Maria Cecilia Guardi, l’àngel de Tiepolo i alguna cosa més

Carta del 29 d’agost del 1739, del viatger francès Charles de Brosses

“La música que transcendeix aquí, a Venècia, és la dels hospicis. N’hi ha quatre, i a tots hi ha noies bastardes o òrfenes, i també noies a les quals els seus pares no estan en condicions de criar. A totes elles, se les educa a expenses de l’Estat i se les ensenya exclusivament per destacar en l’art de la música. Per això canten com els àngels i no hi ha instrument amb què no se’n surtin, per gran que sigui. Viuen en clausura, com les religioses, i són les úniques que intervenen en els concerts, que poden arribar a comptar amb unes quaranta noies. Us juro que no hi ha res tan bonic com veure les noies dirigint l’orquestra i marcant el compàs amb tota la gràcia i la precisió inimaginable.”

cecilia angels

Quan Brosses va escriure aquesta carta, a Vivaldi només li quedaven dos anys de vida. Venècia encara irradiava tot el seu poder de seducció en l’àmbit musical. Els Ospedale, els hospicis de què parlava el viatger francès, eren al cim de la seva popularitat, tant a Venècia com a fora. Era tanta la seva fama, que els diaris locals anunciaven els seus concerts per atraure el públic, i una Guia de Venècia del 1697 feia servir el talent de les noies com a reclam pels turistes.

 

Aquestes noies tenien una qualitat de vida molt honorable, però no podien participar dels guanys. Hi havia una mena d’intercanvi: les noies eren educades i exhibien el seu art, sempre en l’anonimat, i, a canvi, els diners per la venda d’entrades, els donatius, els llegats que rebien, se’ls quedaven les arques de la institució.

cecilia ospeda

Però hi havia un punt molt frustrant per a les noies que es volien casar perquè, un cop fora, se’ls prohibia taxativament exercir la seva professió. I aquí hi ha la gran injustícia entre els dos sexes perquè, mentre que els nois que abandonaven els conservatoris un cop creuaven les portes podien volar tots sols cap on volguessin o on els portés el talent i la sort, elles havien de veure com el seu art s’acabava amb el casament. A més, l’home havia de firmar una acta notarial que així ho explicava, i hi havia uns reglaments en vigor, als teatres de Venècia i també als estrangers, que ho deixava ben clar. I amb tot, podien perdre el dot que els donava, els regalava l’administració.

Però hi ha una història bellíssima i alhora trista al voltant d’això que us acabem d’explicar.

cecilia tiepo

Retrat de Cecilia Guardi, atribuït a Giambattista Tiepolo

D’entrada, no era tan fàcil trobar pretendent, sempre allà recloses; però bé, en aquest cas, tot anava a favor dels amants. Es van conèixer a l’hospici mateix, a l’Ospedaletto.

L’entrada de la noia és del 1717. El registre diu: “Escoltada per aquesta congregació la demanda de la pobra vídua, mare de Cecilia Guardi, que dona fe de la seva extrema pobresa. De la seva nombrosa descendència, del perill de l’honestedat de la seva filla (…) La veu ja es troba assentada i és capaç de servir al cor, feta la prova pel nostre administrador encarregat de la música, que la seva veu de soprano és bella, s’espera un èxit distingit. Per totes aquestes raons, per glòria de nostre Senyor i avantatge del nostre hospici, sigui acceptada la jove Maria Cecilia, filla de Domenico Guardi, tot i que passi de l’edat prescrita pels nostres reglaments i la seva mare encara sigui viva.”

Cecília tenia quinze anys, força gran ja quan va ser admesa. Venia recomanada pel comte Giovanelli, que aleshores era l’administrador de la institució que anava a parar.

Ella era filla de Francesco Guardi, que va néixer en el si d’una família d’artistes i es va formar al taller familiar, marc en el qual es va desenvolupar també tota la primera part de la seva carrera artística, en col·laboració amb el seu germà Giovanni Antonio.

I què va passar? Doncs que, posada aviat a cantar al costat dels altres àngels del cor, la seva extraordinària veu va cridar l’atenció d’un jove pintor que feia unes pintures a la mateixa l’església de l’Ospedaletto. I ella també ràpidament es va fixar en ell. La història no ens ha explicat com van ser aquelles primeres mirades, trobades, promeses…! Però el que sí que sabem del cert és que, dos anys després, ella ja era fora de l’hospici. El motiu: el pintor i l’àngel havien decidit casar-se…! (…)

cecilia lorenzo

Retrat de Cecilia Guardi pintat pel seu fill Lorenzo Tiepolo

(Si vols saber més coses, segueix escoltant.)

Anuncis

Jeannette Meyer Thurber, una mecenes per a la música i per a la igualtat

L’any 1892, el compositor txec Antonín Dvorák arribava, amb la seva família, a la ciutat de Nova York. Després d’uns quants mesos llargs de negociacions, finalment havia accedit a fer-se càrrec de la direcció del Conservatori Nacional de Música d’Amèrica. Entre els motius que el van portar a acceptar el càrrec, n’hi havia un de molt de pes, i era el sou que li havien ofert, 15.000 dòlars a l’any, vint-i-cinc vegades més del que guanyava a Praga. A canvi, ell els retornava noves idees, classes, concerts i també noves composicions.

jeannetev2

Simfonia n. 9 “Nou Món” d’Antonin Dvorak, escrita durant la seva estada a Nova York

Aquell fitxatge va ser tot un acte d’audàcia perquè satisfeia totes dues parts. Dvorák li assegurava més temps per compondre i un gran respir econòmic, i per l’altra part, s’aconseguia posar al capdavant de la institució una figura il·lustre i un dels compositors més rellevants del moment per, d’aquesta manera, ajudar a situar el Conservatori en el mapa.

CONSERVATORI

El Conservatori Nacional de Música d’Amèrica només tenia set anys de vida i havia nascut gràcies sobretot a una de les primeres grans mecenes de la música clàssica als Estats Units, Jeannette Meyers Thurber.


I qui era aquella rica mecenes?

Doncs es deia Jeannette Meyers i havia nascut a Delhi, Nova York, el 1850. El seu pare, Henry Meyers, era un violinista danès que havia emigrat als Estats Units, i la mare, Anna Marie Coffin Price, era de Boston. Van ser els pares que van creure que la seva filla s’havia de formar musicalment al vell continent, en un dels millors conservatoris, el de París.

JEANNETTE

Jeannette Meyers Thurber

Allà, a part de rebre una educació musical exquisida -és curiós de veure com cadascú de nosaltres traiem rendiments diferents de les experiències-, es va sensibilitzar i es va fixar en el finançament de la institució, segons explicaria anys més tard.

L’any 1869, Jeannette tornava a Nova York i poc temps després es casava amb Francesc Beatty Thurber, un adinerat home de negocis. Ben situada socialment i econòmicament, Jeannette va començar a prendre consciència i a sensibilitzar-se per temes socials i culturals del seu país. De fet, la seva màxima seria: “La riquesa no porta només privilegis, sinó també obligacions”.

Una de les seves gran gestes de la qual se sentia més orgullosa va veure la llum el 1885.La idea d’un conservatori nacional finançat amb fons federal dels Estats Units havia estat un somni de Thurber des que havia estudiat al Conservatori de París. (…)

(Si vols saber-ne més, segueix escoltant l’audio)📢

Regina Strinasacchi, la virtuosa violinista elogiada pels Mozart

A finals de l’any 1785, Leopold Mozart escrivia una carta a la seva filla Nannerl, en què li descrivia les seves impressions després de sentir tocar una violinista a Salzburg. Li deia:

És una llàstima que no poguessis escoltar aquesta noia […] No toca ni una nota sense expressió (…) i l’Adagio, ningú més que ella pot tocar-lo amb més sentiment i de forma més commovedora. Tot el seu cor i tota la seva ànima estan en la melodia que interpreta. I igualment bell és el seu so, així com la força d’aquest so. En general, crec que una dona amb talent toca amb més expressió que un home”.

regina

Silueta de Regina Strinasacchi. Autor desconegut. 1795

L’afirmació no estava feta per un qualsevol. Leopold Mozart, el pare de Wolfgang i Nannerl, va ser un gran virtuós del violí, tot i que va ser més conegut per la seva faceta d’excel·lent teòric de l’instrument. Tenia fins i tot publicat un tractat sobre la tècnica del violí, per tant, sabia perfectament què estava dient. De fet, el seu fill Wolfgang un any abans ja li havia parlat d’aquesta violinista en una carta. Deia així: “Tenim ara per aquí la famosa Strinasacchi de Màntua, una violinista molt bona.Toca amb molt de gust i sentiment. Ara mateix estic escrivint una sonata que tocarem junts”.

I qui era aquella gran famosa violinista? Doncs es deia Regina Strinasacchi, era italiana, i el 1785 tenia 21 anys.

 

Regina havia nascut  el 1764, a Ostiglia, prop de Màntua, i se sap que de petita va començar a estudiar el violí a l’Ospetale della Pietà de Venècia, on temps abans Antonio Vivaldi havia donat classes. També sabem que va formar-se un temps a París.

Les seves aptituds deurien ser veritablement molt òptimes perquè no va tardar gaire a presentar-se públicament. Les primeres aparicions públiques de les quals tenim constància daten del 1777, és a dir, amb 8 anys, com a nena prodigi, eren molt apreciades en l’època, i va ser a la ciutat alemanya de Frankfurt.

Regina_Strinasacchi

La seva acollida va ser tan bona que, aviat, mentre es formava va iniciar gires de concerts, per Itàlia, Alemanya, França. Fins que el 1784, amb vint anys, va fixar la seva residència a Viena. I va ser allà on coneixeria Wolfgang Amadeus Mozart, que feia tres anys que també hi vivia.

regina 3

Sonata per a violí i piano n. 32, KV 454 de Wolfgang Amadeus Mozart. Sonata Strinasacchi

No sabem com va ser l’encontre entre els dos músics, probablement Wolfgang la va sentir tocar i impressionat amb el seu mestratge va voler tocar amb ella. Però com que no es va conformar només en tocar plegats, per l’ocasió va compondre una sonata per a violí i piano, la n. 32, KV 454, la coneguda amb el temps com Sonata Strinasacchi (…).

(Si vols saber-ne més, segueix escoltant l’audio)📢

Ljubica Marić, la gran artista sèrbia

Durant la Segona Guerra Mundial, com tant altres artistes, va haver d’interrompre la seva carrera internacional però no va deixar mai de treballar i lluitar. De dia, es dedicava a impartir classes de música, a fer concerts sempre que era requerida i a compondre, i de nit es convertia en partisana, el principal moviment de resistència en la lluita contra els nazis.

partisanes

Guerrilles femenines de partisanes Iuguslaves

 

En aquells anys ja havia donat mostres del seu increïble talent i genialitat, fins al punt d’acabar sent reconeguda com una dels artistes sèrbies més importants del segle XX. Va ser compositora, violinista, professora, directora d’orquestra, poeta… en definitiva, una artista de cap a peus! Havia nascut el 1909 a l’antiga Iugoslàvia i es deia Ljubica Marić.

Ljubica Marić

Ljubica Marić va néixer a Kragujevac, la ciutat de l’antiga Iugoslàvia avui recordada, entre altres coses, per la brutal massacre que va patir la seva població en mans de soldats alemanys l’any 1941. El pare de Ljubica, dentista, va morir el 1913, en la Segona Guerra dels Balcans, quan ella nomé tenia quatre anys. Aleshores, amb la seva mare, van marxar a viure a la ciutat més gran d’aleshores de l’antiga Iugoslàvia, Belgrad. Allà va ser on va començar a endinsar-se en el món de la música, primer amb el violí i nou anys més tard ja era dels primers estudiants serbis que aconseguien acabar els estudis de composició. I de Belgrad va marxar a Praga, al Conservatori, per ampliar la formació, i també es va iniciar en el món de la direcció, i sempre al costat de la seva mare, que l’ajudava a seguir endavant i li permetia l’entusiasme i l’amor a la música.  Ella i la seva mare, vivien en una habitació llogada i es mantenien econòmicament  gràcies a les feines domèstiques que la mare feia a cases de famílies de Praga. El 1932, amb 23 anys, Ljubica es graduava i es convertia en una de les primeres dones europees directores d’orquestra.

Preocupada per les idees polítiques que començaven a sorgir en alguns països, va anar recorrent diferents destins: Belgrad, Zagreb, Praga… Va ser en aquesta època quan Marić va entrar com a professora associada al Conservatori estatal de Praga i també es va posar al capdavant  de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Txeca. Però de cop, l’impuls que la seva carrera havia agafat es va veure interromput per l’esclat de la guerra, la Segona Guerra Mundial.

Anys cruels, turbulents, i que ella va viure de molt a prop al costat del moviment de resistència lluitant contra els nazis. Acabada la guerra, tot estava per refer.  (…)

Ljubica_Marić_2009_Serbian_stamp

Segell Serbi de Ljubica Marić . Any 2009

Giusepina Strepponi, la veu més estimada de Giusepe Verdi

L’any 1847, la soprano Giusepina Strepponi i el compositor Giuseppe Verdi es convertien en íntims amics. S’havien conegut vuit anys abans, quan Strepponi es trobava en el punt àlgid de la seva carrera.

Giuseppina_Strepponi

 

 

El 1839 havia estat ella qui havia recomanat a l’empresari del teatre de la Scala de Milà una òpera d’un compositor desconegut del municipi de Busseto. L’òpera era Oberto, conte di San Bonifacio, la primera òpera de Giuseppe Verdi, i tot i que l’èxit va ser modest, aquell títol li va servir per anar a obrint-se el camí cap al reconeixement . Tres anys després el mateix teatre acollia l’estrena del seu tercer títol, l’aclamat i triomfal Nabucco, amb ella, amb Giuseppina Strepponi, en el principal paper femení. Però aquest títol, que per a Verdi suposaria el primer èxit important, el seu impuls com a compositor, per a ella suposava l’inici del seu declivi com a cantant.

VERDI at Sant'Agata, 1898 with from l to r

Giusepina Strepponi, dreta, Giusepe Verdi, al mig, amb un grup d’amics

En aquell moment, Giuseppina tenia 27 anys i una vida personal molt agitada, per dir-ho d’alguna manera. Havia estat l’amant de l’empresari del teatre de la Scala, amb qui va tenir un fill que va morir quan era gairebé un nadó. I era la infeliç parella del tenor Napoleone Moriani, amb qui va tenir dos fills, també il·legítims, i se’n va haver de fer càrrec. Després de l’estrena de Nabucco, a la Scala, un crític va escriure: “Pel que fa a l’acció i al cant , aquesta bona artista ha fet miracles, però la seva veu necessita reposar i nosaltres li preguem que ho faci, pel seu bé i pel nostre, perquè desitjaríem tenir-la en l’escenari per molt més temps, ella que és una cantant a iqui tant i per tantes raons hem aplaudit (…)”

Les seves actuacions cada cop havien de ser més espaiades per no fer-se malbé la veu, fins que finalment, després d’una actuació a Mòdena, precisament del Nabucco, va posar fi a la seva carrera com a cantant i va marxar a viure a París. S’havia quedat vídua, i a partir d’aquí trobem el seu nom vinculat per sempre més amb el de Verdi. Però encara haurem d’esperar un temps perquè la relació s’afermi del tot.

I qui era, aquella soprano?

Si vols saber més, segueix escoltant…!

Billie Holiday, el plor que t’acarona

Silenci, ara!, no m’ho expliquis/ no hi ha res a guanyar/ m’alegro que hagis tornat/ No m’ho expliquis/ Tranquil/ Treu-te el pintallavis/ No m’ho expliquis/ Saps que t’estimo….!

I la cançó continua dient, entre altres coses, que és completament seva, tot i que sap que l’ha enganyat, però que és igual…!

billie

La lletra d’aquesta cançó, “Don’t explain”,  la va escriure Billie Holiday amb música d’Arthur Herzog Jr, després que el seu home va arribar a casa amb rastre d’un pintallavis que no era el seu. I com aquesta lletra, d’altres, amb cançons i una manera de cantar que delatava una gran dosi d’incomprensió i solitud; en canvi, tal com ho deia, era com si t’acaronés.

 

El seu patiment, gairebé crònic, el va recrear en una manera de cantar, amb un sentiment, i molts de nosaltres l’hem rebut com valuoses perles negres, estimades per la seva excepcionalitat i bellesa. I aquest mateix color també la va fer culpable d’haver gosat sentir-se una estrella. Perquè, tot i haver arribat a l’estrellat, des que va néixer va veure que en alguns llocs només hi tenen cabuda els blancs. L’estigma venia de lluny!

Bille Holiday en realitat es deia Eleanora Fagan, i havia nascut a Baltimore l’any 1915.

Billie_Holiday_1917 2

Era filla de Sadie Fagan, una noia de 13 anys,  i de Clarence Holiday, de 15. Ell era guitarrista de jazz, i tan jove i immadur que no va saber fer de pare, ni de marit, i quan Eleanora era encara un nadó, les va abandonar. L’única cosa que li va deixar és el nom artístic, Holiday, i Bill, tal com ell l’anomenava perquè deia que semblava un xicotot.

billie 3

Però si el pare era jove i no sabia com gestionar tot allò, la mare tres quarts del mateix, tot i que no podia fer gaire més. (…)

bille 7

(si vols saber-ne més, continua escoltant)

Olga Khokhlova, “la ballarina” de Picasso

L’any 1917, Pablo Picasso va retornar a Barcelona. Tretze anys enrere s’havia instal·lat a París i molt de tant en tant, hi seguiria anant. Però aquell any hi va passar una bona temporada, del juny al novembre. La seva estada va ser molt interessant, artísticament parlant i també personalment. El pintor no venia perquè sí! Arribava amb la companyia de Ballets Russos amb qui estava col·laborant en una nova producció i venien a presentar-la a Barcelona. Però també venia mogut per un motiu molt més personal: estar a prop d’una ballarina russa de la companyia.

olga 3

 

 

I qui era aquella noia que havia encisat Picasso?

Doncs es deia Olga Khokhlova, havia nascut el 1891a Nezhin, una ciutat de l’Imperi rus que actualment és Ucraïna, i era filla d’un coronel de l’exèrcit imperial i de Lidia Vinchenko. Olga va estudiar dansa, tot i que els seus pares creien que era una afició poc digna per a una filla d’aristòcrates, però tot i així va seguir amb la seva voluntat i amb vint anys entrava a la companyia de Ballets Russos fundada per l’empresari Serguei Diaghilev. Olga va ingressar-hi el 1911, quan la cèlebre companyia s’acabava d’independitzar del Ballet Imperial de Sant Petersburg, començava a embarcar-se en gires internacionals i fixava la seva residència a París.

olga

A principis del 1917 el polifacètic Jean Cocteau va tenir la idea d’escriure un ballet, Parade, i reunir, en un mateix projecte, els artistes més reconeguts del moment: amb els Ballets Russos de Diaghilev, Erik Satie escriuria la música, la coreografia de Leonide Massine i els vestits i els decorats a càrrec de Pablo Picasso.

El mes de febrer, tots els col·laboradors menys Satie es van reunir a Roma per començar a treballar en el nou ballet, i va ser a la ciutat eterna, on Picasso i Khokhlova es van conèixer.

olga 5

S’han vessat rius de tinta explicant qui era i com era la ballarina. Sabem que Olga va marxar de casa als vint-i-un anys per anar amb els Ballets russos, i més d’un especialista explica que no tenia gaire talent, però Diaghilev, l’empresari, ho compensava tenint-la en el “cos de ball”, perquè la seva presència es feia notar. (…)

Olga_Khokhlova

(si en vols saber més, escolta l’àudio fins al final)

Claudia Cattaneo, la cantant i estimada de Claudio Monteverdi

El 20 de maig de l’any 1599, les campanes de l’església de Sant Simó i Judes de la ciutat italiana de Màntua anunciaven el casament de dos músics de la cort. Els nuvis havien estat instruïts pel rector de la parròquia, tal com exigia el Consell Sagrat de Trento, i l’enllaç havia estat anunciat tres vegades, per si algú hi trobava algun impediment. El matrimoni el formaven Claudio Monteverdi i Claudia Cattaneo.

mantua

 

 

Quan es van conèixer, Claudia tenia quinze anys. Nou anys abans, el 1590, ell, que aleshores tenia vint-i-tres anys, havia arribat a Màntua per treballar a la cort dels ducs de Gonzaga. En aquells anys, la cort de Màntua tenia una importantíssima influència artística, era una de les prioritats del duc, Vicenzo de Gonzaga, i Monteverdi, que ja havia publicat les seves primeres composicions amb quinze anys, va creure que aquell destí li aniria obrint les portes.

La seva carrera a la cort, no la va començar com a compositor, sinó com a cantant i gambista i, a més, estava sota la supervisió d’un veterà intèrpret de viola de la cort, Giacomo Cattaneo. A més, Cattaneo li va acabar donant allotjament a casa seva. I això, que a priori que no té cap importància, seria el que faria fer un gir a la vida de Monteverdi, perquè el portaria a conèixer la filla de Cattaneo i a conviure-hi, una jove de 15 anys, de nom Claudia i que, amb el temps, s’acabaria convertint en la seva esposa. Un matrimoni concertat, però feliç.

Vint dies després de l’enllaç, Monteverdi va ser requerit pel duc, per acompanyar-lo de gira per diferents ciutats. I no tornarien a reunir-se fins al 15 d’octubre d’aquell any. Mentrestant, Claudia l’esperaria a Cremona, d’on provenia la família de Monteverdi; l’esperaria fent companyia al seu sogre.

Però hem de saber que Claudia va ser més que filla, dona i nora.

ORFEO

Claudia s’havia format com a cantant, va ser cantant de la cort dels ducs de Màntua i, eventualment, formava part de l’exquisit i refinat Concerto delle donne, un conjunt de dames instrumentistes i cantants que havia sorgit a la cort del duc de Ferrarra, Alfons II, i que aviat altres corts italianes també van voler imitar.

(Si en vols saber més, segueix escoltant…)

Emerencia Wehrle, fundadora i directora del cor de noies de l’Orfeó Català

EMERENCIANA 2

Centre de documentació de l’Orfeó Català

(…) “Hom ha dit  que l’estimat mestre Millet és el pare espiritual de les nostres benemèrites agrupacions corals. I gosaríem afegir que la professora senyora Wehrle, si no pot ser-ne la mare, n’és la “padrina”, almenys, de les seccions de noies que fundà a la nostra terra i els ha donat un bell exemple d’amor i constància (…)”

Mateu Piguillem. Revista Musical Catalana. 1930

emerenciana

Centre de documentació de l’Orfeó Català

 

Aquell any en feia trenta quatre que “la senyora Wehrle”, Emerenciana de nom estava vinculada a l’Orfeó Català. L’any 1896, l’entitat havia confiat en ella per engegar i dirigir la secció femenina. Aleshores tenia 33 anys i l’avalava, amb escreix, una llarga experiència en el món musical per portar a terme la nova tasca. I per què ella, qui era Emerenciana Wehrle?

EMERENCIANA 3

Emerenciana Wehrle. 1900. Centre de documentació de l’Orfeó Català

Doncs sabem que havia nascut a Barcelona el 1863, tot i que el cognom delata els orígens alemanys. La família provenia d’Eisenbach, eren rellotgers, i el 1820, el seu besavi i un oncle van decidir instal·lar-se a Catalunya, tots dos en el negoci de la rellotgeria. Un d’ells va muntar a Barcelona la primera botiga de rellotges amb el nom de Rellotgeria Alemanya. I un dels seus nets, Víctor Wehrle Anfruns, seria el pare d’Emerenciana. Com altres membres de la família, regentava una rellotgeria, ell la tenia al carrer Ferran, de Barcelona, i també era pintor, i estava molt ben relacionat amb els artistes de l’època, amb Pitarra que també era rellotger, amb Casas, amb Rusiñol, amb la família Pitxot i amb d’altres.

No sabem res dels anys de formació d’Emerenciana, però intuïm que l’ambient artístic de la seva família l’hauria influenciat. La primera referència on surt el seu nom és de l’any 1886, quan tenia vint-i-tres anys. Una ressenya a “La Vanguardia parla del casament del conegut professor de piano Joaquín Perona amb Emereciana Wehrle,

emerenciana

La Vanguardia. Diumenge, 28 noviembre 1886

I a partir d’aquí ja comencem a trobar el seu nom amb més assiduïtat, vinculat a recitals i participant com a contralt en algunes obres líriques (…)”.  I, a més, estava molt vinculada al món musical de la ciutat. Quan el 1888 es va crear  l’Associació Musical de Barcelona, ella se’n farà sòcia des del primer moment, un fet poc usual a l’època tenint en compte que era dona. L’associació només tenia dues sòcies més: Carme Matas, una excel·lent pianista i pedagoga, i Clara Lamote de Grignon, la dona de Joan Lamote de Grignon. La resta eren homes.

Però el més important de la seva carrera li va arribar el 1896. Cinc anys abans, els mestre Lluís Millet i Amadeu Vives havien fet néixer un dels emblemes més importants de la música catalana i també del nostre país, l’Orfeó Català

EMERENCIANA 4

Els mestres de les diferents seccions. D’esquerra a dreta Emerenciana Wehrle, Francesc Pujol al seu darrera, seguit de Josep M Comella, Enric Serra, Joan Salvat i Lluís Millet assegut al piano.  1915. Centre de documentació de l’Orfeó Català

En un principi, el cor només tenia la secció d’homes, però ben aviat es van trobar amb la necessitat d’ampliar el repertori, per poder fer el gran repertori, tal com es feia en altres països, i, per tant, van haver d’ampliar les cordes. Així doncs, el 1895, apareixia la secció de nois, i un any després, la femenina.

emerenciana 6

Reglament de la secció de senyores de l’Orfeó. 14 d’agost de 1896. Fons Lluís Millet i Pagès.

Aquesta no va ser gens fàcil engegar-la. (…).

(Si en voleu saber més, seguiu escoltant l’àudio.)

Marxem de vacances…!

Senyores i senyors oients de Catalunya Música, una temporada més, les del Femení i singulars marxem de vacances.

ELLES 2

Un cop l’any, necessitem airejar-nos. Les històries que us anem explicant, setmana rere setmana, per petit que sigui l’espai, no ens deixen indiferents, ni per la seva intensitat, ni per la implicació que suposa endinsar-se en altres vides, ni pel temps que hi dediquem, i això vol dir que, de tant en tant, hem de desconnectar per tornar amb les piles carregades, i descansar tots, vosaltres i jo mateixa, per engegar “frescos” la nova temporada.

 

Aquest any el Femení ens ha donat l’oportunitat de seguir coneixent dones de tota mena: fascinants, valentes, submises, talentoses, lluitadores, somniadores, místiques, apassionades…; i ens han aparegut per tots els racons i de diferents procedències i formacions. Dones d’aquí i d’allà, i d’avui i de fa segles, i cadascuna traçant, trobant i obrint camins, maneres diferents d’endinsar-se en l’art de la música i, sense saber-ho, també fent-se un lloc la història.

WhatsApp Image 2017-07-10 at 11.40.29

Aquest any vàrem engegar la temporada amb una estrella de l’univers Casals, violoncel·lista i neboda del mestre. De fet va ser una estrella fugaç. De dones de carrera efímera n’hem tingut alguna més, com aquella pianista i compositora canadenca que, amb la seva llum i les seves cançons, va ajudar a brillar la gran estrella anomenada “La Veu”. I parlant del Canadà, també hem pogut constatar, cosa que tots sabem prou bé, la gran importància que tenim les mares, per bé i per mal, eh!, en l’educació dels fills. En vàrem parlar quan vàrem recordar la professora de piano i mare de Glenn Gould (…)!

Si en vols saber més, segueix escoltant…