Natalie Bauer-Lechner, viola, escriptora i confident de Gustav Mahler

El mes de gener de l’any 1902, Natalie Bauer-Lechner escrivia les últimes paraules del seu valuós diari personal que feien referència a Gustav Mahler. Ho feia evocant l’imminent matrimoni del músic amb Alma Schindler. Hi deia això: “Si volgués parlar d’aquest esdeveniment, em veuria amb la mateixa obligació que un metge forçat a curar, a vida o mort, l’individu més proper i estimat. La conclusió d’aquestes planes pertany al Mestre suprem i etern”. I, d’aquesta manera, posava punt final als seus escrits del músic. Dos mesos més tard, Mahler casava.

NATALIE BAUER 2

L’entrada en escena de Natalie Bauer-Lechner a la vida del músic va suposar un succés primordial per, avui, conèixer més profundament qui va ser i com va ser Gustav Mahler. Del 1890 al 1902, Natalie es va convertir en la seva gran amiga i confident i, alhora, en la cronista escrupolosa, entusiasta i atenta que anava anotant en el seu diari i també en cartes els secrets més íntims, les alegries més grans i els patiments més indesitjables del músic. I ell, gràcies a les cartes adreçades a Natalie, també va deixar un material preuadíssim.

NATALIE GUSTAV

Dotze anys d’íntima amistat que es va acabar quan Mahler va començar la relació amb Alma Schindler. Però aquella amistat deixava un llegat d’experiències, anhels, anècdotes i opinions que, un cop recuperats, en part, s’han convertit en una font excepcional per als amants de l’obra de Mahler i de la història de la música.

 

I, qui era Natalie Bauer-Lechner?

Doncs havia nascut a Viena el 1858 i era filla de l’editor de la Universitat de Viena  Rudolf Lechner. I, de la seva mare, en sabem que es deia Julie; de soltera, von Winiwarter. La parella va tenir cinc fills, quatre noies i un noi. Natalie va ser educada tal com era normal a l’època, a casa, amb professors privats, i la música, la va estudiar al millor lloc de la ciutat, al conservatori. Hi va entrar quan tenia vuit anys. Va estudiar-hi violí, piano i orquestració, i el 1872 es va graduar, però tot i així, va continuar visitant i fent servir algunes aules del conservatori. Una de les seves germanes hi estudiava i hi anava sovint, i va ser allà que, el 1875, va conèixer un músic dos anys més jove que ella, Gustav Mahler, tot i que les seves vides no es van unir fins més endavant.

NATALIE QUARTET

Si en vols saber més, segueix escoltant…!

Francisca de Castro, una filla de l’òpera

Durant els segles XVIII i XIX, a Europa, amb l’obertura de les sales de concert i la creació de societats de concerts, la itinerància dels artistes va començar a ser molt gran. Els músics s’embarcaven en gires que podien arribar a durar anys, i això donava l’oportunitat, tant a homes com a dones, de presentar en públic les seves habilitats artístiques i els seus treballs i també eixamplar horitzons.

MADRID

Madrid a mitjans segle XVIII. Pintor italià Antonio Joli

La carrera d’un artista depenia, en gran mesura, de les possibilitats reals d’establir relacions socials i fins i tot diplomàtiques, però és que, en el cas de les dones, existia un filtre més, i és que la seva carrera estava, a més a més, en mans de les relacions que li establia el seu pare, marit o protector.

 

En el cas del gremi de músics, moltes famílies es veien obligades a treballar agusant l’enginy per sobreviure. La protagonista del Femení i singulars d’aquesta setmana va pertànyer a una de les sagues més longeves d’escriptors i gent del teatre espanyol. Ella trobaria en el món de la lírica el camí per desenvolupar el seu art, fins al punt que el seu nom el trobem lligat amb un concepte molt nou en aquell moment: el d’operista. Diuen els estudiosos que el seu nom podria anar a lligat a les primeríssimes  prima donna espanyoles i la seva importància s’explica sobretot perquè apareix als inicis de la història de l’òpera a Espanya. Es deia Francisca de Castro.

madrid cap el 1700

Madrid cap el 1700

Francisca havia nascut a Madrid, no sabem la data exacta, però es calcula que va ser abans del 1700. Era filla d’un dels dramaturgs i actors més prolífics de finals del segle XVII i principis del XVIII, Francisco de Castro, i de la seva mare només sabem que es deia Manuela de Labaña. La parella van tenir uns quants fills i filles, però només dues d’elles es van exercitar, a més d’actrius, en l’art del cant, ella i la seva germana María Antonia.

francisca 2

Sonet dedicat a Francisca de Castro

La primera vegada que trobem el seu nom lligat a un escenari és el 1714, en un drama líric, i no la tornarem a trobar fins a la temporada 1720-21 (…)

Si en vols saber més, continua escoltant…!

Nota: Aquest “femení” s’ha pogut fer gràcies a la tesi doctoral “El teatro breve de Francisco de Castro”, de Ramon Martínez Rodríguez. Facultad de Filología. Universidad Complutense de Madrid.

Sonia Eckhardt-Gramatte, la música des de dins

Va ser l’any 1914. Aleshores tenia 15 anys quan amb la seva mare es van traslladar a viure a Berlín, per seguir amb el seu aprenentatge del violí i el piano. Però, tan bon punt van arribar, Alemanya va declarar la guerra a Rússia. Aquells van ser temps difícils on va haver de compaginar els estudis amb una feina de músic de cafè, però aviat la sort li va canviar.

sonia violi

Va ser quan va conèixer una filla del gran violinista Joseph Joachim. El seu pare havia mort feia set anys, i li oferia un dels seus magnífics violins, i alhora un net de Félix Mendelssohn, banquer, com el pare del compositor, li atorgava una beca que li permetia poder estudiar amb el gran violinista polonès Bronislav Huberman.

 

Aquests dos fets marcaven un punt d’inflexió en la seva carrera i començava a aparèixer en nombrosos recitals i concerts privats a Berlín. Tot i que tocar en públic no li venia de nou perquè feia uns quants anys que trepitjava escenaris. Però, en els fons, és en aquesta etapa quan va començar a percebre que la seva veritable vocació era la composició. I va lluitar per aconseguir-ho. Es deia Sonia Eckhardt-Gramatte.

sonia piano

En realitat es deia Sophie-Carmen Fridman, tot i que més endavant es presentaria com a Sonia Fridman Gramatte,  per acabar dient-se Sonia Eckhardt Gramatte. Però anem a pams. Sònia havia nascut a París, el dia de Reis de l’any 1899, i al cap de pocs mesos de néixer, la mare i ella marxaven a viure a Moscou. De fet, els seus pares es van separar abans que elles naixés i, tot i que portava el cognom Fridman, el de la parella de la mare, que en realitat no era el seu pare, però en va assumir la paternitat, o, més ben dit, li va donar el cognom, perquè, de fet, va ser la mare qui sempre en va tenir cura. La mare era tot un personatge. Era russa. Es deia Catherina Kochevskaia, pianista, havia estat alumna dels genials germans russos Rubinstein, tant de Nikolai com d’Anton i, alhora, ella va ser professora de música de la família de Leo Tolstoi, de qui acabaria sent una fervent admiradora.

SONIA 2

Sonia Fridman amb la seva mare. Pintat per Walter Gramatté

Però quan la petita Sonia només tenia quatre anys, la mare la va enviar a viure a Anglaterra, amb uns familiars expatriats que vivien en comunitat i que eren seguidors del moviment tolstoià. Va estar-hi dos anys, fins que el 1904, Catherina la va anar a buscar i juntes van marxar a París. Va ser aleshores, sota el seu mestratge, quan Sonia va començar la formació  musical i el 1908 entrava al Conservatori de París.

Tot i que mai havia rebut classes de violí, també va ser acceptada per estudiar aquest instrument, i dos anys després, amb onze, Sonia Fridman ja debutava tocant, el piano i el violí. I també és en aquest període quan va començar a escriure les seves primeres composicions, i a presentar-les en públic, fins i tot, algunes van ser publicades. (…)

SONIA

Sonia Fridman i Walter Gramatté. Anys vint.

sonia i Eckhardt

Sonia Fridman amb Fernando Eckhardt

sonia palua

Si en vols saber més, segueix escoltant…!

Zhou Guangren, la gran dama xinesa del piano

La protagonista de “Femení i singulars” d’aquesta setmana ha estat considerada la primera gran dama del piano del seu país, la Xina, i una de les dones més respectades i distingides del segle XX.  Pianista, pedagoga, compositora, activista social, una gran lluitadora i amb una vida que resumeix a la perfecció les diferents etapes per les quals ha passat la història musical recent de la Xina.

zhou

El piano va ser la seva vida, el seu somni: “Quan fas esforços per realitzar el teu somni pots trobar-te dificultats, però sempre que fas un esforç, el teu somni es fa més realitat”. La seva estratègia va ser pacifista i va fer servir la música, la saviesa i la paciència com arguments pel canvi social. L’any 2005 va ser proposada per al Premi Nobel de la Pau. El seu nom, Zhou Guangren.

zhou 2

Zhou Guangren era filla de pares xinesos i va néixer l’any 1928 a Hannover, Alemanya, on el pare havia anat a estudiar enginyeria. Quan Zhou tenia quatre anys, la família va decidir tornar a la Xina i, per no desvincular-se del país que l’havia vist néixer, la van inscriure a l’escola alemanya de Xangai. El sistema d’ensenyament d’allà donava molta importància a les llengües: l’alemany –per descomptat–, el xinès, també l’anglès, el llatí, les matemàtiques, la biologia, l’educació física, i la música; tots els mestres que impartien classes tenien el doctorat en la matèria que ensenyaven.

 

Guangren es va adaptar ràpidament al sistema i, malgrat no ser alemanya parlant, va començar a despuntar en gairebé totes les matèries, principalment en la música. I és en aquesta etapa on va establir els llaços amb aquest art. Guangren ben aviat va percebre que no hi havia res que la captivés més. I tot i que els mestres van alertar els pares de les aptituds de Zhou per al piano, l’economia familiar de la família no els permetia comprar un instrument. Finalment, quan Zhou va fer els nou anys, els pares van aconseguir llogar-ne un, però van advertir la nena que el més important sempre hauria de ser els estudis generals, per davant de la música, que mai hauria d’entrar en els plans del seu futur.

zhou 3

(…) Si en vols saber més, segueix escoltant!

Ruth Lowe, la canadenca que va ajudar a brillar Frank Sinatra

El dia dels funerals de Frank Sinatra, el 20 de maig del 1998, l’església de Beverly Hills, a Los Àngeles, era plena, a vessar, amb una llista llarguíssima d’il·lustríssims convidats i també plena de milers de roses blanques i de gardènies que embriagaven l’ambient i ajudaven a posar el toc de glamur a l’adeu d’un dels artistes més grans del segle XX.

Però el moment més emotiu va arribar al final. Després de dues hores de servei religiós, la família, els seus fills, van triar, per acomiadar el dol, un tema en la veu del mateix Sinatra. Aquella cançó l’havia ajudat a impulsar la seva carrera quan només tenia trenta anys i l’havia acompanyat durant tota la seva vida. Com li agradava recordar a ell mateix: “Aquesta cançó i jo hem recorregut un llarg camí junts, fins al final del no-res, cap algun lloc. Era Put your dreams away :

0

 

El començament de Sinatra havia estat molts anys enrere, i aquesta cançó hi havia tingut a veure. Però probablement, quan el dia dels funerals va sonar la balada, molt pocs convidats sabien qui l’havia escrita. L’autora era canadenca, i quan la va compondre tenia 29 anys. Es deia Ruth Lowe.

ruth lowe 7

Frank Sinatra, Ruth Lowe i Tommy Dorsey

Lowe havia nascut a Toronto, el 1914, tot i que va passar gran part de la seva infantesa a Califòrnia. De fet, s’hi estaria uns anys, fins que el negoci del pare, una carnisseria, va començar a trontollar. Llavors la família va prendre la decisió de tornar a Toronto, gairebé amb res, només amb un piano que havia servit, i va servir, a Ruth i a la seva germana per començar a rebre, tant en un lloc com en un altre, classes de música, de l’anomenada música clàssica. Però la instrucció no va durar gaire perquè quan Ruth tenia setze anys, el pare va morir sobtadament i aleshores va haver de deixar les classes de música, l’escola i posar-se a treballar per mantenir la família. Però encara va trobar una sortida que la satisfeia prou. Era en una botiga de partitures on la seva feina consistia a interpretar la música perquè els futurs compradors s’engresquessin a comprar la partitura. Hi va estar cinc anys, prou temps per agafar desimboltura i ofici.

ruth lowe 6

I amb 21 anys, la sort la va anar a buscar. Va ser quan va arribar a Toronto, de gira, una orquestra de senyoretes, la Melodears, una de les primeres bandes formades només per noies, i que dirigia la carismàtica vocalista Ina Ray Hutton. La banda s’havia format un any abans i, quan van arribar a Toronto, li van brindar l’oportunitat d’unir-se a elles. Necessitaven reemplaçar la pianista, només per aquella ciutat, i el sindicat de músics va recomanar-la a ella. Però van quedar tan impressionades per la manera com tocava el piano i improvisava que finalment  la van convidar a quedar-s’hi, de manera estable. I així va ser que Ruth Lowe va començar a iniciar-se en el món de les gires i els concerts. Va estar dos anys voltant, actuant per Nord-amèrica, fins que es va enamorar, sembla que “bojament”, com diria ella mateixa. Va ser durant una actuació a Chicago quan va conèixer un músic/publicista i, només uns mesos després, ja estaven casats. Però la felicitat els va durar molt poc, massa poc. No havia passat ni un any, que ell va morir, en una operació d’aquelles que no tenen cap importància, però no es va despertar.

Aleshores, Ruth, profundament desolada, va creure que el seu món ja no era aquell i va tornar a Toronto, on sentia que hi tenia la llar. I va ser allà, reclosa en el seu apartament, quan va compondre I’ll never smile again (No tornaré a somriure”). Anys més tard recordaria: “Pocs dies després d’arribar, un dia em vaig asseure al piano i de sobte tot el que tenia a dins guiava els meus dits. Així va sorgir la melodia”. La cançó comença dient:

1

ruth lowe 9

 (si en vols saber més, continua escoltant)

Anna Ièssipova, la prestigiosa pianista del Conservatori de Sant Petersburg

(…) Anna Ièssipova, literalment, regnava en el Conservatori de Sant Petersburg. Entrar a la seva classe es va convertir en un somni de tots els joves pianistes del país. Ièssipova va estar vint anys al Conservatori de Sant Petersburg: vint anys d’or en la història de l’l’educació pianística russa i vint anys que van tenir un impacte significatiu en la tècnica pianística mundial (…).

ANNA IESSIPOVA

Així ho creia una de les veus més autoritzades d’aquell país, Grigory Kogan, erudit, historiador de l’art, i professor de piano del Conservatori de Moscou durant uns quants anys de l’època soviètica i també un personatge clau per a tota una generació de músics.

Ell, igual que molts altres, creia que l’art i el mestratge d’Anna Ièssipova, una de les artistes que va emergir a la Rússia Imperial, havia marcat a tota una generació de músics. I així va ser!

 

Anna Nikolàievna Ièssipova va néixer a Sant Petersburg l’any 1851 i era filla d’un alt funcionari rus. Va començar a estudiar música a l’acabat de crear Conservatori de Sant Petersburg i aviat es va convertir en una de les alumnes més brillants del reconegut pianista, compositor i pedagog polonès Teodor Leszetycki. El músic havia estat convidat pel seu director i fundador, Anton Rubinstein, i aleshores exercia de cap del departament de piano de la institució. Ell l’ajudaria a trobar i traçar el camí i aconseguiria fer-la créixer com a concertista.

ANNA IESSIPOVA 2

El debut li arribaria el 1871, aleshores tenia vint anys. Va ser a Sant Petersburg mateix. Aquella nit, les crítiques excel·lents que va rebre, tant per part de la crítica com del públic, li donaven el vist i plau a l’inici d’una carrera que augurava un llarg i triomfant recorregut. Entre el públic, dos músics de perfils i edats diferents sucumbien també davant l’art de la jove pianista. Eren Piotr Ilich Txaikovski, exalumne del Conservatori, de fet quan ell es va graduar el 1865, Annette començava els seus estudis, i un sexagenari Franz Liszt.

A partir d’aquí Annette Ièssipova va començar les seves gires internacionals i, de fet, fins al 1892 va viure per diferents ciutats europees (…)

Si en vols saber més, continua escoltant….!!!

Pepita de Oliva, ‘Delirium Pepitatorum’

Quan ballava despertava passions. S’explica que quan es va presentar a Praga, per primera vegada, només varen fer falta una dotzena més de representacions perquè a aquella passió hi posessin nom: Delirium Pepitatorium.

PEPITA 2

 

 

Així van anomenar els txecs l’encant que despertava aquella artista andalusa que allà on anava captivava el cor de qui la veia actuar . El seu nom i el seu art està lligat a les ciutats que va conquerir: Sttutgart, Leipzig, Viena, Munic, París, Moscou, Londres, Copenhaguen… I el seu nom també està relacionat de diferents formes: en forma d’escultura, de porcellana rococó txeca inspirada en ella, en una tela de quadrets, en blanc i negre, associat a un vestit que va dur en una ocasió i que ara, aquest estampat, encara avui, a la República Txeca, es coneix amb el nom de pepita, diferents retrats de diferents pintors, de diferents països i, entre d’altres coses, el seu nom ha quedat immortalitzat en una obra de Johann Strauss fill, titulada Pepita Polka, i una altra del compositor alemany Friedrich Pfeifke, una marxa que porta per nom Pepita.

PEPITA 3

Gràcies a l’ona expansiva del seu art i el seu encant personal, el seu nom es va eternitzar, però tot i així, avui dia, són pocs els que saben que al darrere del vals, la marxa, l’estampat o la figureta de porcellana Pepita, hi havia molt més que tot això. Hi havia una ballarina malaguenya que va brillar pels escenaris i va enfervorir mig Europa, mentre es guanyava el sobrenom de l’Estrella d’Andalusia.

PEPITA4

El nom artístic d’aquell astre era Pepita de Oliva, tot i que en realitat es deia Josefa Durán Ortega.

Josefa havia nascut l’any 1830, al barri de pescadors de Màlaga. El seu pare tenia una petita barberia i la seva mare era filla d’un espardenyer de raça gitana. S’explica que ja de ben menuda Pepita apuntava maneres i aptituds per al ball. Era apassionada, espontània i quan ballava captava la mirada dels que tenia al voltant. Tan va ser així que de molt joveneta va marxar a Madrid, a provar sort i intentar trobar el camí per desenvolupar la seva passió. El seu professor de ball, Juan Antonio Gabriel de Oliva, l’ajudaria en aquells inicis, i en un tres i no res ja estaven casats. Però allò va durar poc. A ella, li va servir per agafar impuls i el cognom del seu home, de Oliva. Així naixia Pepita de Oliva. (…)

Si en vols saber més, segueix escoltant…

Rosanna Scalfi Marcello, una ‘gondolera’ amb molt d’art

Durant el segle XVIII, Venècia es va convertir en la capital de la música i la diversió. La Sereníssima República era un destí molt preuat per a nobles, intel·lectuals, músics, aventurers, d’orient i occident, perquè a part d’oferir el seu passat gloriós, alhora donava acolliment, inspiració, mecenatge, esbarjo i llibertat a tothom que hi arribava, vingués d’on vingués. La música brullava per a tots els racons, formava part de la societat veneciana i l’òpera a més s’havia convertit en espectacle públic amb un èxit aclaparador, alhora que en un reclam més per atreure els turistes, que consideraven Venècia, els seus carnavals i tota la seva música, un lloc únic i extraordinari.

La fama musical de Venècia atreia gent d’arreu que s’hi desplaçava per gaudir d’una pràctica inseparable de totes les activitats quotidianes dels venecians. No hi havia un indret o situació on faltés l’ambientació musical: als teatres, a les esglésies, a les cerimònies, a les acadèmies, als hospicis, a les escoles, als palaus, pels carrers i pels canals…!

ROSANNA SCALFI 2

No és d’estranyar que el dramaturg i llibretista venecià, del segle XVIII, Carlo Goldoni deixés escrit en les seves Memòries: “Els comerciants canten despatxant les seves mercaderies, els obrers canten en acabar la feina… Es canta a les places, als carrers, als canals. Els gondolers canten esperant els seus patrons… tothom canta!

Bé, els gondolers i alguna gondolera, perquè en el context i en l’època que estem parlant, no només hi havia homes que cantaven pels canals de Venècia…!

La protagonista del Femení i singulars d’aquesta setmana és un exemple més d’una dona que van mostrar el seu talent en aquella Venècia que era com un microcosmos, pel seu passat gloriós que oferia i exercia als visitants, i sobretot per la llibertat de què podien gaudir un bon nombre de dones en aquella societat governada pels homes i conquerida per les dones. I no només per les nobles. En realitat, si ens fixem, més a prop, en Venècia se’ns revela com una ciutat molt més oberta al món femení que d’altres.

9.70246-47_Booklet.indd

Les dones eren presents a tot arreu, les trobem a les acadèmies de literatura, als tallers de pintura, dirigint diaris, lluitant per accedir al saber, actuant i cantant als teatres i a qualsevol lloc, un lloc d’aquests eren les góndoles.

Ella va ser cantant de gòndola, i amb el seu art enlluernava i divertia a tothom que l’escoltava, no només els passatgers de les gòndoles, sinó també per allà on passaven. Diuen que tenia una veu tan bonica que un dia que circulava cantant ariete di battello pel Gran Canal, un noble la va sentir, des de la finestra del seu palau, i la va fer buscar.

Aquella jove gondolera es deia Rosanna Scalfi (…)………!

( Si en vols saber més, segueix escoltant)

Josephine von Brunsvik, “l’estimada immortal” de Beethoven?

Va ser l’endemà de l’enterrament de Ludwig van Beethoven quan van trobar la carta en el mateix lloc on havia guardat el conegut Testament de Heiligenstadt. Allà mateix hi havia l’enigmàtica carta, A l’estimada immortal. Estava escrita a llapis, ocupava vuit quartilles i el músic hi plasmava els seus sentiments més íntims, hi obria el cor a la seva estimada.

josephine carta

“[…] El meu àngel, el meu tot, el meu mateix jo, només unes paraules, avui. Demà es decidirà definitivament el meu allotjament. Quina pèrdua de temps…! Per què aquest profund dolor, quan parla la necessitat? Pot existir el nostre amor si no és a través del sacrifici? De no demanar tot de l’altre? Pots canviar el fet que tu no siguis completament meva, i jo no completament teu? Oh, Déu!”

El mestre continua en la mateixa línia turmentada i alhora tendra i acaba dient:

Amor, el meu tot, adéu: continua estimant-me! Mai jutgis malament el cor tan fidel del teu estimat.

Sempre teu. Sempre meva. Sempre nostre!

Signat, L (de Ludwig)

sophia

àudio del programa

Àudio de la carta A l’estimada immortal, en la veu d’Adolf Beltran

La carta no donava cap més pista: només el dia, 6, i el mes, juliol, però ni el lloc on va ser escrita ni la destinatària, tot i que deixava veure que al darrere de l’aparença aspra del geni hi havia un home que implorava l’amor a una dona. Encara que la carta no ho reflecteix, sabem que s’enamorava constantment i que gairebé mai va ser correspost. La vida de Beethoven va ser tan complexa i turbulenta com el seu art. El 1810, una crítica en una publicació parisenca deia: “Beethoven primer omple l’ànima d’una dolça melangia i després la destrueix amb acords brutals. Sembla que aculli al mateix temps coloms i cocodrils.”

Aquella carta va començar a fer córrer rius de tinta per trobar el nom de qui havia estat l’estimada immortal del mestre de Bonn. Després de molts anys d’estudis, i basant-se en els grans especialistes Jean i Brigitte Massin, diuen que cap nom s’imposa amb evidència però que el que té més probabilitats és el de Josephine von Brunsvik. Mirarem d’explicar per què.

josepphine

Josephine havia nascut el 1779 i era filla de la noblesa hongaresa. Era molt jove quan va morir el seu pare i la seva mare, baronessa, va haver de fer-se càrrec dels fills. Eren tres noies i un noi, i tots quatre van ser educats de manera exquisida amb professors privats: idiomes, literatura, música. De fet, van ser uns bons músics amateurs; tant va ser així que al cap d’un temps, instal·lats ja a Viena, la mare va aconseguir que Ludwig van Beethoven, que feia uns anys que s’havia establert a la capital austríaca, donés classes de piano a dues de les seves filles, Teresa i Josephine.

De la primera trobada, en va quedar constància: va ser el 3 de maig del 1799. Josephine tenia 20 anys. […]

Continua escoltant per saber el final

Peegy Lee, la “reina”

Va començar cantant en ràdios locals, a principis dels anys quaranta s’havia consolidat a la banda de Benny Goodman i en la dècada dels cinquanta ja s’havia reafirmat com una de les millors cantants de la seva època.

peegy

La seva veu fràgil, sensual, de vegades esquinçada i d’altres neta i suau, traspuava emoció,  i, segons com, innocència, i si a això hi sumem una infantesa desgraciada i una vida força infeliç, el resultat va donar una de les veus predilectes pel públic del jazz i del pop, durant gairebé mig segle. Entre els seus seguidors més fervents hi havia Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Judy Garland, Dean Martin, Bing Crosby, Louis Armstrong i també Duke Ellington, que havia dit “Si jo sóc el duc, Peggy és la reina.”

Aquesta reina, amb veu de cantant negra, com l’havia qualificat més d’un, tenia la pell blanca, blanquíssima, era d’ascendència noruega i sueca i es deia Peggy Lee. Bé, aquest era el seu nom artístic, en realitat es deia Norma Deloris Egstrom.

peggy

La Norma havia nascut a Jamestown, a Dakota del Nord, l’any 1920, i la seva infantesa va començar a trontollar al cap de quatre anys de néixer, quan va morir la seva mare. Ella era la setena de vuit fills, i el pare, ferroviari, sobrepassat per la realitat, al cap d’un temps els va abandonar. Abans, però, va tenir la gran idea de casar-se i deixar-los en mans d’una madrastra que els va maltractar sistemàticament, tant com va poder.

Però va ser aleshores quan ella va trobar, entre altres feinetes, la de cantar, de tant en tant, en emissores locals, i amb disset anys i plena de rancúnies familiars i amb ganes de trobar el seu camí, la Norma marxava a Los Angeles, buscant la sort. Però encara no li tocava que Hollywood la rebés amb els braços oberts, i amb vuit pel·lícules, tornava a casa. Però la sort mai saps on t’espera. En tornar a Dakota va ser quan aconseguir un contracte, com a cantant, en una de les emissores més escoltades del país.

Naixia Peggy Lee.

pe

I un cop més, el destí, bé, i el talent, li van canviar el rumb. Ara, molt ben encaminat (…).

Si ens vols saber més, segueix escoltant….!!!