Giuseppina Bozzacchi, la Coppélia de Delibes

El 25 de maig del 1870, el Teatre Imperial de l’Òpera de París acollia l’estrena del ballet Coppélia, també anomenat La noia dels ulls d’esmalt del compositor francès Leo Delibes.

md1028936319

El llibret de Coppélia l’havia escrit l’arxiver de l’Òpera de París, Charles Nuitter, amb els consells del coreògraf Arthur Saint-Leon, basant-se en un dels Contes fantàstics de l’escriptor alemany, E.T.A.  Hoffmann, el titulat L’home de sorra. El llibret explica la història d’un vell científic, el Doctor Coppelius, i de la seva nina mecànica i dansaire, que la batejarà amb el nom de Coppélia.

Probablement, la influència d’aquesta història venia dels espectacles ambulants i d’entreteniment de finals del XVIII i principis del XIX que mostraven autòmats mecànics. En tot cas, aquest ballet es va convertir en el primer en la història d’aquest gènere musical que presentava en un escenari una nina mecànica de mida real i que aconsegueix tenir vida com a part de la trama.

I aquí és quan entra la protagonista del Femení i singulars d’aquesta setmana.

 

Perquè, tan bon punt la partitura va estar llesta, tots els que havien intervingut en el naixement de Coppélia, el coreògraf i el llibretista, el director de l’Acadèmia Reial de Música, l’empresari del teatre, i el mateix compositor, van començar la recerca de la nina adient, la Swanhilda, que és el nom del personatge abans de fer-se passar per Coppélia.

4a27ed594a578e4699f2165f9b14229d--paris-opera-ballet-th-birthday

Un any abans de l’estrena, Delibes va fer un viatge a Itàlia per buscar la seva nina/ballarina idònia, però va tornar amb les mans buides. Mentrestant, el coreògraf i el llibretista havien descobert la ballarina perfecta. Era italiana, molt jove i bonica, tenia setze anys i era com una veritable nina. Es deia Giuseppina Bozzacchi.

Giuseppina era milanesa, va néixer el 1853. Va començar a estudiar dansa a l’escola del Teatre de L’Scala de Milà i, davant del potencial d’aquella jove promesa, només tenia dotze anys, la seva mestra la van animar a marxar a estudiar a París, amb la prestigiosa professora de l’escola de ballet de l’Òpera de París madame Dominique.

Giuseppina-Bozzacchi-218x300

Se sap que la seva mestra sempre la va considerar la més brillant de les alumnes que van passar per les seves aules. I allà va ser quan la van descobrir. El seu caràcter càlid i alegre, el seu físic i espontaneïtat natural la feien perfecte per a la música de Delibes, que com que situava l’acció a l’Europa central, el llibretista va brindar al compositor l’ocasió d’abordar temes exòtics, amb una música dansarina, enginyosa, espiritual i plena de color .

En aquell moment, Giuseppina Bozzacchi ja havia ballat al Teatre Imperial de l’Òpera de París. Després de la proposta i d’uns mesos de treball intents, estava a punt per donar vida a Coppélia.

BosacchiCoppélia

El 25 de maig de 1870, en presència de l’emperador Napoleó III, el Teatre Imperial de l’Òpera de París acollia l’estrena del ballet de Delibes, el títol amb què aconseguia la fama. Bozzacchi va repetir l’èxit durant unes quantes setmanes, fins que al mes de  juliol va sorgir una disputa internacional entre França i Prússia  per la successió al tron ​​espanyol i el 19 de juliol França declarava la guerra.

Malauradament, Coppélia va acabar tràgicament. El coreògraf Saint-Leon va morir tres mesos després de la primera actuació de Coppélia i encara el 18 i 19 de setembre, Giuseppina va ballar per última vegada. Va ser l’últim ballet produït a l’òpera abans de la guerra franco-prussiana, que va obligar el teatre a tancar les portes. Els mesos anteriors, el teatre havia deixat de pagar els salaris, i Bozzacchi, afeblida per la falta, literalment de menjar, va emmalaltir. La debilitat, la verola que va contraure i la febre la van portar a la mort. Va morir el dia que feia 17 anys, el 23 de novembre del 1870, mentre les tropes alemanyes assetjaven París. Va ser enterrada al Cementiri de Montmatre.

I el conte màgic s’acabava! Uns anys després, vindrien altres Coppélies, i també altres ballarines!

Anuncis

Hildegarda de Bingen, la sibil·la del Rin

Qui té un tresor, algunes vegades l’amaga i altres l’ensenya, com la nit sepulta la llum i el dia esquiva les tenebres”, va deixar escrit Hildegarda de Bingen.

I així comença el pròleg del llibre l’Univers vivent d’Hildegarda de Bingen: perspectives filosòfiques, que es va presentar fa uns dies a l’Institut d’Estudis Catalans. I això fa l’autora, Georgina Rabassó, mostrar-nos tots els tresors que ha anat trobant des que el 2001 va saber, per primera vegada, de la benedictina del segle XII.

La presentació, que va encaminar la prologuista Rosa Rius i va protagonitzar l’autora del llibre, Georgina Rabassó, va ser d’una delicadesa i un bon gust extraordinaris, amb una interessantíssima i captivadora dissertació del principi al final.

(…) segueix escoltant per saber més de la presentació i d’Hildegarda de Bingen

hildegard_volmar_richardis_w980w550

Hildegarda, el seu secretari Volmar i una col·laboradora

Es fa difícil explicar en tan poc temps del que disposo i amb tants estudis en profunditat que existeixen qui va ser i què va fer Hildegara de Bingen, una de les escriptores i compositores medievals més importants de l’edat mitjana. Va ser abadessa, mestre, profeta, visionària, teòloga, pensadora, filòsofa, científica, poeta i música.

I qui va ser i què va fer ?

Doncs, Hildegarda de Bingen va néixer l’any 1098 a Renània, Alemanya, en una família noble. Va ser l’última de deu germans, un destí que podia ser moneda de canvi, el delme, de l’impost clerical, el delme per a Déu.

52b801e9333dabf5ff9f596c38b13de7

Ruïnes del monestir de Disibodenberg

El convent o monestir era un destí comú per a algunes noies de l’època, de totes les classes socials. Per un costat, a les més modestes socialment, els assegurava la supervivència i alhora els hi donava una vida al servei dels altres i de Déu, però per a totes, la reclusió també es podia transformar en un espai de llibertat i d’oportunitat, per cultivar-se i projectar-se intel·lectualment, i aquest va ser el camí que va emprendre Hildegarda.

Així que “Ora et labora” podia ser moltes coses!, entre elles intercanvi de saber i   contacte amb el món exterior.

Tenia vuit anys, quan els seus pares la van deixar al monestir benedictí de Disibodenberg. En aquells anys, Jutta de Spanheim, filla d’un comte, és qui es feia càrrec de l’educació humana i cristiana de les noies: lectura de les sagrades escriptures, llatí i els salms, perquè l’educació monàstica estava basada en el cant.

Se sap que amb quinze anys, quan ja era monja, als trenta-vuit, després de la mort de Jutta, Hildegarda, va agafar el relleu de mestra de la comunitat. I als quaranta-dos comença a escriure i ho farà fins al final de la seva vida, gairebé quaranta anys.

Hildegard_von_Bingen

Hildegarda i el seu secretàri Volmar

I és, quan es comença a saber de la seva existència, del seu saber, del seu predicament, del seu misticisme, del seu univers ….!

Però hi ha un fet que va marcar la seva trajectòria i la seva vida. I eren les seves visions celestials, que Hildegarda ja tenia quan era encara una nena i que la van acompanyar tota la seva vida. (…)

I quin va ser el seu llegat? Doncs per l’obra que ens ha arribat es sap que es dedicava amb intensitat a l’estudi teològic, com corresponia a una religiosa docta, i es comportava com una profeta, exègeta i predicadora, visionària i filòsofa, i es dedicava als estudis cosmològics,. També als científics, mèdics, dominava la medecina natural i les plantes medicinals i ho mirava de transmetre de manera que en poguessin treure profit.  I a tot això no ens hem d’oblidar de la intensa i profunda relació d’Hildegarda amb la música, un lloc molt especial en la concepció litúrgica i fins i tot teològica. (…)

hildegaard-tree

Les estacions de l’any i el cicle de la vida. Hildegarda de Bingen

Hildegarda de Bingen, la sibil·la del Rin, la Dona de llum, o trobadora de Déu, com també se l’anomena,  va exercir d’abadessa fins a l’últim dia de la seva vida, el 17 de setembre del 1179. Quan va morir tenia vuitanta-un anys. (…)

D05Ahu6XcAAO4mw

Llibre de Georgina Rabassó

(…) segueix escoltant fins el final

(*La veu d’Hildegarda és Ester Pinart)

Marie Lipsius “La Mara”, historiadora i periodista musical

Va ser el 1856 quan es va unir al Cercle de Weimar, també conegut com la Nova Escola Alemanya. S’hi havia acostat un any abans quan va assistir a un concert de Franz Liszt.  Aleshores era jove, tenia 18 anys, i ganes d’aprendre, de canviar les coses o, simplement, d’entendre-les. Era alemanya i es deia Marie Lipsius, coneguda amb el sobrenom de La Mara.

LA MARA 2

Marie Lipsius, el cognom Lipsius és Leipzig en llatí, va néixer en aquesta ciutat el 1837 i provenia d’una molt respectable família i d’aquelles que s’anomenen “de tota la vida”. El seu pare, teòleg i filòsof, Karl Heinrich Lipsius, president de l’Associació de professors de Leipzig, i professor, vicerector i rector, un breu període, fins a la seva mort,  de l’escola de sant Tomàs de Leipzig, la Thomasschule, on, recordem-ho, havia donat classes, entre altres, J. S. Bach.

 

La mare, Juliane Molly Rost, era la filla de Friedrich Wilhelm Rost, que també havia estat rector, durant trenta-cinc anys, de la Thomasschule.

Karl_Heinrich_Adelbert_Lipsius

Junts van tenir quatre fills, Marie va ser l’última i l’única noia, i tots quatre van despuntar, d’una manera o altra i brillantment al seu camp: un va ser teòleg l’altre arquitecte, el tercer, filòleg, i ella va ser una reconeguda escriptora, periodista i historiadora musical. I amb una saga tan il·lustre, en honor a la família, el 1908, van posar el nom de Lipsiusstraße, a un carrer de la ciutat.

franz-lamara-umschlag

Tot i que el pare -la mare va morir quan ella tenia cinc anys-, va procurar donar la millor educació als quatre fills, la diferència entre els nois i ella és que ells van poder anar a la Universitat i ella, com que en aquella època les dones hi tenien barrat el pas, es va haver de conformar en la formació habitual per a les noies de classe mitjana: educació escolar, escola superior i en el seu cas, formació musical, des de molt menuda, un art que marcaria la seva vida. El professor va ser Richard Müller, el fundador de la Societat Coral de la Universitat.

Però hi va haver un altre factor que marcaria el seu rumb i va ser la coneixença amb Laura Pohl. Eren companyes de l’escola i es convertirien en grans amigues, per a tota la vida. La casa dels Pohl a Leipzig era un lloc obert a l’art, al teatre, es feia teatre, música i, gràcies al germà, onze anys més gran que ella,  Richard, filòsof, crític musical, poeta i un gran defensor de la música del futur, Marie va descobrir les obres de Franz Liszt, Wagner, Berlioz, Schubert, els considerats representants de la música del futur.

Va ser gràcies ell, quan el 1856 -tenia dinous anys-, Marie coneixeria Franz Liszt i amb poques vegades més en va tenir prou per introduir-se i participar en les trobades socials i entrar a formar part del cercle d’artistes de Weimar.

El referents més visibles d’aquest cercle eren Berlioz, Wagner i, pel damunt de tot, Liszt. Tots aquests i altres s’havien unit per defensar l’obertura de mires, obertura a la innovació i a les ganes d’allunyar-se de l’academicisme i les pretensions classicistes imperants en molts cercles musicals., sobretot al cercle de Leipzig, molt més conservadors, amb Mendelssohn i Clara i Robert Schumann al capdavant. De fet, Richard Pohl, era un dels instigadors de l’anomenada Guerra del romàntics.

Per a Marie, el de Weimar era un món ric d’idees renovadores, de coneixements, i les converses sobre música li semblaven, segons les seves paraules “cosides amb fils d’or”.

LA MARA

Marie no era l’única dona que formava part d’aquest cercle. També hi havia la princesa polonesa Carolyne zu Sayn-Wittgenstein, lligada sentimentalment a Liszt durant quaranta anys. Ella exercia de periodista amateur i assagista. Era més gran que Marie, li doblava l’edat i, probablement, ella li donaria ales, això i la mort del seu pare, que la deixava desemparada econòmicament. Va ser a través d’un amic que es va animar a escriure una ressenya d’una novel·la. Ho feia de manera anònima, i així va ser com va començar la seva carrera d’escriptora.  Després vindrien contes i els primers articles biogràfics musicals. I des del principi escriuria sota el  pseudònim de La Mara, una combinació de Marie, Mara i La, de seva amiga Laura, La Mara (…)

LA MARA 4

Si en vols saber més, segueix escoltant (…)

Marian Anderson, el coratge d’una diva

Quan canto, no vull que es fixin que la meva cara és negra…, vull que escoltin la meva ànima. I l’ànima no té color”. Marian Anderson

Captura

 

 

No li havia estat gens fàcil obrir-se camí en el món del cant, de la clàssica; de fet, ni en el món del cant ni en el dels blancs. En aquells anys, parlem de la primera meitat i més fins i tot, del segle XX, els blancs seguien fent la seva en relació amb els afroamericans. Els hi havien vetat gairebé tot: alçar la veu, fos per cantar, per expressar-se, per parlar, per tocar o simplement per entrar en una cafeteria, un restaurant o un hotel de blancs…. I de la llarga llista de prohibicions, també estudiar en un centre qualsevol del país. Ella, se’n va ressentir de tot!

Only_for_white_05

En el fons, diria la mateixa Anderson, “el més destacable d’aquest tipus de discriminació és que era difícil que admetessin que eren racistes. Simplement et diuen que no. I et rebutgen perquè no ets blanca. Ets sents humiliada i no pots fer-hi més”.

La històrica batalla venia de lluny, des dels temps de l’esclavatge. I tot i la lluita per intentar la integració del afroamericans, molts blancs seguien donant-los l’esquena. Marian Anderson ho va patir en la pròpia pell, tot el que dèiem i encara més. Per això, quan la seva veu meravellosa li va permetre obrir una escletxa en el món de la clàssica, per tant en el món dels blancs, no va dubtar a aprofitar-ho per fer-se sentir.

Marian Anderson havia nascut a Filadèlfia el 1897. El pare va morir quan ella era molt menuda i la mare, viuda, va haver de tirar endavant els tres fills amb una feina de bugadera. Però la Marian va tenir la sort de començar a cantar, amb sis anys, en el cor de nens de la seva església baptista, i amb onze, ja es sentia tan atreta per la música, que va agafar una feina –fregar escales–, per comprar-se un violí.

L’any 1915, que tenia disset anys, Anderson, va voler començar a rebre classes de música a l’Acadèmia de Música de Filadèlfia però va ser rebutjada, “No agafem alumnes de color”, li va dir la mateixa recepcionista. Així de clar!

maaustria

Però la seva tenacitat la va fer seguir endavant, amb classes particulars i gràcies al suport continu de la comunitat negra de Filadèlfia, fins que va anar a parar amb el tenor i mestre de cant Giuseppe Boghetti, i en poc temps, amb el seu talent i la confiança i el suport del mestre, la Marian aconseguia guanyar un concurs de cant. L’organitzava el Lewisohn Stadium de Nova York. Va haver de competir amb unes altres 300 cantants. Les portes se li començaven a obrir a la jove contralt.

Però la seva fama va créixer quan a principis dels anys 30 va iniciar una gira per Europa: Anglaterra, França, Bèlgica, els Països Escandinaus, la Unió Soviètica i també, endevineu on més?, a Madrid i Barcelona.

Aquí va venir dos cops. El març del 1935 i l’abril de l’any següent. Anderson, va actuar al Palau de la Música Catalana convidada totes dues vegades per l’Associació de Música de Cambra. A tots dos concerts, va interpretar música de Händel, Brahms, Schubert, Bianchini, Sadero i cançons espirituals negres. Un crític va parlar d’un concert cantat amb “tota l’ànima negra”.

Després de recórrer el continent europeu, Anderson tornava al seu país, la rebuda no podia ser millor. El New York Times publicava “Marian Anderson, una de les grans cantants del seu temps, ha tornat a la seva terra natal”. Poc després el llegendari director Arturo Toscanini remarcaria: “Una veu com la seva se sent una vegada cada  cent anys”.

anderson2

Però tot i la fama i el prestigi, les coses no li anaven bé, ni a ella, ni als “seus”. En el fons, seguia estant a l’ombra dels blancs, patint discriminació fins que va creure que era el moment d’alçar molt més la veu i de lluitar pels drets civils. Ara, a més de diva, per molts afroamericans es convertia en tota una heroïna (…)

Si en vols saber més coses, segueix escoltant-nos..!

Les dones Couperin o “Les couperinetes”

L’any 1730, li faltaven tres anys per morir, l’organista, clavecinista i compositor de la cort de França, François Couperin, veia publicada la seva música dels adeus, el Quart Llibre d’obres per a clavecí. A les acaballes de la vida, malalt i immers en un estat melangiós, va ser amb aquest estat d’ànim que el compositor escriuria una de les peces que integren el treball i que porta per títol La Crouilli o la couperinéte. La partitura porta la indicació de tocar-la “delicadament, sense velocitat”.

la couperineta

I qui era la Crouilli i la couperinéte?

Doncs es tractava de Margueritte-Antoinette Couperin, la seva filla petita, que aleshores tenia vint anys i ja era, més endavant s’acabaria de confirmar, una de les clavecinistes més brillants de la seva època. Li deien La Crouilli perquè ell ostentava el títol de Senyor de Crouilly. Per cert, una família, una saga de músics, de tres cents anys, perquè ens en fem una idea comparable a la de Johann Sebastian Bach, tot i que es movien en dues realitats completament diferents.

 

 

Us ho expliquem. Els Couperin, per la seva pròpia i peculiar manera de fer i ser, però també per la societat catòlica i monàrquica que van viure, amb la cort imponent on uns quants van desenvolupar la seva professió i els privilegis que això el va comportar, es  van convertir en la dinastia de més èxit  i en termes de carrera, la més exemplar de les dinasties barroques. I això estava molt allunyat de la sobrietat luterana que imperava en la societat prussiana dels Bach.

La primera referència que tenim del primer Couperin músic, de la saga, es remunta al darrer terç del segle XVI, al 1569, l’any de naixement de Mathurin Couperin, registrat com a comerciant i aficionat “mestre sonador” d’instruments. I el darrer músic que se’n té referència ens porta al 1860, l’any de la mort del músic que tanca la saga,  Céleste Thérèse, i entremig set línies familiars, un total de trenta nou membres directes, no tots músics, però sí que hi trobem que sis eren dones relacionades directament amb la música. Dones, ja diguem-ho de passada, de les quals se’n parla molt poc, per no dir gens.

les couperintes

Perquè, qui eren, com eren elles? Doncs el que crida l’atenció dels matrimonis Couperin és que totes eren dones de món, amb pedigrí, ells, els Couperin, eren gent de fama i èxit, i volien dones companyes, que poguessin assumir un grau de cooperació i col·laboració amb ells i, alhora, de brillantor de les seves dones, si elles brillaven ells brillaven, i això era molt diferent del que passava amb la sobrietat luterana de la família Bach i les seves dones. Hem de pensar que dels cinquanta-tres membres que el mateix J. S. Bach va recopilar en vida,  no n’apareix esmentada cap dona: ni mare, ni esposa, ni filles, tot i que sabem del cert que totes elles tenien formació musical, però no en van fer ostentació social i molt menys després de casades, només es van mostrar a nivell domèstic.  Es molt clar que l’Alemanya luterana era, fins i tot, més procliu al xovinisme que la França de l’ancien régime.

bachs_familiy

Tornant a les dones de què tenim constància dels Couperin, algunes provenien de famílies de l’àmbit de les lleis, dels negocis, algun de construcció d’instruments i totes amb formació, i totes les que es van dedicar de ple al món de la música, bàsicament, són les directes de la branca Couperin. Aquestes sí que algunes van assolir reconeixement musical i van ocupar llocs tant a París com a la cort reial.

De la primera que tenim constància és d’una cosina de François Couperin, Marguerite–Louise, nascuda el 1675, era 8 anys més gran que ell.

Si vols saber qui són les altres, continua escoltant…! 

Tot i que us podem avançar que l’última de la dinastia és Céleste Thérèse Couperin, clavecinista, mestra i, probablement, compositora. Va morir lluny de París i dels privilegis reials dels quals havien gaudit gairebé tots els membres de la seva família…… Ara era el moment de les acaballes del romanticisme i la vida dels músics  era diferent.  Céleste Thérèse es va quedar sense feina i va morir pobra.

En la seva partida de naixement consta Céleste Thérèse Couperin, “sense professió”. I així es tancava una saga de tres cents anys!

Sara Itzig Levy, alumna, intèrpret i mecenes dels Bach

La història del seu saló musical i la seva esplèndida col·lecció de partitures  és la prova més convincent que va ser una admiradora entusiasta, i alhora estudiosa, intèrpret i mecenes, de la música d’alguns membres de la saga Bach, Johann Sebastian Bach i quatre dels seus fills: Carl Philipp Emanuel, Johann Christoph Friedrich i Johann Christian i Wilhelm Friedemann. Ella havia nascut el Berlín, la capital de Prússia, el 1761 i es deia Sara Itzig.

SARA ITZIG LEVY

Sara Itzig per Anton Graff. 1786

 

 

Sara era filla de Miriam Wulff i Daniel Itzig. El pare era banquer dels reis Frederic II i Frederic Guillem II, i per tant, durant bastants anys, el jueu més notable i poderós de tot Prússia, en un temps abans que els jueus tinguessin drets legals en aquell país, l’Alemanya actual. Juntament amb Moses Mendelssohn, Itzig va ser un personatge decisiu en el progrés, tant civil com intel·lectual, d’aquella comunitat. Tant ell com els seus descendents i cònjuges van tenir un impacte significatiu en la història social i cultural, especialment musical, jueva i prussiana.

Daniel_Itzig

Daniel Itzig

Itzig era un gran amant de la música i va procurar que els seus catorze fills rebessin educació musical i, entre les noies, la que més va destacar va ser Sara, la més petita.

Sabem poca cosa dels seus anys d’infantesa, tret que es va beneficiar, com els altres fills, de la riquesa i posició del pare, però el més interessant és que Sara, amb tretze anys, va esdevenir alumna del fill gran de Bach i Maria Barbara, Wilhelm Friedemann. El músic la tenia en gran consideració com a intèrpret, i fins i tot, quan Sara es va casar el 1783, el seu mestre li va escriure un lied, una cançó,  “Herz, mein Herz sey ruhig” (Cor, el meu cor, encara), com a regal de noces, probablement una de les seves últimes composicions, perquè va morir un any després.

Bach-Wilhelm-Friedemann-07

Wilhelm Friedemann Bach

El nuvi, Salomon Levy, també jueu, era un banquer influent, maçó i amb una gran preparació musical. I és a partir d’aquest moment quan el nom de Sara Itzig, ara Madame Levy, va començar aparèixer com a “salonnière”, intèrpret, col·leccionista i mecenes.

Palais Itzig

Palau Itzig. Burgstrasse de Berlin

En aquells anys, a l’Europa del XVIII, el segle de les llums donava entrada a una nova societat que feia brotar, entre d’altres, la llavor de l’incipient pensament d’igualtat entre l’home i la dona, amb interessos comuns. I a Berlín, a l’últim terç del XVIII i entrat el XIX, unes quantes dones jueves adinerades van tenir un paper important en el món de la cultura i sobretot en el de la música. Entre elles, ella, Madame Levy.

El seu saló obria setmanalment i s’hi oferien audicions musicals privades; no estava obert al públic. Ells vivien al mateix cor de la ciutat, just on ara hi ha l’illa dels Museus, i el seu saló atreia homes i dones, jueus i cristians, que es reunien per socialitzar i discutir noves idees culturals, però la diferència amb d’altres salons de Berlín portats per dones era que la majoria es van centrar en la literatura, i en canvi, el saló de Madame Levy era musical.

SING AKADEMIE

Sing-Akademie Berlin, (Antic Conservatori)

El saló era gran, tenia un clavecí i un pianoforte, i l’espai prou ampli per acollir una petita orquestra. Sara, juntament amb les seves germanes i el seu marit, feia música de cambra i molta música dels Bach i els seus contemporanis, i les seves “soirées” van constituir el que alguns van anomenar “culte a Bach”.

A més, amb el temps Madame Levy va anar fent una biblioteca musical, de partitures, esplèndida, perquè no només organitzava concerts musicals, sinó que també feia de mecenes, encarregava música. Va fer diversos encàrrecs als dos fills grans de Bach. L’any 1788, Sara tenia aleshores vint-i-set anys, va demanar a Carl Philipp Emmanuel Bach la que va ser la seva última obra, el Doble Concert en mi b M, WQ 47, per a clavecí, pianoforte i orquestra, i que estrenaria ella mateixa com una de les solistes.  I també es creu que va encarregar els últims quartets de CPE Bach.

cphe

C. P. E. Bach. Quartet en Sol Major, Wq 95, manuscrit

 

SARA ITZIG GRAN

Sara Itzig, ‘Madame Levy’. Fotografia 1850

*Si en vols saber més, segueix escoltant…

 

Rosa García Ascot i la música de la Generació del 27

Va ser una de les principals impulsores i components de l’anomenat Grup dels 8 o Grup de Madrid. Tots vuit es van unir perquè volien revolucionar la música seguint el tarannà dels literats de la Generació del 27. Ells serien els Músics del 27. Tots -ella també- eren joves, pianistes i compositors, i s’anomenaven representants de la “música moderna” del país:

Nosotros, los miembros del Grupo, aspirábamos a escribir una música pura, purgada del folklore de pandereta, de la contaminación literaria y filosófica, de la exhibición de sentimientos primarios. Y, por elemental pudor, nada de autobiografías puestas en solfa”. (Ernesto Halffter)

Es van presentar, per primer cop, el 29 de novembre del1930 a la Residencia de Estudiantes de Madrid, un temple intel·lectual de la ciutat i un dels llocs científics i artístics més destacats de l’Europa d’entreguerres. El grup el formaven Salvador Bacarisse, Fernando Remacha, Gustavo Pittaluga, Julián Bautista, Juan José Mantecón, els germans  Halffter: Rodolfo i Ernesto, i Rosa García Ascot.

ROSA GARCIA ASCOT

I qui era, ella?

Doncs, Rosa García Ascot havia nascut a Madrid el 1902. Sabem que va començar a estudiar piano amb la seva mare i que amb deu anys ja va despuntar de manera molt evident, tan evident que varen voler posar-la en mans dels millors mestres. De fet, no ho tenien difícil, perquè el cercle d’amistats dels García Ascot va donar-los instruccions per encaminar l’educació de la seva jove filla pianista. La primera recomanació els va arribar del compositor tortosí Felip Pedrell, que era amic de la mare. Pedrell va trobar que la noia havia d’estudiar amb Granados. I hi va estar dos anys, fins que la mort sobtada del mestre, quan ella només tenia catorze anys va fer replantejar la seva formació. Va ser llavors, quan la van recomanar a Manuel de Falla, que va esdevenir una de les gairebé úniques deixebles del mestre gadità.

AAAAAAAAASCOT47

Manuel de Falla, Rosa García Ascot i Jesus Bal i Gay

Això li donava uns privilegis que pocs músics del país podien ni somniar. Com per exemple debutar, gràcies a Falla, com a pianista, el 1920 -tenia 18 anys-, interpretant Noches en los jardines de España, a la SalGaveau de París.

Aviat va fer que músics de la talla de Ravel, Stravisnki, i d’altres s’interessessin per ella. (…)

1125702369_740215_0000000000_noticia_normal

Ígor i Vera Strawinski, Rosa García Ascot  Jesús Bal i Gay

Si en vols saber més, continua escoltant…

Doris Stock, la retratista que va immortalitzar a Mozart

Va immortalitzar Wolfgang Amadeus Mozart amb un retrat que avui dia és una de les imatges més conegudes del geni de Salzburg. La trobada entre la pintora i el músic va tenir lloc a la ciutat alemanya de Dresden, el 1789. Aleshores, ella tenia 29 anys i en feia uns quants que havia après l’art del dibuix i el retrat.

Mozart_drawing_Doris_Stock_1789

El seu nom era Doris Stock. Havia nascut a Nuremberg el 1760. Era filla de Maria Helen Endner, una noia cultivada, vídua amb un fill petit quan es va casar amb Johann Michael Stock, el pare de Doris.

Doris_stock

Ell era il·lustrador i gravador, una feina de rellevància en el segle XVIII. La invenció de la impremta tres segles abans havia fet evolucionar les diferents tècniques d’impressió i havia ajudat a difondre de manera ràpida i eficaç l’art de l’escriptura, i també de la música. Les partitures impreses ajudaven a divulgar amb celeritat la música i donar a conèixer els músics.

 

Les possibilitats d’impressió i la il·lustració d’una partitura: els títols, les tapes, els retrats dels músics, etc… era un instrument més per fomentar, embellir i enriquir la divulgació de la música.  Al cap i a la fi, era un negoci i l’editor feia tot el possible per vendre més i millor. I tot plegat, de retruc, ajudava a expandir l’obra dels artistes il·lustradors. Hi havien escoles i gremis de gravadors i il·lustradors, per tant, era un ofici que sovint passava de pares a fills. I en aquest cas, filles.

editorial

Dora va ser la primera filla del matrimoni i dos anys després naixeria Anna Maria l’anomenaven Minna, una germana que tindria un paper molt important en la vida de Doris.

L’any 1765, la família es va traslladar a viure a Leipzig. Doris tenia cinc anys. Al pare li havia sortit una feina de gravador i il·lustrador a l’Editorial Breitkopf, la gran casa d’edició musical, la més antiga del món que s’havia fundat, en aquesta ciutat feia quaranta-cinc anys. (Anys més tard, publicaria les primeres edicions de les obres completes de Bach, Mozart, Schubert… a més de treballar amb estreta col·laboració amb autors com Beethoven, Haydn, Mendelssohn, Schumann, entre d’altres).

editorail

L’art d’imprimir amb objectius comercials i industrials, al segle XVIII, donava feina a diversos sectors de gent que es desplaçaven allà on trobaven millors condicions laborals, com la família Stock. Un cop a Leipzig, van anar a viure a l’àtic del mateix edifici on hi havia l’editorial, amb les sales d’impressió, les sales per fer els gravats, les il·lustracions de les partitures, dibuixos, portades, etc. El pare treballava en una sala que tenia uns finestrals molt grans, amb molta il·luminació i sovint estava envoltat de la seva família.

En aquells temps, especialment les noies, no anaven a l’escola, però això no vol dir que alguns pares no es preocupessin de les filles. Hi havia de tot, esclar, però en el seu cas, Doris, igual que la seva germana, va tenir un professor que els va ensenyar les assignatures bàsiques, lectura i aritmètica. I la mare els va ensenyar música.. A l’edifici hi havia un piano modest però suficient perquè totes dues s’iniciessin en l’art de la música. I, per la seva banda, el pare li va ensenyar a dibuixar, a ella i altres alumnes.

doris

Dora va començar aprendre a dibuixar, a fer gravats, a il·lustrar… i en poc temps es va convertir en alumne predilecte del pare. Eren tan grans els seus dots que el pare va voler que rebés classes de dos pintors reconeguts a l’època de la ciutat de Lepizig.

Si en vols saber més continua escoltant…!

Elia Fleta,  la veu del jazz dels 60

La Vanguardia, 8 de novembre de 1966

 Clausura del I Festival Internacional de Jazz, a Barcelona

 Intervenció de Stan Getz, Astrud Gilberto, Tete Montoliu i Elia Fleta

Amb el grup que lidera Tete Montoliu va actuar Elia Fleta, que ocupa avui en solitari el lloc, fins avui buit, del jazz vocal a Espanya. La seva actuació va resultar creïble i, per damunt de tot, esperançadora. Elia està encara preocupada per la forma i això la fa caure en nombrosos clixés, però el més important és que ha demostrat haver penetrat en el sentit i l’essència del jazz i sent així, quan domini de manera sobrada la mecànica, podrà tractar cada tema segons el seu íntim sentiment i la seva pròpia personalitat. 

Llavors podrà ser una gran cantant de jazz, de poder veritablement competitiu en qualsevol sala internacional. Elia Fleta ha emprès un camí dur, però no ha de defallir perquè té condicions per assolir la meta. I és una meta per la qual val la pena lluitar.”

 

Signava l’article un dels pioners en la crítica musical del nostre país, i especialment del jazz: el nostre estimat i admirat company de Catalunya Música, mort l’any 2017, Albert Mallofré.

elia.jpg

I qui era aquella cantant que deia el crític que ocupava en solitari el lloc del jazz vocal a Espanya  l’any 1966? Qui era aquesta cantant de nom Elia Fleta?

Doncs Elia Fleta i Mirat havia nascut a Madrid el 1928 i havia entrat en el món del cant per tradició familiar. El cognom del pare ens delata la seva relació amb la música. Elia era filla del gran tenor aragonès, una de les primeres figures de la primera meitat segle XX: el divo operístic Miquel Fleta.

La mort prematura del pare, el 1938, quan ella només tenia deu anys, va desviar el rumb de la família Fleta, de la mare i dues filles. Fins aquell moment, la seva vida havia estat un anar i venir entre Madrid, on van néixer, Saragossa, Nova York i Salamanca, d’on era la mare.  Tot i amb tot, Elia i la seva germana, Paloma, sempre des que eren molt menudes i els continus viatges, van rebre classes de cant.

Tant va ser així que a principis dels anys cinquanta “Les germanes Fleta” -aquest era el seu nom artístic- es van començar a presentar en programes de ràdio per donar a conèixer el seu talent, en l’anomenada “música lleugera”.

elia 4

En aquella època era molt usual que els joves cantants, músics, artistes, provessin sort en les ràdios, on la gran part de la música que s’oferia era en directe Va ser el xilè Bobby Deglané, que presentava, a Radio Madrid, qui les va animar a dedicar-se professionalment a la música. I el 1952 ja aconseguien que la Columbia enregistrés el seu primer disc. Dos anys més tard, les germanes Fleta serien de les primeres cantants que deixarien experimentar amb les seves veus, en un experiment que venia de l’estranger, Era l’anomenat microsolc, es fabricava en vinil gruixut i admitia 4 temes.

Però aquell duet va durar poc. Paloma, es casava i marxava a viure als EUA i això forçava Elia a prendre la determinació de seguir la carrera en solitari. Va ser aquell any mateix quan es va presentar en la II edició del Festival de Benidorm, i tot i que no va guanyar (el tema era Luna de Benidorm) es convertiria en el seu primer treball i enregistrament en solitari. L’any següent protagonitza la pel·lícula “Festival de Benidorm”.

Després d’un temps apartada dels escenaris, Elia va tornar-hi. Li brindava l’oportunitat el jove pianista i compositor del tema que havia cantat a Benidorm, Joan Carlos Calderon. I és en aquesta nova etapa que Elia entrava en contacte per primer cop amb el jazz. Va ser casualment. Calderon li va fer escoltar un disc de Sarah Vaughan i l’impacte d’aquella veu i les gires que va emprendre al costat de Calderon li van fer girar la vista i endinsar-se en aquell gènere que cada cop tenia més adeptes al nostre país.

Al cap d’un temps, gràcies a un dels integrants del Trio de Tete Montoliu, que la va sentir cantar, el 1965, Elia debutava com a cantant de jazz en un local de Madrid i d’aquí, uns mesos més tard, venia a Barcelona (…)

elia 3

Si ens vols saber més, segueix escoltant!

Angélique Diderot, el destí pel damunt de la raó

L’any 1769, un dels grans  Il·lustrats del seu temps, el filòsof i assagista francès Denis Diderot, contractava un nou professor de clavecí per a la seva estimada filla, Angélique. Es deia Anton Bemetzrieder, feia anys que vivia a París, era filòsof, compositor i un reputat professor de música.

 

Diderot havia buscat “el millor”. Perquè Angélique no era una alumna qualsevol o potser millor dit, el pare no volia que ho fos. S’hi havia bolcat des que va néixer, es va bolcar en la seva vida, en la seva educació, a estructurar el seu pensament. Potser aquesta dedicació i atenció és perquè Angélique va ser l’única supervivent dels quatre fills que va tenir el matrimoni Denis Diderot i Anne-Antoinette Champion. Ella va ser l’última.

DENIS DIDEROT

Denis Diderot, codirector de l’Encyclopédie

Angélique Diderot havia nascut a París, el 2 de setembre de 1753. El pare va seguir els seus passos dia a dia. Des de molt petita la va ensenyar a parlar, a reflexionar, de manera crítica i avantposant la raó com a respostes a totes les preguntes: “ Hem de guiar-nos per la raó i no només per la fe cega” deia.

En una carta adreçada a una amiga, el 1769, li diu de la filla:  Seguim amb els nostres passejos, la meva estimada i jo mateixa. En el nostre últim, em vaig esforçar a fer que entengués que no hi ha virtut que no impliqui dues recompenses: la satisfacció de fer alguna cosa bona, i l’alegria de guanyar-se la bona voluntat d’altres;  En el futur, difícilment tindrem prejudicis, i  els que tinguem seran  tàctils, morals que són universalment vàlids en tots els segles i per a tots els pobles (…). Per cert, l‘última consideració prové d’ella”, li explicava el pare orgullós a la seva amiga.

ANGELIQUE DIDEROT

Angélique Diderot Vandeul (?)

Per un petit tractat de mà que s’ha conservat d’Angélique,  “Physique, discours préliminaire”,  sabem que va ser educada en matèries que no estaven dins el cànon habitual  per a les noies:  religió, geografia, història, música, dansa, tot i que no es va escapar de les tasques domèstiques i “petites coses del seu sexe”, com diu el tractat i que probablement es referia a la costura.

Tenia nou anys quan Angélique va començar a tocar el clavecí. El pare volia saber tot el que estava aprenent. La primera mestra era clavecinista, cantant i compositora francesa, era set anys més gran que ella, es deia Marie Emmanuelle Bayon, un nom a tenir en compte també. Els seus progressos eren tan ràpids que en una carta a un amic, Diderot  li afirma amb orgull: Ella serà músic!

EMMANUEL BAYON

Marie Emmanuelle Bayon

Angélique tenia una mentalitat molt oberta…!

Si en vols saber més, continua escoltant…