Billie Holiday, el plor que t’acarona

Silenci, ara!, no m’ho expliquis/ no hi ha res a guanyar/ m’alegro que hagis tornat/ No m’ho expliquis/ Tranquil/ Treu-te el pintallavis/ No m’ho expliquis/ Saps que t’estimo….!

I la cançó continua dient, entre altres coses, que és completament seva, tot i que sap que l’ha enganyat, però que és igual…!

billie

La lletra d’aquesta cançó, “Don’t explain”,  la va escriure Billie Holiday amb música d’Arthur Herzog Jr, després que el seu home va arribar a casa amb rastre d’un pintallavis que no era el seu. I com aquesta lletra, d’altres, amb cançons i una manera de cantar que delatava una gran dosi d’incomprensió i solitud; en canvi, tal com ho deia, era com si t’acaronés.

El seu patiment, gairebé crònic, el va recrear en una manera de cantar, amb un sentiment, i molts de nosaltres l’hem rebut com valuoses perles negres, estimades per la seva excepcionalitat i bellesa. I aquest mateix color també la va fer culpable d’haver gosat sentir-se una estrella. Perquè, tot i haver arribat a l’estrellat, des que va néixer va veure que en alguns llocs només hi tenen cabuda els blancs. L’estigma venia de lluny!

Bille Holiday en realitat es deia Eleanora Fagan, i havia nascut a Baltimore l’any 1915.

Billie_Holiday_1917 2

Era filla de Sadie Fagan, una noia de 13 anys,  i de Clarence Holiday, de 15. Ell era guitarrista de jazz, i tan jove i immadur que no va saber fer de pare, ni de marit, i quan Eleanora era encara un nadó, les va abandonar. L’única cosa que li va deixar és el nom artístic, Holiday, i Bill, tal com ell l’anomenava perquè deia que semblava un xicotot.

billie 3

Però si el pare era jove i no sabia com gestionar tot allò, la mare tres quarts del mateix, tot i que no podia fer gaire més. (…)

bille 7

(si vols saber-ne més, continua escoltant)

Anuncis

Olga Khokhlova, “la ballarina” de Picasso

L’any 1917, Pablo Picasso va retornar a Barcelona. Tretze anys enrere s’havia instal·lat a París i molt de tant en tant, hi seguiria anant. Però aquell any hi va passar una bona temporada, del juny al novembre. La seva estada va ser molt interessant, artísticament parlant i també personalment. El pintor no venia perquè sí! Arribava amb la companyia de Ballets Russos amb qui estava col·laborant en una nova producció i venien a presentar-la a Barcelona. Però també venia mogut per un motiu molt més personal: estar a prop d’una ballarina russa de la companyia.

olga 3

 

 

I qui era aquella noia que havia encisat Picasso?

Doncs es deia Olga Khokhlova, havia nascut el 1891a Nezhin, una ciutat de l’Imperi rus que actualment és Ucraïna, i era filla d’un coronel de l’exèrcit imperial i de Lidia Vinchenko. Olga va estudiar dansa, tot i que els seus pares creien que era una afició poc digna per a una filla d’aristòcrates, però tot i així va seguir amb la seva voluntat i amb vint anys entrava a la companyia de Ballets Russos fundada per l’empresari Serguei Diaghilev. Olga va ingressar-hi el 1911, quan la cèlebre companyia s’acabava d’independitzar del Ballet Imperial de Sant Petersburg, començava a embarcar-se en gires internacionals i fixava la seva residència a París.

olga

A principis del 1917 el polifacètic Jean Cocteau va tenir la idea d’escriure un ballet, Parade, i reunir, en un mateix projecte, els artistes més reconeguts del moment: amb els Ballets Russos de Diaghilev, Erik Satie escriuria la música, la coreografia de Leonide Massine i els vestits i els decorats a càrrec de Pablo Picasso.

El mes de febrer, tots els col·laboradors menys Satie es van reunir a Roma per començar a treballar en el nou ballet, i va ser a la ciutat eterna, on Picasso i Khokhlova es van conèixer.

olga 5

S’han vessat rius de tinta explicant qui era i com era la ballarina. Sabem que Olga va marxar de casa als vint-i-un anys per anar amb els Ballets russos, i més d’un especialista explica que no tenia gaire talent, però Diaghilev, l’empresari, ho compensava tenint-la en el “cos de ball”, perquè la seva presència es feia notar. (…)

Olga_Khokhlova

(si en vols saber més, escolta l’àudio fins al final)

Claudia Cattaneo, la cantant i estimada de Claudio Monteverdi

El 20 de maig de l’any 1599, les campanes de l’església de Sant Simó i Judes de la ciutat italiana de Màntua anunciaven el casament de dos músics de la cort. Els nuvis havien estat instruïts pel rector de la parròquia, tal com exigia el Consell Sagrat de Trento, i l’enllaç havia estat anunciat tres vegades, per si algú hi trobava algun impediment. El matrimoni el formaven Claudio Monteverdi i Claudia Cattaneo.

mantua

 

 

Quan es van conèixer, Claudia tenia quinze anys. Nou anys abans, el 1590, ell, que aleshores tenia vint-i-tres anys, havia arribat a Màntua per treballar a la cort dels ducs de Gonzaga. En aquells anys, la cort de Màntua tenia una importantíssima influència artística, era una de les prioritats del duc, Vicenzo de Gonzaga, i Monteverdi, que ja havia publicat les seves primeres composicions amb quinze anys, va creure que aquell destí li aniria obrint les portes.

La seva carrera a la cort, no la va començar com a compositor, sinó com a cantant i gambista i, a més, estava sota la supervisió d’un veterà intèrpret de viola de la cort, Giacomo Cattaneo. A més, Cattaneo li va acabar donant allotjament a casa seva. I això, que a priori que no té cap importància, seria el que faria fer un gir a la vida de Monteverdi, perquè el portaria a conèixer la filla de Cattaneo i a conviure-hi, una jove de 15 anys, de nom Claudia i que, amb el temps, s’acabaria convertint en la seva esposa. Un matrimoni concertat, però feliç.

Vint dies després de l’enllaç, Monteverdi va ser requerit pel duc, per acompanyar-lo de gira per diferents ciutats. I no tornarien a reunir-se fins al 15 d’octubre d’aquell any. Mentrestant, Claudia l’esperaria a Cremona, d’on provenia la família de Monteverdi; l’esperaria fent companyia al seu sogre.

Però hem de saber que Claudia va ser més que filla, dona i nora.

ORFEO

Claudia s’havia format com a cantant, va ser cantant de la cort dels ducs de Màntua i, eventualment, formava part de l’exquisit i refinat Concerto delle donne, un conjunt de dames instrumentistes i cantants que havia sorgit a la cort del duc de Ferrarra, Alfons II, i que aviat altres corts italianes també van voler imitar.

(Si en vols saber més, segueix escoltant…)

Emerencia Wehrle, fundadora i directora del cor de noies de l’Orfeó Català

EMERENCIANA 2

Centre de documentació de l’Orfeó Català

(…) “Hom ha dit  que l’estimat mestre Millet és el pare espiritual de les nostres benemèrites agrupacions corals. I gosaríem afegir que la professora senyora Wehrle, si no pot ser-ne la mare, n’és la “padrina”, almenys, de les seccions de noies que fundà a la nostra terra i els ha donat un bell exemple d’amor i constància (…)”

Mateu Piguillem. Revista Musical Catalana. 1930

emerenciana

Centre de documentació de l’Orfeó Català

 

Aquell any en feia trenta quatre que “la senyora Wehrle”, Emerenciana de nom estava vinculada a l’Orfeó Català. L’any 1896, l’entitat havia confiat en ella per engegar i dirigir la secció femenina. Aleshores tenia 33 anys i l’avalava, amb escreix, una llarga experiència en el món musical per portar a terme la nova tasca. I per què ella, qui era Emerenciana Wehrle?

EMERENCIANA 3

Emerenciana Wehrle. 1900. Centre de documentació de l’Orfeó Català

Doncs sabem que havia nascut a Barcelona el 1863, tot i que el cognom delata els orígens alemanys. La família provenia d’Eisenbach, eren rellotgers, i el 1820, el seu besavi i un oncle van decidir instal·lar-se a Catalunya, tots dos en el negoci de la rellotgeria. Un d’ells va muntar a Barcelona la primera botiga de rellotges amb el nom de Rellotgeria Alemanya. I un dels seus nets, Víctor Wehrle Anfruns, seria el pare d’Emerenciana. Com altres membres de la família, regentava una rellotgeria, ell la tenia al carrer Ferran, de Barcelona, i també era pintor, i estava molt ben relacionat amb els artistes de l’època, amb Pitarra que també era rellotger, amb Casas, amb Rusiñol, amb la família Pitxot i amb d’altres.

No sabem res dels anys de formació d’Emerenciana, però intuïm que l’ambient artístic de la seva família l’hauria influenciat. La primera referència on surt el seu nom és de l’any 1886, quan tenia vint-i-tres anys. Una ressenya a “La Vanguardia parla del casament del conegut professor de piano Joaquín Perona amb Emereciana Wehrle,

emerenciana

La Vanguardia. Diumenge, 28 noviembre 1886

I a partir d’aquí ja comencem a trobar el seu nom amb més assiduïtat, vinculat a recitals i participant com a contralt en algunes obres líriques (…)”.  I, a més, estava molt vinculada al món musical de la ciutat. Quan el 1888 es va crear  l’Associació Musical de Barcelona, ella se’n farà sòcia des del primer moment, un fet poc usual a l’època tenint en compte que era dona. L’associació només tenia dues sòcies més: Carme Matas, una excel·lent pianista i pedagoga, i Clara Lamote de Grignon, la dona de Joan Lamote de Grignon. La resta eren homes.

Però el més important de la seva carrera li va arribar el 1896. Cinc anys abans, els mestre Lluís Millet i Amadeu Vives havien fet néixer un dels emblemes més importants de la música catalana i també del nostre país, l’Orfeó Català

EMERENCIANA 4

Els mestres de les diferents seccions. D’esquerra a dreta Emerenciana Wehrle, Francesc Pujol al seu darrera, seguit de Josep M Comella, Enric Serra, Joan Salvat i Lluís Millet assegut al piano.  1915. Centre de documentació de l’Orfeó Català

En un principi, el cor només tenia la secció d’homes, però ben aviat es van trobar amb la necessitat d’ampliar el repertori, per poder fer el gran repertori, tal com es feia en altres països, i, per tant, van haver d’ampliar les cordes. Així doncs, el 1895, apareixia la secció de nois, i un any després, la femenina.

emerenciana 6

Reglament de la secció de senyores de l’Orfeó. 14 d’agost de 1896. Fons Lluís Millet i Pagès.

Aquesta no va ser gens fàcil engegar-la. (…).

(Si en voleu saber més, seguiu escoltant l’àudio.)

Marxem de vacances…!

Senyores i senyors oients de Catalunya Música, una temporada més, les del Femení i singulars marxem de vacances.

ELLES 2

Un cop l’any, necessitem airejar-nos. Les històries que us anem explicant, setmana rere setmana, per petit que sigui l’espai, no ens deixen indiferents, ni per la seva intensitat, ni per la implicació que suposa endinsar-se en altres vides, ni pel temps que hi dediquem, i això vol dir que, de tant en tant, hem de desconnectar per tornar amb les piles carregades, i descansar tots, vosaltres i jo mateixa, per engegar “frescos” la nova temporada.

 

Aquest any el Femení ens ha donat l’oportunitat de seguir coneixent dones de tota mena: fascinants, valentes, submises, talentoses, lluitadores, somniadores, místiques, apassionades…; i ens han aparegut per tots els racons i de diferents procedències i formacions. Dones d’aquí i d’allà, i d’avui i de fa segles, i cadascuna traçant, trobant i obrint camins, maneres diferents d’endinsar-se en l’art de la música i, sense saber-ho, també fent-se un lloc la història.

WhatsApp Image 2017-07-10 at 11.40.29

Aquest any vàrem engegar la temporada amb una estrella de l’univers Casals, violoncel·lista i neboda del mestre. De fet va ser una estrella fugaç. De dones de carrera efímera n’hem tingut alguna més, com aquella pianista i compositora canadenca que, amb la seva llum i les seves cançons, va ajudar a brillar la gran estrella anomenada “La Veu”. I parlant del Canadà, també hem pogut constatar, cosa que tots sabem prou bé, la gran importància que tenim les mares, per bé i per mal, eh!, en l’educació dels fills. En vàrem parlar quan vàrem recordar la professora de piano i mare de Glenn Gould (…)!

Si en vols saber més, segueix escoltant…

Nellie Melba, l’exquisida i mítica soprano australiana

Copa Melba

 Ingredients:

  • 6 préssecs
  • 150 grams de sucre
  • Un got d’aigua
  • El suc de mitja llimona
  • Mig quilo de gelat de vainilla
  • Nata muntada i ensucrada
  • Xarop de gerds

melba

 

Hi ha diferents maneres de preparar aquestes exquisides postres i qualsevol és senzilla, però la presentació, no la d’avui dia que es tira més pel brot gros, sinó l’autèntica presentació d’aquestes postres és una filigrana. La va crear el gran xef francès Auguste Escoffier, el 1894, quan dirigia la cuina de l’Hotel Savoy de Londres. Es diu que quan la va servir a la seva destinatària, per primer cop, ho va fer en una safata de plata, amb dos cignes de gel, amb una base feta de gelat de vainilla, llavors làmines de préssec natural i regat amb un xarop de gerds frescos. Escofet l’havia ideat per a la gran diva australiana, cobejada i aplaudida per mig món, Nellie Melba, per la qual sentia una profunda admiració. La soprano i el xef es coneixien de feia temps, i en el seu honor, per a la seva musa, madame Melba, va crear el Peach Melba, que més endavant seria coneguda també com la Copa Melba.

 

Ves a saber si per idear-la s’havia inspirat en tots els adjectius que rebia la seva veu en aquell moment: única, bonica, dolça, natural, exquisida i escènicament freda! Un veritable Préssec Melba.

nelli 0

En realitat la soprano no es deia Nellie Melba. El seu nom era Helen Porter Mitchell i havia nascut a Melbourne el 1861. Els pares eren escocesos, el pare era picapedrer i havien arribat a Austràlia arrossegats per la febre d’or. Amb poc temps, la parella, va acumular una fortuna important i no van voler que la seva filla es perdés una bona formació musical. Tots dos se sentien atrets per la música. El pare tocava el violí i tenia una bona veu de baix i la mare tocava l’arpa, l’orgue i el piano. Per tant, no és d’estranyar que amb pocs anys ella comences a estudiar música.

nellie 3

La data de la seva primera aparició important a Melbourne va tenir lloc el 1877. Aquell dia va tocar l’orgue, en solitari, en un concert per recaptar fons per combatre la fam de l’Índia i el seu debut a Sydney no va arribar fins vuit anys després. En aquella ocasió, es presentava com la sra. Armstrong. Feia tres anys s’havia casat amb un capità de l’artilleria reial i ara es donava a conèixer com a soprano, tot i que ella anys més tard explicaria que la seva veritable carrera com a cantant no començaria fins després de separar-se.

Però les coses no anaven com la Helen volia i amb vint-i-quatre anys, va prendre la determinació de deixar-ho tot i marxar a ampliar els estudis, i en els fons, ampliar horitzons. El destí va ser Londres, però tot i l’esforç i les recomanacions no hi va trobar el seu lloc. Poc després, un cop de timó, la duia a París. Va ser allà quan coneixeria i  estudiaria amb la prestigiosa professora de cant Mathilde Marchesi…!

(Si vols saber més, segueix escoltant)

Natalie Bauer-Lechner, viola, escriptora i confident de Gustav Mahler

El mes de gener de l’any 1902, Natalie Bauer-Lechner escrivia les últimes paraules del seu valuós diari personal que feien referència a Gustav Mahler. Ho feia evocant l’imminent matrimoni del músic amb Alma Schindler. Hi deia això: “Si volgués parlar d’aquest esdeveniment, em veuria amb la mateixa obligació que un metge forçat a curar, a vida o mort, l’individu més proper i estimat. La conclusió d’aquestes planes pertany al Mestre suprem i etern”. I, d’aquesta manera, posava punt final als seus escrits del músic. Dos mesos més tard, Mahler casava.

NATALIE BAUER 2

L’entrada en escena de Natalie Bauer-Lechner a la vida del músic va suposar un succés primordial per, avui, conèixer més profundament qui va ser i com va ser Gustav Mahler. Del 1890 al 1902, Natalie es va convertir en la seva gran amiga i confident i, alhora, en la cronista escrupolosa, entusiasta i atenta que anava anotant en el seu diari i també en cartes els secrets més íntims, les alegries més grans i els patiments més indesitjables del músic. I ell, gràcies a les cartes adreçades a Natalie, també va deixar un material preuadíssim.

NATALIE GUSTAV

Dotze anys d’íntima amistat que es va acabar quan Mahler va començar la relació amb Alma Schindler. Però aquella amistat deixava un llegat d’experiències, anhels, anècdotes i opinions que, un cop recuperats, en part, s’han convertit en una font excepcional per als amants de l’obra de Mahler i de la història de la música.

 

I, qui era Natalie Bauer-Lechner?

Doncs havia nascut a Viena el 1858 i era filla de l’editor de la Universitat de Viena  Rudolf Lechner. I, de la seva mare, en sabem que es deia Julie; de soltera, von Winiwarter. La parella va tenir cinc fills, quatre noies i un noi. Natalie va ser educada tal com era normal a l’època, a casa, amb professors privats, i la música, la va estudiar al millor lloc de la ciutat, al conservatori. Hi va entrar quan tenia vuit anys. Va estudiar-hi violí, piano i orquestració, i el 1872 es va graduar, però tot i així, va continuar visitant i fent servir algunes aules del conservatori. Una de les seves germanes hi estudiava i hi anava sovint, i va ser allà que, el 1875, va conèixer un músic dos anys més jove que ella, Gustav Mahler, tot i que les seves vides no es van unir fins més endavant.

NATALIE QUARTET

Si en vols saber més, segueix escoltant…!

Francisca de Castro, una filla de l’òpera

Durant els segles XVIII i XIX, a Europa, amb l’obertura de les sales de concert i la creació de societats de concerts, la itinerància dels artistes va començar a ser molt gran. Els músics s’embarcaven en gires que podien arribar a durar anys, i això donava l’oportunitat, tant a homes com a dones, de presentar en públic les seves habilitats artístiques i els seus treballs i també eixamplar horitzons.

MADRID

Madrid a mitjans segle XVIII. Pintor italià Antonio Joli

La carrera d’un artista depenia, en gran mesura, de les possibilitats reals d’establir relacions socials i fins i tot diplomàtiques, però és que, en el cas de les dones, existia un filtre més, i és que la seva carrera estava, a més a més, en mans de les relacions que li establia el seu pare, marit o protector.

 

En el cas del gremi de músics, moltes famílies es veien obligades a treballar agusant l’enginy per sobreviure. La protagonista del Femení i singulars d’aquesta setmana va pertànyer a una de les sagues més longeves d’escriptors i gent del teatre espanyol. Ella trobaria en el món de la lírica el camí per desenvolupar el seu art, fins al punt que el seu nom el trobem lligat amb un concepte molt nou en aquell moment: el d’operista. Diuen els estudiosos que el seu nom podria anar a lligat a les primeríssimes  prima donna espanyoles i la seva importància s’explica sobretot perquè apareix als inicis de la història de l’òpera a Espanya. Es deia Francisca de Castro.

madrid cap el 1700

Madrid cap el 1700

Francisca havia nascut a Madrid, no sabem la data exacta, però es calcula que va ser abans del 1700. Era filla d’un dels dramaturgs i actors més prolífics de finals del segle XVII i principis del XVIII, Francisco de Castro, i de la seva mare només sabem que es deia Manuela de Labaña. La parella van tenir uns quants fills i filles, però només dues d’elles es van exercitar, a més d’actrius, en l’art del cant, ella i la seva germana María Antonia.

francisca 2

Sonet dedicat a Francisca de Castro

La primera vegada que trobem el seu nom lligat a un escenari és el 1714, en un drama líric, i no la tornarem a trobar fins a la temporada 1720-21 (…)

Si en vols saber més, continua escoltant…!

Nota: Aquest “femení” s’ha pogut fer gràcies a la tesi doctoral “El teatro breve de Francisco de Castro”, de Ramon Martínez Rodríguez. Facultad de Filología. Universidad Complutense de Madrid.

Sonia Eckhardt-Gramatte, la música des de dins

Va ser l’any 1914. Aleshores tenia 15 anys quan amb la seva mare es van traslladar a viure a Berlín, per seguir amb el seu aprenentatge del violí i el piano. Però, tan bon punt van arribar, Alemanya va declarar la guerra a Rússia. Aquells van ser temps difícils on va haver de compaginar els estudis amb una feina de músic de cafè, però aviat la sort li va canviar.

sonia violi

Va ser quan va conèixer una filla del gran violinista Joseph Joachim. El seu pare havia mort feia set anys, i li oferia un dels seus magnífics violins, i alhora un net de Félix Mendelssohn, banquer, com el pare del compositor, li atorgava una beca que li permetia poder estudiar amb el gran violinista polonès Bronislav Huberman.

 

Aquests dos fets marcaven un punt d’inflexió en la seva carrera i començava a aparèixer en nombrosos recitals i concerts privats a Berlín. Tot i que tocar en públic no li venia de nou perquè feia uns quants anys que trepitjava escenaris. Però, en els fons, és en aquesta etapa quan va començar a percebre que la seva veritable vocació era la composició. I va lluitar per aconseguir-ho. Es deia Sonia Eckhardt-Gramatte.

sonia piano

En realitat es deia Sophie-Carmen Fridman, tot i que més endavant es presentaria com a Sonia Fridman Gramatte,  per acabar dient-se Sonia Eckhardt Gramatte. Però anem a pams. Sònia havia nascut a París, el dia de Reis de l’any 1899, i al cap de pocs mesos de néixer, la mare i ella marxaven a viure a Moscou. De fet, els seus pares es van separar abans que elles naixés i, tot i que portava el cognom Fridman, el de la parella de la mare, que en realitat no era el seu pare, però en va assumir la paternitat, o, més ben dit, li va donar el cognom, perquè, de fet, va ser la mare qui sempre en va tenir cura. La mare era tot un personatge. Era russa. Es deia Catherina Kochevskaia, pianista, havia estat alumna dels genials germans russos Rubinstein, tant de Nikolai com d’Anton i, alhora, ella va ser professora de música de la família de Leo Tolstoi, de qui acabaria sent una fervent admiradora.

SONIA 2

Sonia Fridman amb la seva mare. Pintat per Walter Gramatté

Però quan la petita Sonia només tenia quatre anys, la mare la va enviar a viure a Anglaterra, amb uns familiars expatriats que vivien en comunitat i que eren seguidors del moviment tolstoià. Va estar-hi dos anys, fins que el 1904, Catherina la va anar a buscar i juntes van marxar a París. Va ser aleshores, sota el seu mestratge, quan Sonia va començar la formació  musical i el 1908 entrava al Conservatori de París.

Tot i que mai havia rebut classes de violí, també va ser acceptada per estudiar aquest instrument, i dos anys després, amb onze, Sonia Fridman ja debutava tocant, el piano i el violí. I també és en aquest període quan va començar a escriure les seves primeres composicions, i a presentar-les en públic, fins i tot, algunes van ser publicades. (…)

SONIA

Sonia Fridman i Walter Gramatté. Anys vint.

sonia i Eckhardt

Sonia Fridman amb Fernando Eckhardt

sonia palua

Si en vols saber més, segueix escoltant…!

Zhou Guangren, la gran dama xinesa del piano

La protagonista de “Femení i singulars” d’aquesta setmana ha estat considerada la primera gran dama del piano del seu país, la Xina, i una de les dones més respectades i distingides del segle XX.  Pianista, pedagoga, compositora, activista social, una gran lluitadora i amb una vida que resumeix a la perfecció les diferents etapes per les quals ha passat la història musical recent de la Xina.

zhou

El piano va ser la seva vida, el seu somni: “Quan fas esforços per realitzar el teu somni pots trobar-te dificultats, però sempre que fas un esforç, el teu somni es fa més realitat”. La seva estratègia va ser pacifista i va fer servir la música, la saviesa i la paciència com arguments pel canvi social. L’any 2005 va ser proposada per al Premi Nobel de la Pau. El seu nom, Zhou Guangren.

zhou 2

Zhou Guangren era filla de pares xinesos i va néixer l’any 1928 a Hannover, Alemanya, on el pare havia anat a estudiar enginyeria. Quan Zhou tenia quatre anys, la família va decidir tornar a la Xina i, per no desvincular-se del país que l’havia vist néixer, la van inscriure a l’escola alemanya de Xangai. El sistema d’ensenyament d’allà donava molta importància a les llengües: l’alemany –per descomptat–, el xinès, també l’anglès, el llatí, les matemàtiques, la biologia, l’educació física, i la música; tots els mestres que impartien classes tenien el doctorat en la matèria que ensenyaven.

 

Guangren es va adaptar ràpidament al sistema i, malgrat no ser alemanya parlant, va començar a despuntar en gairebé totes les matèries, principalment en la música. I és en aquesta etapa on va establir els llaços amb aquest art. Guangren ben aviat va percebre que no hi havia res que la captivés més. I tot i que els mestres van alertar els pares de les aptituds de Zhou per al piano, l’economia familiar de la família no els permetia comprar un instrument. Finalment, quan Zhou va fer els nou anys, els pares van aconseguir llogar-ne un, però van advertir la nena que el més important sempre hauria de ser els estudis generals, per davant de la música, que mai hauria d’entrar en els plans del seu futur.

zhou 3

(…) Si en vols saber més, segueix escoltant!