de partisanes Iuguslaves

 

En aquells anys ja havia donat mostres del seu increïble talent i genialitat, fins al punt d’acabar sent reconeguda com una dels artistes sèrbies més importants del segle XX. Va ser compositora, violinista, professora, directora d’orquestra, poeta… en definitiva, una artista de cap a peus! Havia nascut el 1909 a l’antiga Iugoslàvia i es deia Ljubica Marić.

Ljubica Marić

Ljubica Marić va néixer a Kragujevac, la ciutat de l’antiga Iugoslàvia avui recordada, entre altres coses, per la brutal massacre que va patir la seva població en mans de soldats alemanys l’any 1941. El pare de Ljubica, dentista, va morir el 1913, en la Segona Guerra dels Balcans, quan ella nomé tenia quatre anys. Aleshores, amb la seva mare, van marxar a viure a la ciutat més gran d’aleshores de l’antiga Iugoslàvia, Belgrad. Allà va ser on va començar a endinsar-se en el món de la música, primer amb el violí i nou anys més tard ja era dels primers estudiants serbis que aconseguien acabar els estudis de composició. I de Belgrad va marxar a Praga, al Conservatori, per ampliar la formació, i també es va iniciar en el món de la direcció, i sempre al costat de la seva mare, que l’ajudava a seguir endavant i li permetia l’entusiasme i l’amor a la música.  Ella i la seva mare, vivien en una habitació llogada i es mantenien econòmicament  gràcies a les feines domèstiques que la mare feia a cases de famílies de Praga. El 1932, amb 23 anys, Ljubica es graduava i es convertia en una de les primeres dones europees directores d’orquestra.

Preocupada per les idees polítiques que començaven a sorgir en alguns països, va anar recorrent diferents destins: Belgrad, Zagreb, Praga… Va ser en aquesta època quan Marić va entrar com a professora associada al Conservatori estatal de Praga i també es va posar al capdavant  de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Txeca. Però de cop, l’impuls que la seva carrera havia agafat es va veure interromput per l’esclat de la guerra, la Segona Guerra Mundial.

Anys cruels, turbulents, i que ella va viure de molt a prop al costat del moviment de resistència lluitant contra els nazis. Acabada la guerra, tot estava per refer.  (…)

Ljubica_Marić_2009_Serbian_stamp

Segell Serbi de Ljubica Marić . Any 2009

Giusepina Strepponi, la veu més estimada de Giusepe Verdi

L’any 1847, la soprano Giusepina Strepponi i el compositor Giuseppe Verdi es convertien en íntims amics. S’havien conegut vuit anys abans, quan Strepponi es trobava en el punt àlgid de la seva carrera.

Giuseppina_Strepponi

 

 

El 1839 havia estat ella qui havia recomanat a l’empresari del teatre de la Scala de Milà una òpera d’un compositor desconegut del municipi de Busseto. L’òpera era Oberto, conte di San Bonifacio, la primera òpera de Giuseppe Verdi, i tot i que l’èxit va ser modest, aquell títol li va servir per anar a obrint-se el camí cap al reconeixement . Tres anys després el mateix teatre acollia l’estrena del seu tercer títol, l’aclamat i triomfal Nabucco, amb ella, amb Giuseppina Strepponi, en el principal paper femení. Però aquest títol, que per a Verdi suposaria el primer èxit important, el seu impuls com a compositor, per a ella suposava l’inici del seu declivi com a cantant.

VERDI at Sant'Agata, 1898 with from l to r

Giusepina Strepponi, dreta, Giusepe Verdi, al mig, amb un grup d’amics

En aquell moment, Giuseppina tenia 27 anys i una vida personal molt agitada, per dir-ho d’alguna manera. Havia estat l’amant de l’empresari del teatre de la Scala, amb qui va tenir un fill que va morir quan era gairebé un nadó. I era la infeliç parella del tenor Napoleone Moriani, amb qui va tenir dos fills, també il·legítims, i se’n va haver de fer càrrec. Després de l’estrena de Nabucco, a la Scala, un crític va escriure: “Pel que fa a l’acció i al cant , aquesta bona artista ha fet miracles, però la seva veu necessita reposar i nosaltres li preguem que ho faci, pel seu bé i pel nostre, perquè desitjaríem tenir-la en l’escenari per molt més temps, ella que és una cantant a iqui tant i per tantes raons hem aplaudit (…)”

Les seves actuacions cada cop havien de ser més espaiades per no fer-se malbé la veu, fins que finalment, després d’una actuació a Mòdena, precisament del Nabucco, va posar fi a la seva carrera com a cantant i va marxar a viure a París. S’havia quedat vídua, i a partir d’aquí trobem el seu nom vinculat per sempre més amb el de Verdi. Però encara haurem d’esperar un temps perquè la relació s’afermi del tot.

I qui era, aquella soprano?

Si vols saber més, segueix escoltant…!

Billie Holiday, el plor que t’acarona

Silenci, ara!, no m’ho expliquis/ no hi ha res a guanyar/ m’alegro que hagis tornat/ No m’ho expliquis/ Tranquil/ Treu-te el pintallavis/ No m’ho expliquis/ Saps que t’estimo….!

I la cançó continua dient, entre altres coses, que és completament seva, tot i que sap que l’ha enganyat, però que és igual…!

billie

La lletra d’aquesta cançó, “Don’t explain”,  la va escriure Billie Holiday amb música d’Arthur Herzog Jr, després que el seu home va arribar a casa amb rastre d’un pintallavis que no era el seu. I com aquesta lletra, d’altres, amb cançons i una manera de cantar que delatava una gran dosi d’incomprensió i solitud; en canvi, tal com ho deia, era com si t’acaronés.

 

El seu patiment, gairebé crònic, el va recrear en una manera de cantar, amb un sentiment, i molts de nosaltres l’hem rebut com valuoses perles negres, estimades per la seva excepcionalitat i bellesa. I aquest mateix color també la va fer culpable d’haver gosat sentir-se una estrella. Perquè, tot i haver arribat a l’estrellat, des que va néixer va veure que en alguns llocs només hi tenen cabuda els blancs. L’estigma venia de lluny!

Bille Holiday en realitat es deia Eleanora Fagan, i havia nascut a Baltimore l’any 1915.

Billie_Holiday_1917 2

Era filla de Sadie Fagan, una noia de 13 anys,  i de Clarence Holiday, de 15. Ell era guitarrista de jazz, i tan jove i immadur que no va saber fer de pare, ni de marit, i quan Eleanora era encara un nadó, les va abandonar. L’única cosa que li va deixar és el nom artístic, Holiday, i Bill, tal com ell l’anomenava perquè deia que semblava un xicotot.

billie 3

Però si el pare era jove i no sabia com gestionar tot allò, la mare tres quarts del mateix, tot i que no podia fer gaire més. (…)

bille 7

(si vols saber-ne més, continua escoltant)

Olga Khokhlova, “la ballarina” de Picasso

L’any 1917, Pablo Picasso va retornar a Barcelona. Tretze anys enrere s’havia instal·lat a París i molt de tant en tant, hi seguiria anant. Però aquell any hi va passar una bona temporada, del juny al novembre. La seva estada va ser molt interessant, artísticament parlant i també personalment. El pintor no venia perquè sí! Arribava amb la companyia de Ballets Russos amb qui estava col·laborant en una nova producció i venien a presentar-la a Barcelona. Però també venia mogut per un motiu molt més personal: estar a prop d’una ballarina russa de la companyia.

olga 3

 

 

I qui era aquella noia que havia encisat Picasso?

Doncs es deia Olga Khokhlova, havia nascut el 1891a Nezhin, una ciutat de l’Imperi rus que actualment és Ucraïna, i era filla d’un coronel de l’exèrcit imperial i de Lidia Vinchenko. Olga va estudiar dansa, tot i que els seus pares creien que era una afició poc digna per a una filla d’aristòcrates, però tot i així va seguir amb la seva voluntat i amb vint anys entrava a la companyia de Ballets Russos fundada per l’empresari Serguei Diaghilev. Olga va ingressar-hi el 1911, quan la cèlebre companyia s’acabava d’independitzar del Ballet Imperial de Sant Petersburg, començava a embarcar-se en gires internacionals i fixava la seva residència a París.

olga

A principis del 1917 el polifacètic Jean Cocteau va tenir la idea d’escriure un ballet, Parade, i reunir, en un mateix projecte, els artistes més reconeguts del moment: amb els Ballets Russos de Diaghilev, Erik Satie escriuria la música, la coreografia de Leonide Massine i els vestits i els decorats a càrrec de Pablo Picasso.

El mes de febrer, tots els col·laboradors menys Satie es van reunir a Roma per començar a treballar en el nou ballet, i va ser a la ciutat eterna, on Picasso i Khokhlova es van conèixer.

olga 5

S’han vessat rius de tinta explicant qui era i com era la ballarina. Sabem que Olga va marxar de casa als vint-i-un anys per anar amb els Ballets russos, i més d’un especialista explica que no tenia gaire talent, però Diaghilev, l’empresari, ho compensava tenint-la en el “cos de ball”, perquè la seva presència es feia notar. (…)

Olga_Khokhlova

(si en vols saber més, escolta l’àudio fins al final)