Angélique Diderot, el destí pel damunt de la raó

L’any 1769, un dels grans  Il·lustrats del seu temps, el filòsof i assagista francès Denis Diderot, contractava un nou professor de clavecí per a la seva estimada filla, Angélique. Es deia Anton Bemetzrieder, feia anys que vivia a París, era filòsof, compositor i un reputat professor de música.

 

Diderot havia buscat “el millor”. Perquè Angélique no era una alumne qualsevol o potser millor dit, el pare no volia que ho fos. S’hi havia bolcat des que va néixer, es va bolcar en la seva vida, en la seva educació, a estructurar el seu pensament. Potser aquesta dedicació i atenció és perquè Angélique va ser l’única supervivent dels quatre fills que va tenir el matrimoni Denis Diderot i Anne-Antoinette Champion. Ella va ser l’última.

DENIS DIDEROT

Denis Diderot, codirector de l’Encyclopédie

Angélique Diderot havia nascut a París, el 2 de setembre de 1753. El pare va seguir els seus passos dia a dia. Des de molt petita la va ensenyar a parlar, a reflexionar, de manera crítica i avantposant la raó com a respostes a totes les preguntes: “ Hem de guiar-nos per la raó i no només per la fe cega” deia.

En una carta adreçada a una amiga, el 1769, li diu de la filla:  Seguim amb els nostres passejos, la meva estimada i jo mateixa. En el nostre últim, em vaig esforçar a fer que entengués que no hi ha virtut que no impliqui dues recompenses: la satisfacció de fer alguna cosa bona, i l’alegria de guanyar-se la bona voluntat d’altres;  En el futur, difícilment tindrem prejudicis, i  els que tinguem seran  tàctils, morals que són universalment vàlids en tots els segles i per a tots els pobles (…). Per cert, l‘última consideració prové d’ella”, li explicava el pare orgullós a la seva amiga.

ANGELIQUE DIDEROT

Angélique Diderot Vandeul (?)

Per un petit tractat de mà que s’ha conservat d’Angélique,  “Physique, discours préliminaire”,  sabem que va ser educada en matèries que no estaven dins el cànon habitual  per a les noies:  religió, geografia, història, música, dansa, tot i que no es va escapar de les tasques domèstiques i “petites coses del seu sexe”, com diu el tractat i que probablement es referia a la costura.

Tenia nou anys quan Angélique va començar a tocar el clavecí. El pare volia saber tot el que estava aprenent. La primera mestra era clavecinista, cantant i compositora francesa, era set anys més gran que ella, es deia Marie Emmanuelle Bayon, un nom a tenir en compte també. Els seus progressos eren tan ràpids que en una carta a un amic, Diderot  li afirma amb orgull: Ella serà músic!

EMMANUEL BAYON

Marie Emmanuelle Bayon

Angélique tenia una mentalitat molt oberta…!

Si en vols saber més, continua escoltant…

Anuncis

Leonora von stoch, una violinista amb ànima de poeta

Des de l’antiga Grècia s’entenia que la música i la paraula es beneficiaven d’una unió indissoluble. La música era el vehicle just per viatjar més enllà del poema i, com ha dit algú, travessar la seva pròpia autolimitació.

POESIA

La Musa de la Poesia (1886). Konstantin Makovsky

La protagonista del Femení i singulars d’aquesta setmana va trobar en el violí i l’escriptura el camí  per endinsar-se en l’art i convertir la música i la poesia en el seu llenguatge personal. Perquè la poesia no sempre s’ha d’escriure en vers!

Aquesta poètica violinista es deia Leonora von Stosch.

 

Leonora havia nascut a Washington el 1872. La seva mare Julia Thompson von Stosch va ser escriptora. Va col·laborar durant dues dècades en revistes i també va publicar relats breus en forma de llibre . Havia estudiat música, tenia talent, però va decantar la seva vocació artística cap a la carrera literària i aquest tarannà, la manera de fer, anys més tard influenciaria la seva filla. El pare, Ferdinand von Stosch, era comte, procedia d’una família noble prussiana, era oficial i va lluitar en  l’exèrcit de la Unió durant la guerra civil nord-americana. I en aquest escenari és on Leonora va viure la seva infantesa. Ja de molt petita la mare la va voler endinsar en el món de la música, i alhora també començava a expressar-se a través de l’escriptura. Ja de ben petita, la seva mare, igual que havia fet ella, la va ensenyar a jugar amb totes les muses, i ella també triaria la de poesia i la música.

LEONORIA 2

Però la mort sobtada del pare, quan encara era una nena, va canviar el rumb de les seves vides. Els seus mestres havien aconsellat als pares que Leonora havia d’ampliar mires amb els seus estudis. Començava a apuntar com a jove prodigi i així ho van fer. La mare, jove vídua, amb les seves dues filles, marxaven a Europa perquè totes elles poguessin gaudir d’una nova educació i reorientar la manera de viure. Leonora tenia setze anys . Primer van anar a Brussel·les. El conservatori d’aquesta ciutat en aquella època gaudia d’una gran reputació. Hi va estar dos anys, fins i tot va ser guardonada en dues ocasions. Llavors, l’esperava Leipzig.

LEONORA

En aquella estada a Alemanya,  seguiria formant-se i també començaria a tocar al costat de músics de la talla del violinista Joachim, entre d’altres. I a poc a poc, seria ben rebuda i requerida en diferents formacions: “Senyoreta Von Stosch, benvinguda al món dels violinistes”, deia un diari! I finalment a París. I aquestes tres ciutat van marcar la seva trajectòria. Tres ciutats i tres visions diferents d’endinsar-se en la música sota el mestratge de diversos professors.

A partir d’aquí l’anem trobant, ja com a professional del violí, en diferents formacions i sota la batuta dels grans directors i orquestes d’Europa i també dels Estats Units….!

eleonora 3 el comiat del violinista

Enter a caption

Però encara tenia molt per dir i expressar…!

SI vols saber-ne més, segueix escoltant!

Pepita Embil, una vida entregada al cant

Va ser el mes setembre del 1939, acabada la guerra, quan va entrar en la companyia de sarsuela del mestre Federico Moreno Torroba. Feia uns mesos que havia arribat a Madrid amb una carta de recomanació i ben poca cosa més. Bé, la maleta la duia plena de somnis…! Una amiga li havia deixat 100 pessetes pel viatge.  I li va sortir tot rodó!

Pepita_Embil_retrato

El mes de novembre ja debutava en el paper principal femení d’una sarsuela de Moreno Torroba, Sor Navarra. Però, a més, el destí va voler que el baríton fos un noi a qui, en principi, ella li havia vist poques gràcies, però les hi va anar trobant:

Vaig començar els assajos i em trobo amb un noiàs amb una veuarra de baríton que tombava d’esquena. Era meitat aragonès i meitat català, havia nascut al Clot de Barcelona. Era grandet per mi, però ben plantat i ens vam caure bé. Tant de cantar-me allò de “Lucerico flor de mayo”, ens vam enamorar de seguida. Al cap de tres mesos ens casàvem i nou mesos després naixia Placidín.

 

pepita-embil-y-plc3a1cido-domingo

Pepita Embil amb el seu home, Plácido Domingo

Bé, el diminutiu de Plácido. El pare també se’n deia, de Plácido, i Domingo i Ferrer de cognoms, i Placidín, el fill, amb el temps arribaria a ser l’avui reconegut tenor, director d’orquestra, productor i compositor Plácido Domingo Embil.

PEPITA Y PLACIDO

Pepita Embil, amb el seu fill, Plácido Domingo

Aquella noia es deia Pepita Embil.

Josefa Embil Etxaniz havia nascut el 1918 al poblet mariner de Getaria, al País Basc. El seu pare era secretari de l’Ajuntament i organista de l’església i cantant aficionat de sarsuela. Ella, també des de molt petita, es va sentir atreta pel cant i per la sarsuela.

De la mare sabem que va ser una dona valenta i treballadora. Es va quedar vídua jove, amb cinc fills, i la mort prematura del pare va ser la que va precipitar la marxa de Pepita, amb 12 anys, a Donostia, a càrrec d’un oncle. Era capellà, mestre de capella i organista d’una de les esglésies de la ciutat, i així va ser com va poder estudiar cant en el Conservatori i seguir estudis en un col·legi de la capital.

Quan va començar la guerra civil, Pepita tenia 18 anys i amb l’inici del conflicte la família es va traslladar a Bilbao. Va ser quan va assabentar-se que el lehendakari del govern basc, José Antonio Aguirre Lecube, havia engegat un projecte per crear un cor, un conjunt instrumental i un grup de dansa, amb la finalitat de mostrar i explicar  ‘el cant, el ball i la música del País Basc’ arreu. El director era el seu professor de cant del Conservatori, director de l’Orfeó Donostiarra, Gabriel Olaizola. Així naixia “Eresoinka”. Va funcionar del 1937 i 1939, el formaven 101 bascos i volien internacionalitzar la cultura tradicional basca amb gires per diferents ciutats. Varen actuar a París, Brussel·les, Àmsterdam i Londres… !

Pepita_Embil_-_Recording_in_Paris_1938

Paris, 1938

Des del primer moment, ella va accedir de formar-ne part i allunyar-se de la seva terra. “Érem exiliats bascos, recordaria anys després. Em van fer una fotografia, em van donar un passi de viatge, que alhora em servia de passaport, em van donar el carnet del Partit Nacionalista Bacs. Vaig pujar a un vaixell, i d’allà vam anar fins a Baiona”.

Un cop a França van començar a actuar per molts llocs (…)

Si en vols saber més, continua escoltant…

Marianne Tromlitz, el somni frustrat d’una mare pianista

Leipzig, 14 de setembre de 1827

Carta de Clara Wieck a la seva mare, Marianne Tromlizt

 Estimada mare,

 Fins avui no has tingut notícies meves, però t’escric una carta que t’agradarà. He rebut regals pel meu vuitè aniversari (…) Del meu pare, n’he rebut un vestit molt bonic, i la Berta m’ha regalat uns pastissos i una bossa.

He tocat el Concert en Mi bemoll de Mozart, aquell que tu tocaves habitualment, amb acompanyament d’orquestra. Va anar molt bé i no em vaig entrebancar gens. No tenia por, però els aplaudiments em van sobtar.

Digues a l’àvia que l’estimo. Els meus germans t’envien la seva estimació!

Oi que ara m’escriuràs?

 La teva filla obedient, Clara Wieck.

Nota: estimada mare, espero poder venir-te a veure aviat i poder tocar juntes moltes peces a quatre mans. Adéu! Clara

clara-schuman-m2

Clara Wieck

Aquesta va ser la primera carta que Clara Wieck, coneguda més endavant, de casada, com Clara Schumann, escrivia a la seva mare. Va ser l’endemà del seu concert de presentació a la Gewandhaus de Leipzig.

 

Feia tres anys que amb prou feines s’havien vist. Des que la mare havia abandonat el domicili familiar. Quan va marxar, Marianne tenia 27 anys. N’estava tipa de l’actitud dominant, del caràcter càustic i de la disciplina estricta del seu home. Ah! I del fet que ell li marqués el camí per on havia de passar, personalment i professionalment. Fins i tot, un cop casats, amb la seva carrera com a pianista: “La gent es pensarà que no et puc mantenir!”, li havia repetit en més d’una ocasió. Bé, una expressió que us pot semblar fins i tot familiar! Però, també hi havia algun motiu més que la va fer decidir, però anem a pams! Abans que res, qui era la mare de Clara?

Mariane Bargiel_

Marianne Tromlitz

Doncs es deia Marianne Tromlitz. Havia nascut a Greiz, a Turíngia, (Alemanya), el 1797 tot i que aviat van marxar a viure a Plauen. Era la filla gran del cantor, professor de música i compositor George Christian Gotthold Tromlitz i de Christiana Fiederica Carl. La família Tromlitz ja era coneguda per l’avi, un virtuós flautista, Georg Tromlitz, i autor d’un tractat famós a l’època, Ensenyament detallat i complet de la flauta.

Marianne va començar els estudis de música amb el seu pare. Era un professor de música estricte, tant, que entre els alumnes era conegut com el Kantor de Ferro per la severitat com impartia les classes.

Marianne va fer el seu primer concert públic, com a pianista, als quinze anys, el 1813, a la Gesellschafthaus de Plauen. I aviat les seves dots com a pianista van fer que marxés a la ciutat de Leipzig per continuar rebent classes d’un mestre d’aquella ciutat, Friedrick Wieck. I a més, alhora i gràcies al suport de l’avi, Marianne s’obria camí també amb el cant. Tenia una bonica veu i això va fer que participés en més d’un concert, dels de subscripció setmanals que oferia la Gewandhaus de Leipzig. En aquells anys de joventut, Marianne tocava el piano millor que Wieck.

Friedrich_Wieck_age_45
Friedrick Wieck. 45 anys

De fet, la vocació d’ell no era la de pianista. Era empresari, tenia un negoci de venda i lloguer de pianos, i, a més, era pedagog, començava a despuntar com a pedagog, i la reputació també li va arribar gràcies als resultats artístics que va obtenir amb la seva alumna avantatjada, Marianne Tromlizt.

Si en vols saber més coses, continua escoltant! 

Anna Guarini i la música secreta

La va matar perquè era seva. O això pensava ell, esclar!. El cas és que ella encara era molt jove, plena de vida, i amb recorregut artístic que li havia donat moltes nits de glòria.

Hacha-de-guerra-doradaAlemania-siglo-XV

El principi de tot el podríem anar a buscar el 24 de febrer del 1579, quan el duc de Ferrara, Alfons d’Este, es casava amb Margarita Gonzaga, de Màntua, i ja que hi som diguem-ho: trenta-un anys més jove que ell. Però bé, al que anàvem. I és que la unió va propiciar un dels capítols més fascinants de la història de la música, tot i que amb un final esfereïdor.

 

 

Anem a l’inici del capítol. El trobem al nord d’Itàlia, a la cort de Ferrara, seu de la família d’Este. Feia una dècada, se’n té constància dels del 1570, que havia aparegut un conjunt vocal d’aficionades cortesanes que feien les delícies dels pocs que les podien escoltar. S’anomenaven el Concerto delle Donne. A poc a poc, la idea es va anar perfeccionant, professionalitzant i  estenen per altres corts:  la de Màntua, governada per la dinastia dels Gonzaga; Florència, dominada pels Mèdici, i en famílies de l’alta noblesa de Roma. En aquests anys, el Concerto delle donne va ser un costum cortesà de prestigi i, per tant, cada cort volia tenir les millors cantants i instrumentistes, perquè no només eren cantants, la majoria tocaven un instrument, el llaüt, la viola de gamba, l’arpa…

elles

Després del seu casament, el duc de Ferrara va voler anar més enllà i tenir les millors  per oferir-les a la seva jove dona.

Aquest conjunt de Ferrara tenia una característica que les feia molt atractives, i és que  el seu art només estava destinat al gaudi, primer de la duquessa, després de tots dos, i quan volien també d’uns quants ben escollits, del seu cercle més íntim, o bé forasters d’alt rang. Les noies no actuaven davant del públic general, en la cappella de música, sinó que ho feien en concerts que s’anomenaven musica privata, musica riservata o música secreta. El duc volia superar el Concerto delle Donne d’una dècada abans i ho va aconseguir.

Quan la duquessa va arribar a la cort de Ferrara, com a part del seguici ja duia amb ella dues dames de companyia de prestigi: Laura Peperara i Livia d’Arco. Laura venia de la cort de Màntua, allà ja era coneguda per les seves habilitats en el cant, en l’arpa i en la dansa, i Livia era filla d’un noble també de Màntua que va començar com a dama de companyia i va estar dos anys formant-se en profunditat , en cant i viola de gamba, i la tercera integrant del grup i també dama de companyia de la duquessa la va trobar a Ferrara. Es deia Anna Guarini.

ferrera

I qui era? Doncs havia nascut a Ferrara el 1563 i era filla de Taddea Bendidio, una dama de família rica de Ferrara, i de Giovanni Battista Guarini,  entre altres coses professor de poètica i retòrica a la Universitat de Ferrara, dramaturg i diplomàtic durant uns anys al servei del duc. Fins i tot va exercir de poeta de la cort durant uns anys.

Coneixem poques coses de la infantesa d’Anna, però sabem que va gaudir d’una educació exquisida tenint en compte l’ambient humanista on es va criar, i a més perquè en aquells anys la formació musical per a una cortesa era molt prestigiosa, perquè les ajudava a ascendir socialment i, en aquest cas, professionalment.

La primera actuació d’Anna Guarini va tenir lloc el 19 de novembre del 1580, quan va cantar per primera vegada, juntament amb Laura Peperara, a l’estança privada de la duquessa (…)

Si en vols saber, més segueix escoltant

* el poema de Torquato Tasso el recita Lluís Bonamusa

Anita Lasker i l’Orquestra de Senyoretes d’Auschwitz

l 27 de gener de 1938, el món va canviar per a moltes persones, també per a la violoncel·lista Anita Lasker i la seva família. El seu pare, advocat alemany d’origen jueu, s’havia negat a abandonar el país, tot i les tensions creixents:

“El meu pare era alemany i no podia creure que els alemanys fossin tan estúpids. Això passarà, deia. No poden estar tan bojos. I quan es va adonar que eren  bojos, ja era massa tard”.

ANITA LASKER 2

L’any 1941, amb setze anys, Anita Lasker va ser deportada al camp de concentració de Birkenau, un satèl·lit d’Auschwitz. Quan va arribar a aquell infern, li van preguntar què sabia fer. Ella va contestar que tocava el violoncel. Li van contestar “Posa’t en una altra fila”.

 

Anita Lasker havia nascut el 1925 a la ciutat alemanya de Breslau, en una família jueva.  El  pare era advocat i la mare violinista i pertanyien a l’alta burgesia alemanya. Anita tenia dues germanes més i totes tres van ser educades en la música, Anita va estudiar violoncel, Marianne, piano i Renata, el violí.

ANITA I RENATA

Anita i Renata Lasker

El 1941, els Lasker van començar a viure la persecució nazi i, de retruc, la progressiva destrucció de la seva família. Marianne va tenir la sort d’emigrar a Anglaterra, però Renata i Anita es van quedar a Alemanya i van entrar a treballar en una fàbrica de paper. Al cap d’uns mesos, el setembre del 1942,  quan van intentar fugir a França, ja era massa tard. Les van fer presoneres i, a partir d’aquell moment, els seus destins serien diferents. Els pares van ser deportats a Izbica, i allà se’ls va perdre el rastre.

Renata va anar a parar a un camp de treballs forçats, mentre que ella va tenir la bona fortuna que quan va arribar a Birkenau  li van demanar què sabia fer. El violoncel li va salvar la vida i la música va ser la seva aliada per conservar les ganes de viure.

Poc després, Anita va ser enviada a Auschwitz i allà va entrar a formar part de l’Orquestra de Senyoretes d’Auschwitz. La directora era Alma Rosé, la neboda de Gustav Mahler i filla del primer violí de l’Orquestra Simfònica i de l’Òpera de Viena Arnold Rosé. Alma havia estat la fundadora d’una de les primeres orquestres femenines, anomenada “Les noies del vals de Viena”, una formació amb molt prestigi a l’època.

Anita Lesker, en una entrevista concedida a la BBC molts anys després, explicava que si no hagués estat per Alma Rosé, moltes de les intèrprets de l’orquestra haurien acabat a la cambra de gas. (…)

USC SHOAH FOUNDATION Anita Lasker-Wallfisch

Si vols saber-ne més, continua escoltant…!

 

Adele Franziska Mundinger, una música amb àngel

Deia que, quan posava les mans al teclat del piano, ja no li pertanyien. Tocava melodies que no havia sentit mai. Aleshores, de nit, sense l’instrument, les seves mans seguien tocant, totes soles, la mateixa música. Alguns amics de la família gairebé veien facultats de mèdium a aquest fenomen…!

 

 

Va ser de resultes d’aquestes improvisacions que va començar a endinsar-se en l’estudi de l’harmonia i la composició per poder fixar, en el paper pautat ,tot el que li brollava. Llavors era joveneta. Havia nascut l’any 1890 i es deia Adele Franziska Mundinger.

Adele era filla de pares alemanys, Andreas i Marie Mundinger. Tots dos eren músics i vivien a Tsarskoye Selo, “La vila del tsar”, a prop de Sant Petersburg, la residència de la família imperial russa.

No sabem la raó per la qual vivien allà. Probablement els pares hi exercien de músics, però el que sí que sabem del cert és que Adele va tenir el primer contacte d’aprenentatge de la música al costat de la seva mare, pianista i cantant, però les seves aptituds eren tan òptimes que van acordar seguir amb reforç d’estudis particulars d’harmonia, contrapunt, composició i piano, alhora que es diplomava a l’escola per a senyoretes que hi havia a Tsarskoye Selo.

La seva veu preciosa de mezzosoprano va fer decantar els seus estudis pel cant i, així, va ser quan va començar a estudiar al Conservatori de sant Petersburg.

Adele sempre va ser una noia delicada de salut, ja ho era de menuda. I això, juntament amb els esdeveniments del seu país: la Primera Guerra Mundial, la revolució d’octubre del 1917, que va fer pujar els bolxevics al poder i, més tard, una Segona Guerra Mundial, van alterar la carrera d’Adele, tant la formació com la composició, que també es va alentir i se’n va ressentir. Tot i això, sempre va seguir amb la seva vocació, sobretot la de composició.

A principis de la Segona Guerra Mundial, els alemanys van ocupar la zona que envoltava Leningrad i, és clar, la seva ciutat també se’n va veure afectada. Això va significar el control total d’una gran part de la població i molts habitants van morir de fam.

Davant d’aquell horror, la mare, llavors vídua, i Adele i la seva germana, van intentar fugir a Alemanya, d’on provenia la família, però van ser arrestades i internades en diferents gulags, els camps de concentració soviètics. Entre totes tres portaven tots els manuscrits de les partitures que Adele havia anat component al llarg dels anys, el seu més gran tresor, però, gran part, es van acabar perdent…! (…)

(Si vols saber-ne més, segueix escoltant l’audio) 📢

 

Constance Magogo, la música de la princesa zulu

Apareix citada a les enciclopèdies més importants de música. Va ser una figura d’enorme importància per preservar de la música zulu, el seu poble.

El seu treball de composició, recerca, recuperació, interpretació i conservació de la música va influenciar i ha influenciat i servit a molts joves compositors sud-africans, la majoria nascuts en famílies blanques, per aprofundir en les arrels de la música ètnica i tradicional de la seva terra.

 

Havia nascut al palau reial de Nongoma, a Sud-àfricaàfrica, l’any 1900, i era filla del rei zulu Dinuzulu KaCetshwayo i de la reina Silomo. Parlem de la princesa Constance Magogo.

Constance va ser la gran de dos germans més. L’un esdevindria el futur rei zulu i, l’altre, el rei regent durant uns quants anys. La mort prematura de la mare i el fet de ser dona va fer que Constance hagués de dedicar la seva joventut a fer-se càrrec dels seus dos germans menors, però de res va servir-li la seva entrega. El 1923, tenia vint-i-tres anys i, a petició del germà, llavors rei, va ser entregada com a desena dona al cap de la tribu zulu, renunciant, d’aquesta manera, a tota esperança de casar-se amb l’home del qual s’havia enamorat.

Però, malgrat les dificultats imposades per les tradicions i pel seu rang dins la tribu, va aconseguir certa independència. Anys més tard, el seu fill, líder d’un dels partits de Sud-àfrica, recordaria que, de tant en tant, la seva mare es venia els ramats d’animals que li tocaven per jerarquia, per pagar-se classes, l’educació que sempre havia anhelat.

Constance no parlava anglès, només zulu, una llengua que deriva del bantu, però va arribar a ser una de les màximes autoritats, ja reconeguda en vida, de la música zulu del passat i del seu present. Zulu significa cel, i la música d’aquest poble, vist amb els nostres ulls, és rudimentària, màgica, molt arrelada a la terra i a les tradicions i amb uns rituals i uns balls absolutament fascinats.

I com hi va arribar?

Doncs, durant la seva infantesa, havia anat empeltant-se de les tradicions de la música del seu poble. L’havia après, sobretot, de les seves àvies, però també de la gent que l’envoltava i dels rituals que sovint celebraven. Sentia tant respecte i, alhora, curiositat per aquell passat, que ella mateixa s’hi va submergir-s’hi…! (…)

*Si en vols saber més, segueix escoltant-nos…!

 

Maria Cecilia Guardi, l’àngel de Tiepolo i alguna cosa més

Carta del 29 d’agost del 1739, del viatger francès Charles de Brosses

“La música que transcendeix aquí, a Venècia, és la dels hospicis. N’hi ha quatre, i a tots hi ha noies bastardes o òrfenes, i també noies a les quals els seus pares no estan en condicions de criar. A totes elles, se les educa a expenses de l’Estat i se les ensenya exclusivament per destacar en l’art de la música. Per això canten com els àngels i no hi ha instrument amb què no se’n surtin, per gran que sigui. Viuen en clausura, com les religioses, i són les úniques que intervenen en els concerts, que poden arribar a comptar amb unes quaranta noies. Us juro que no hi ha res tan bonic com veure les noies dirigint l’orquestra i marcant el compàs amb tota la gràcia i la precisió inimaginable.”

cecilia angels

Quan Brosses va escriure aquesta carta, a Vivaldi només li quedaven dos anys de vida. Venècia encara irradiava tot el seu poder de seducció en l’àmbit musical. Els Ospedale, els hospicis de què parlava el viatger francès, eren al cim de la seva popularitat, tant a Venècia com a fora. Era tanta la seva fama, que els diaris locals anunciaven els seus concerts per atraure el públic, i una Guia de Venècia del 1697 feia servir el talent de les noies com a reclam pels turistes.

 

Aquestes noies tenien una qualitat de vida molt honorable, però no podien participar dels guanys. Hi havia una mena d’intercanvi: les noies eren educades i exhibien el seu art, sempre en l’anonimat, i, a canvi, els diners per la venda d’entrades, els donatius, els llegats que rebien, se’ls quedaven les arques de la institució.

cecilia ospeda

Però hi havia un punt molt frustrant per a les noies que es volien casar perquè, un cop fora, se’ls prohibia taxativament exercir la seva professió. I aquí hi ha la gran injustícia entre els dos sexes perquè, mentre que els nois que abandonaven els conservatoris un cop creuaven les portes podien volar tots sols cap on volguessin o on els portés el talent i la sort, elles havien de veure com el seu art s’acabava amb el casament. A més, l’home havia de firmar una acta notarial que així ho explicava, i hi havia uns reglaments en vigor, als teatres de Venècia i també als estrangers, que ho deixava ben clar. I amb tot, podien perdre el dot que els donava, els regalava l’administració.

Però hi ha una història bellíssima i alhora trista al voltant d’això que us acabem d’explicar.

cecilia tiepo

Retrat de Cecilia Guardi, atribuït a Giambattista Tiepolo

D’entrada, no era tan fàcil trobar pretendent, sempre allà recloses; però bé, en aquest cas, tot anava a favor dels amants. Es van conèixer a l’hospici mateix, a l’Ospedaletto.

L’entrada de la noia és del 1717. El registre diu: “Escoltada per aquesta congregació la demanda de la pobra vídua, mare de Cecilia Guardi, que dona fe de la seva extrema pobresa. De la seva nombrosa descendència, del perill de l’honestedat de la seva filla (…) La veu ja es troba assentada i és capaç de servir al cor, feta la prova pel nostre administrador encarregat de la música, que la seva veu de soprano és bella, s’espera un èxit distingit. Per totes aquestes raons, per glòria de nostre Senyor i avantatge del nostre hospici, sigui acceptada la jove Maria Cecilia, filla de Domenico Guardi, tot i que passi de l’edat prescrita pels nostres reglaments i la seva mare encara sigui viva.”

Cecília tenia quinze anys, força gran ja quan va ser admesa. Venia recomanada pel comte Giovanelli, que aleshores era l’administrador de la institució que anava a parar.

Ella era filla de Francesco Guardi, que va néixer en el si d’una família d’artistes i es va formar al taller familiar, marc en el qual es va desenvolupar també tota la primera part de la seva carrera artística, en col·laboració amb el seu germà Giovanni Antonio.

I què va passar? Doncs que, posada aviat a cantar al costat dels altres àngels del cor, la seva extraordinària veu va cridar l’atenció d’un jove pintor que feia unes pintures a la mateixa l’església de l’Ospedaletto. I ella també ràpidament es va fixar en ell. La història no ens ha explicat com van ser aquelles primeres mirades, trobades, promeses…! Però el que sí que sabem del cert és que, dos anys després, ella ja era fora de l’hospici. El motiu: el pintor i l’àngel havien decidit casar-se…! (…)

cecilia lorenzo

Retrat de Cecilia Guardi pintat pel seu fill Lorenzo Tiepolo

(Si vols saber més coses, segueix escoltant.)

Jeannette Meyer Thurber, una mecenes per a la música i per a la igualtat

L’any 1892, el compositor txec Antonín Dvorák arribava, amb la seva família, a la ciutat de Nova York. Després d’uns quants mesos llargs de negociacions, finalment havia accedit a fer-se càrrec de la direcció del Conservatori Nacional de Música d’Amèrica. Entre els motius que el van portar a acceptar el càrrec, n’hi havia un de molt de pes, i era el sou que li havien ofert, 15.000 dòlars a l’any, vint-i-cinc vegades més del que guanyava a Praga. A canvi, ell els retornava noves idees, classes, concerts i també noves composicions.

jeannetev2

Simfonia n. 9 “Nou Món” d’Antonin Dvorak, escrita durant la seva estada a Nova York

Aquell fitxatge va ser tot un acte d’audàcia perquè satisfeia totes dues parts. Dvorák li assegurava més temps per compondre i un gran respir econòmic, i per l’altra part, s’aconseguia posar al capdavant de la institució una figura il·lustre i un dels compositors més rellevants del moment per, d’aquesta manera, ajudar a situar el Conservatori en el mapa.

CONSERVATORI

El Conservatori Nacional de Música d’Amèrica només tenia set anys de vida i havia nascut gràcies sobretot a una de les primeres grans mecenes de la música clàssica als Estats Units, Jeannette Meyers Thurber.


I qui era aquella rica mecenes?

Doncs es deia Jeannette Meyers i havia nascut a Delhi, Nova York, el 1850. El seu pare, Henry Meyers, era un violinista danès que havia emigrat als Estats Units, i la mare, Anna Marie Coffin Price, era de Boston. Van ser els pares que van creure que la seva filla s’havia de formar musicalment al vell continent, en un dels millors conservatoris, el de París.

JEANNETTE

Jeannette Meyers Thurber

Allà, a part de rebre una educació musical exquisida -és curiós de veure com cadascú de nosaltres traiem rendiments diferents de les experiències-, es va sensibilitzar i es va fixar en el finançament de la institució, segons explicaria anys més tard.

L’any 1869, Jeannette tornava a Nova York i poc temps després es casava amb Francesc Beatty Thurber, un adinerat home de negocis. Ben situada socialment i econòmicament, Jeannette va començar a prendre consciència i a sensibilitzar-se per temes socials i culturals del seu país. De fet, la seva màxima seria: “La riquesa no porta només privilegis, sinó també obligacions”.

Una de les seves gran gestes de la qual se sentia més orgullosa va veure la llum el 1885.La idea d’un conservatori nacional finançat amb fons federal dels Estats Units havia estat un somni de Thurber des que havia estudiat al Conservatori de París. (…)

(Si vols saber-ne més, segueix escoltant l’audio)📢