Les del “femení” marxem de vacances!

Senyores i senyors, estimats i estimades oients, una temporada més, el “Femení i singulars” marxa de vacances!

Han estat deu mesos intensos, o almenys així ho he viscut jo, plens d’històries, històries de la música, de les dones del món de la música.

Hem sabut de les seves vides, de les seves obres, del que van fer i del que no van poder fer o no els van deixar fer. Hem conegut protagonistes molt diferents, d’aquí i d’allà, d’ara i de fa segles, clàssiques i modernes, barroques i romàntiques,  però totes amb el mateix denominador comú que va ser la música. Després cadascuna va agafar un camí i una manera diferent d’endinsar-s’hi i de fer-se un lloc en la història, però el que és clar és que totes elles hi van ser, encara que el pas del temps les hagi oblidat. L’estudiosa Yolanda Novo no pot dir-ho millor: “La música és com l’aire. És de tots i totes i, si no, no pertany a ningú.”

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/microtons/marxem-de-vacances/audio/1044328/

El més segur és que no tenien cap consciència que estaven ajudant a obrir pas i aplanar el camí per on haurien de passar altres dones, però el que feien era seguir el seu impuls creatiu, artístic, vital gairebé sense més, ni amb reflexions en aquest sentit que ens fem avui, però el que és clar que van ser persones decidides a seguir la seva empenta, pulsió, diria jo, per la música.

Un any més hem rescatat i hem fet visibles protagonistes de tota mena. Les podeu recuperar al blog del programa. (…)

Senyores i senyors, estimats i estimades oients, una temporada més ha estat un plaer acompanyar-vos i compartir aquestes històries i aquestes vides amb tots vosaltres. Com deia el gran pensador i escriptor del renaixement Michel de Montaigne, “La paraula és meitat de qui la pronuncia, meitat de qui l’escolta”, per tant, ara també són una mica vostres i teniu la possibilitat de donar-les a conèixer vosaltres mateixos.

El “Femení” tornarà al setembre amb noves històries, de fet, millor dit, amb velles històries. Que tingueu un bon estiu i fins a la tornada!

Anuncis

Rebecca Mendelssohn, l’altra germana oblidada

Va néixer en una família benestant i culta. Molt culta! El seu avi va ser un dels filòsofs jueus més importants del segle XVIII, i el pare va consolidar una exitosa carrera com a banquer i patró de les arts i les ciències, i si a això hi sumem l’extraordinària educació de la mare, una dona sensible, i molt culta, tot plegat va permetre que ella i els seus tres germans, s’eduquessin i visquessin en un ambient artístic i intel·lectual i formatiu d’un altíssim nivell.

Eren alemanys, d’origen jueu i es deien Mendelsson Bartholdy.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/microtons/rebecca-mendelssohn-laltra-germana-oblidada/audio/1043285/

Un cognom que probablement l’associeu al nom de Felix, i fins i tot, al de Fanny, però és que els Mendelssohn a qui nosaltres ens referim van tenir dos fills més, Rebecca i Paul.

Rebecca Mendelssohn

Rebecca era la petita de les dues noies, es portava sis anys amb Fanny i dos amb Felix i un amb el més petit de tots, Paul. I també, com els seus germans, va ser educada de manera exquisida i també com ells, la música va ser la seva gran devoció. En canvi, la diferència és que no s’hi va dedicar tan explícitament, com sí que farien ells, ja coneixem la brillant carrera de Felix, i la de Fanny que tot i que no s’hi va poder dedicar de manera professional, sí que sabem de la seva entrega i del seu catàleg d’obres. Bé, i també estaria bé dir de passada que Paul, el més petit, que va acabar fent de banquer com el pare, també era violoncel·lista.

Fanny i Felix Mendelssohn

Rebecca, la nostra protagonista d’avui, va ser una excel·lent cantant- tot i que quan es va casar va abandonar els estudis de cant i la possibilitat d’obrir-se camí, en canvi va mantenir-se lligada per sempre a la música i a la família.

Tot i que anys més tard, reflexionant sobre la seva adolescència, escriuria:

“El meu germà i la meva germana grans em van robar la reputació d’artista. En qualsevol altra família hauria estat molt reconeguda com a músic i, potser, com a líder d’una formació, però all costat de Fèlix i Fanny, no podia aspirar a cap reconeixement!”

I aquesta reflexió m’ha fet trontollar la idea de qui va ser en realitat, Rebecca Mendelssohn.

Rebecca Mendelssohn

Perquè si repasses, a vol d’ocell, la seva vida, relacionada amb la de la seva família, gairebé res dona pistes per aquesta afirmació tan contundent que ella escriuria de més gran, tot el contrari. Les cartes que s’han conservat entre els germans ens mostren una gran confiança i estima entre ells. Però bé, anem a pams. Qui i com era Rebecca?

Doncs va néixer l’11 d’abril del 1811 també a Hamburg, com els dos grans, tot i que després del seu naixement, la família va marxar a viure a Berlín. Va ser batejada amb el nom de Rebecka Henriette Mendelssohn Bartholdy. Rebecka Henriette Mendelssohn Bartholdy, es clar!.  

Rebecca va rebre la mateixa educació, estricta i exigent, i alhora excelsa formació cultural, artística, científica i musical que els seus germans.

Rebecca i Fanny Mendelssohn

Ja de petita va donar mostres d’una ment brillant, ràpida i clara, li agradava molt llegir els clàssics, el seu predilecte era Plató. Llegia el grec de manera natural i també tenia molta facilitat per la música. Tenia una bonica veu de soprano. Cantava sovint en els Concerts dels diumenges organitzats per Lea i Abraham Mendelssohn Bartholdy, els pares, i més tard ho seguiria fent Fanny. La idea va sorgir el 1823, quan els pares van voler mostrar les dots dels seus quatre fills, i és quan va organitzar aquestes matinés dominicals. Fanny i Felix es repartien el piano i algunes vegades les composicions,  Rebecca cantava i Paul tocava el violoncel. Cada diumenge es reunia l’elit cultural, intel·lectual, científica i aristocràtica de la ciutat, i era un lloc idoni per a la conversa i la música.

Rebecca cantava tan bé que, fins i tot, en una ocasió Felix la va fer cantar una obra seva a la cort del rei Friedrich Wilhem III a la Hofapelle dirigits per ell mateix. Fins que el 1828, la vida de Rebecca va fer un tomb. Aleshores ella tenia disset anys i feia un temps que estava dedicada a estudiar a fons “La Passió segons sant Mateu” de Johann Sebastian Bach.

Al capdavant d’aquesta gesta hi havia Felix i Fanny, de dinou i vint-i-tres anys, respectivament. Feia poc que a través del seu mestre de música, i de tots els germans, Carl Friedrich Zelter, havia aconseguit la partitura de “la Passió de Bach”. Feia cent anys que no s’interpretava, i Fanny i Felix van voler recuperar-la. Va ser quan van organitzar un grup de setze joves amics, tots amb grans coneixements musicals, per fer reviure la Passió.

Detall d’una de les planes de la partitura “La Passió segons sant Mateu” de J.S.Bach

Es trobaven els dissabtes al vespre per assajar. Ho feien la casa mateix dels Mendelssohn, a Berlín, al carrer Leipzig n.3. Al centre del jardí hi havia una pèrgola amb sostres pintats, amb frescos, amb capacitat per a diversos centenars d’invitats. I allà tenien lloc els famosos Sonntagsmusiken (la música dels diumenges). L’espai, a ple estiu quedava obert a la natura i a l’hivern es tancaven les vidrieres. Allà de mica en mica, entre uns i altres, entre ells Rebecca, van anar filant, revivint aquella gran partitura. I és en aquest entorn de la família Mendelsson que hi va anar a parar, el 1828, un jove matemàtic. Aleshores tenia vint-i-tres anys, i es presentava per realitzar mesures magnètiques de precisió al jardí dels Mendelssohn. Es deia Peter Gustav Lejeune Dirichlet.

Peter Gustav Lejeune Dirichlet

En el mateix jardí hi havia un refugi dissenyat especialment per Abraham Mendelssohn, un gran aficionat a la ciència, i el jove hi passava llargues hores mentre sentia de lluny la música de Bach.

I així va ser com, entre ciència, música, els experiments del jove matemàtic i els assajos d’una de les membres del cor, finalment, va acabar en casament.

No sabem gaires coses de Rebecca d’aquells anys. Però sabem que no va deixar mai de costat la música…

(Si vols saber més, segueix escoltant)

Sophie Seyler i els orígens de “La flauta màgica”

Us explicàvem en l’espai “La Lletra menuda”: “Papageno i el pas del temps” que la idea del llibret de “La flauta màgica” ha fet vessar rius de tinta. (adjuntem l’àudio)

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/la-lletra-menuda/papageno-i-el-pas-del-temps/audio/1040946/

Sense entrar en gaires detalls, en aquest “Femení i singulars”, el que fem és recuperar el nom d’una dona que es mereix ocupar un lloc en els orígens d’un dels títols més venerats i estudiats de la història de la música “La flauta màgica”.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/microtons/sophie-seyler-una-historia-magica/audio/1040943/

Sense entrar en gaires detalls, en aquest “Femení i singulars”, el que fem és recuperar el nom d’una dona que es mereix ocupar un lloc en els orígens d’un dels títols més venerats i estudiats de la història de la música “La Flauta màgica”.

L’any 1789 es publicava a Leipzig el llibret del singspiel Hüon i Amande, conegut també com a Oberon. La música era de Karl Hanke i el llibret l’havia escrit la dramaturga i actriu alemanya Sophie Seyler.

Aquell 1789, quan es va editar, feia un any que Seyler havia mort, als cinquanta dos anys, enmig d’una carrera brillantíssima. Estava considerada una de les actrius més admirades de la segona meitat del segle XVIII i també havia sobresortit en el camp de la dramatúrgia. D’aquí que, un cop morta, s’edités el seu llibret del singspiel Hüon i Amande, però també cal dir que la seva família va decidir publicar-lo amb el títol d’Oberon per ajustar-se més a la font en què, alhora, ella s’havia basat, l’Oberon, de Christoph Martin Wieland.

La seva acollida va ser tan bona, com ho havia estat quan va ser representat el 1788, que un membre de la companyia d’Emanuel Schikaneder, l’actor, dramaturg i maçó Carl Ludwig Giesecke, la va plagiar, va copiar part del llibret de Sophie, (Oberon) i el 1790 en va fer la seva versió. Va ometre tretze números del text original, va refer sis àries, de fet, de setze àries en va deixar nou i, en canvi, va preferir més duets, de deu en va passar a dotze. En va deixar set d’idèntics i hi va afegir un final nou. Llavors va encarregar al compositor i violinista de la capella del compte Esterhazy, Paul Wranitzky que li posés la música. I qui la va estrenar? Doncs, és clar, l’empresari Schikanader, en el seu teatre, el teatre Theater an der Wien, així tot quedava a casa, o més ben dit, a la companyia de Schikaneder. I amb aquest títol s’encetava l’anomenada òpera màgica, de contes de fades…

El dia de l’estrena, el 7 de novembre del 1789, entre el públic, Mozart i Schikaneder, tots dos tenien l’edició del text d’aquell “Oberon” de Giesecke, i van quedar encisats per aquella història.

Dos anys més tard, el 1791, el mateix teatre va acollir l’estrena del món fantàstic de “La flauta màgica”, una lliçó de vida sublim, amb música de Mozart i llibret de Schikaneder. O, més ben dit, un llibret que era també la continuació natural d’una sèrie d’òperes de contes de fades produïts per la companyia de Schikaneder i, entre ells, no hem d’oblidar el sinspiel “Oberon” de Sophie Seyler.

I esclar, al cap d’un temps…(…)

Si en vols saber més, continua escoltant…

Doris Fischer, l’injust oblit d’una compositora d’èxits

Va ser una compositora d’èxits, de grans èxits. És que tenia un gran talent i gràcia alhora d’escriure, i ofici! Això li venia de família. Era membre d’una notable família de compositors. El pare, i després també ho serien els tres fills, dos nois i ella, va ser un conegut compositor de l’anomenada Tin Pan Alley.

De fet, la producció de la música popular, a principis del segle XX, als EUA, es centralitzava a la zona anomenada així, Tin Pan Alley. Aquesta zona estava concentrada al carrer 28, entre la cinquena i la sisena avingudes de Manhattan, a  Nova York. Havia sorgit el 1885, quan un petit grup d’editors musicals van obrir les seves botigues en aquest mateix emplaçament i, a partir d’aquí  es va convertir en el centre neuràlgic de l’escena teatral i musical de les primeres dècades del XX. S’hi van acabar instal·lant gairebé totes les editores musicals i botigues d’instruments, i també compositors i lletristes de l’època, en plantilla fixa o independents. Allà, durant uns anys, és on es monopolitzava el mercat musical popular i per allà van passar la gran part de les cançons i d’èxit de principis dels XX, cançons moltes d’existència fugaç, però moltes també d’immortals. 

Ella va ser una de les compositores que escriuria algunes de les cançons més populars d’aquell país, i d’aquells temps. Havia nascut a Nova York, el 2 de maig del 1915 i es deia Doris Fischer.

Doris provenia d’una família d’origen alemany, de Colònia. L’any 1900, el matrimoni Fischer va marxar als EUA, primer a Chicago, i, poc després, a Nova York. Ell, Fred Ficher, tot i el seu dubtós anglès, s’havia atrevit a obrir-se camí en el món de la música, cantant i component, i, és clar, va anar a parar a Tin Pan Alley. En uns anys es va anar obrint camí amb cançons ganxo i balades de gran èxit, sobretot entre els anys deu i els trenta, i també va entrar en el món dels musicals, i fins i tot va escriure bandes sonores per a pel·lícules mudes. I tot això serviria als seus tres fills per entendre l’entrellat d’aquell món i també les eines de l’ofici.

Doris, com us dèiem, va néixer el 1915, quan el seu pare, musicalment parlant, ja era algú.  Ella era molt joveneta quan va provar sort en aquell món. Els seus germans, Dan i Marvin, també començaven a fer-ho, i Doris va encetar la seva carrera com a cantant en ràdios, en clubs i també en bandes. Aquell no era un món estrany per a ella; tot el contrari. Havia viscut envoltada de música des de que va néixer, amb anades i vingudes, del despatx del seu pare a Tin Pan Alley i s’hi sentia com peix a l’aigua. Per a ella, era natural dedicar-s’hi, igual com ho farien els seus germans, però, en el seu cas, sentia que anava trepitjant-li els talons al seu pare, cantant les seves cançons i portant el seu cognom, fins al punt que va adoptar un nom artístic. Com a cantant, es presentava amb el nom de Penny Wise.

Tot i amb tot, començava també a introduir-se en el món de la composició. El primer èxit li arribaria el 1938, amb 23 anys, després de provar amb uns quants temes. Era amb “Tutti Frutti”, interpretada pel singular Slim Gaillard, i ben aviat va assolir un gran èxit. I aquest tema li començava a obrir portes i a fer-se visible entre els intèrprets,  sempre afamats de noves cançons. Fins i tot, va agafar una oficina al Brill Building; era un lloc on també hi havia compositors i lletristes,però podríem dir la música que en sorgiria era més sofisticada i moderna de la que es feia a Tin Pan Alley; era d’una altra generació.

Les coses li començaven a anar bé, fins al punt que, en aquells inicis triomfals com a creadora, Doris va ajudar el seu pare de sortir d’algunes crisis professionals. La seva salut començava a fer-li la guitza i ella va idear escriure junts alguns temes. Aquest que estem sentint, Whispering Grass, tornaria a donar-li volada, tot i que ara l’agafaven plegats.

Però un dels moments més decisius de la carrera de la seva carrera li va arribar el 1944, aleshores tenia 29 anys. Es va produir en l’ascensor del mateix Brill Building, on el pare d’ Allan Roberts i ella tenien despatx. Allan era lletrista i d’aquell encontre. I, d’un parell de trobades professionals, en va sortir una fructífera relació musical i una de les parellles musicals de més èxit del panorama nord-americà. 

Ella i Roberts van iniciar una fructífera associació; ell posava la lletra i ella la música. “Ell, diria la mateixa Doris, era el romàntic del duet, d’aquí aquestes lletres”. In 1944 they wrote ”You Always Hurt the One You Love,” a million-selling hit for the Mills Brothers that was No. 1 for five weeks that year and later a hit for Spike Jones; El 1944 van escriure ‘You Always Hurt the One You Love’, un èxit d’un milió de vendes que van donar a conèixer els meravellosos Mills Brothers. Va ser número 1 durant cinc setmanes aquell any. (…)

Fisher i Roberts van escriure un munt de temes junts i també més de 20 bandes sonores de pel·lícules. De fet, el 1945 arribaven a Hollywood amb un contracte amb la Columbia Records i un any després ja ajudaven a llançar a l’estrellat la meravellosa Rita Hayworth, convertida en la sensual Gilda,

fent-li cantar les popularíssimes Put the Blame on Mame” i “Amado Mío”, que havien escrit ells dos, Allan Roberts, la lletra i Doris Fisher, la música.

Però, poc després, tot va canviar. Doris es casava (…)

(si en vols saber més, segueix escoltant)

Yelena Glazunova, molt més que la mare d’un músic

rebo

Va viure amb la seva mare, al centre de Sant Petersburg, a la casa familiar, fins que va morir el 1925, a l’edat de setenta-nou anys. Ell, aleshores, en tenia seixanta i en feia uns quants que era el director del Conservatori de Sant Petersburg i considerat un gran mestre i un dels referents de la música del seu país.

image_processing20190315-27949-9ypgzf

Ell, el fill, es deia Aleksandr Glazunov i la seva mare, Yelena Pavlovna Turygina, coneguda després del seu casament com a Yelena Pavlovna Glazunova.

Yelena_Glazunova

Yelena havia nascut a Sant Petersburg el 1846 i era filla de Pavel  Andreyevich Turygina i Yelena Sergeyevna. Tenia disset anys quan es va casar amb Konstantin Ilyich Glazunov, divuit anys més gran que ella i fill d’una notable dinastia d’editors, amb la seva pròpia impremta, i també eren llibreters. La Companyia Glazunov havia estat fundada el 1783.

No sabem quina va ser l’educació que va rebre Yelena, però tot fa sospitar que va ser de nivell, almenys del que sí que tenim constància és del rastre de la música en la seva educació. Era una gran amant de la música, i interpret; fins i tot després del naixement del seu primer fill, Aleksandr -en va tenir dos-, va seguir amb les classes de piano al Conservatori de Sant Petersburg. Aleshores, el seu mestre va ser el polonès, format a Viena, pianista i compositor Teodor Leszetycki.

Però la seva formació no es va aturar aquí. Quan tenia al voltant de trenta anys, el seu nivell musical i la seva dedicació a la música ja era tan alt, que va seguir l’estudi del piano amb el mestre Mily Balakiriev, ell es va convertir en el seu guia musical amb el piano, i també va rebre classes de Nicolai Rimski-Kórsakov, dos anys més que ella, aleshores catedràtic de Composició i Instrumentació (orquestració) al Conservatori de Sant Petersburg.

Probablement Yelena Glazunova, en el seu moment, s’hauria pogut convertir en una prestigiosa pianista de concerts si no hagués estat perquè tenia por escènica, no suportava tocar davant dels grans auditoris plens de públic, li creava una gran ansietat. En canvi, les vetllades musicals domèstiques, amb grups d’amics i coneguts, amb petit comitè, es sentia com a peix a l’aigua. Entre els seus amics i col·legues de vetllades hi havia artistes i músics, i col·legues del Conservatori, entre ells, un músic, sis anys més gran que ella, amb el qual no va coincidir a classes mai, al Conservatori de Sant Petersburg, perquè l’any que ella hi va entrar ell es llicenciava, és Pitor Ilitx Txaikovski 

Una carta del músic adreçada a ella i que data del 7 de desembre del 1892, li diu (…)

(Si en vols saber més, continua escoltant)

Giuseppina Bozzacchi, la Coppélia de Delibes

El 25 de maig del 1870, el Teatre Imperial de l’Òpera de París acollia l’estrena del ballet Coppélia, també anomenat La noia dels ulls d’esmalt del compositor francès Leo Delibes.

md1028936319

El llibret de Coppélia l’havia escrit l’arxiver de l’Òpera de París, Charles Nuitter, amb els consells del coreògraf Arthur Saint-Leon, basant-se en un dels Contes fantàstics de l’escriptor alemany, E.T.A.  Hoffmann, el titulat L’home de sorra. El llibret explica la història d’un vell científic, el Doctor Coppelius, i de la seva nina mecànica i dansaire, que la batejarà amb el nom de Coppélia.

Probablement, la influència d’aquesta història venia dels espectacles ambulants i d’entreteniment de finals del XVIII i principis del XIX que mostraven autòmats mecànics. En tot cas, aquest ballet es va convertir en el primer en la història d’aquest gènere musical que presentava en un escenari una nina mecànica de mida real i que aconsegueix tenir vida com a part de la trama.

I aquí és quan entra la protagonista del Femení i singulars d’aquesta setmana.

 

Perquè, tan bon punt la partitura va estar llesta, tots els que havien intervingut en el naixement de Coppélia, el coreògraf i el llibretista, el director de l’Acadèmia Reial de Música, l’empresari del teatre, i el mateix compositor, van començar la recerca de la nina adient, la Swanhilda, que és el nom del personatge abans de fer-se passar per Coppélia.

4a27ed594a578e4699f2165f9b14229d--paris-opera-ballet-th-birthday

Un any abans de l’estrena, Delibes va fer un viatge a Itàlia per buscar la seva nina/ballarina idònia, però va tornar amb les mans buides. Mentrestant, el coreògraf i el llibretista havien descobert la ballarina perfecta. Era italiana, molt jove i bonica, tenia setze anys i era com una veritable nina. Es deia Giuseppina Bozzacchi.

Giuseppina era milanesa, va néixer el 1853. Va començar a estudiar dansa a l’escola del Teatre de L’Scala de Milà i, davant del potencial d’aquella jove promesa, només tenia dotze anys, la seva mestra la van animar a marxar a estudiar a París, amb la prestigiosa professora de l’escola de ballet de l’Òpera de París madame Dominique.

Giuseppina-Bozzacchi-218x300

Se sap que la seva mestra sempre la va considerar la més brillant de les alumnes que van passar per les seves aules. I allà va ser quan la van descobrir. El seu caràcter càlid i alegre, el seu físic i espontaneïtat natural la feien perfecte per a la música de Delibes, que com que situava l’acció a l’Europa central, el llibretista va brindar al compositor l’ocasió d’abordar temes exòtics, amb una música dansarina, enginyosa, espiritual i plena de color .

En aquell moment, Giuseppina Bozzacchi ja havia ballat al Teatre Imperial de l’Òpera de París. Després de la proposta i d’uns mesos de treball intents, estava a punt per donar vida a Coppélia.

BosacchiCoppélia

El 25 de maig de 1870, en presència de l’emperador Napoleó III, el Teatre Imperial de l’Òpera de París acollia l’estrena del ballet de Delibes, el títol amb què aconseguia la fama. Bozzacchi va repetir l’èxit durant unes quantes setmanes, fins que al mes de  juliol va sorgir una disputa internacional entre França i Prússia  per la successió al tron ​​espanyol i el 19 de juliol França declarava la guerra.

Malauradament, Coppélia va acabar tràgicament. El coreògraf Saint-Leon va morir tres mesos després de la primera actuació de Coppélia i encara el 18 i 19 de setembre, Giuseppina va ballar per última vegada. Va ser l’últim ballet produït a l’òpera abans de la guerra franco-prussiana, que va obligar el teatre a tancar les portes. Els mesos anteriors, el teatre havia deixat de pagar els salaris, i Bozzacchi, afeblida per la falta, literalment de menjar, va emmalaltir. La debilitat, la verola que va contraure i la febre la van portar a la mort. Va morir el dia que feia 17 anys, el 23 de novembre del 1870, mentre les tropes alemanyes assetjaven París. Va ser enterrada al Cementiri de Montmatre.

I el conte màgic s’acabava! Uns anys després, vindrien altres Coppélies, i també altres ballarines!

Hildegarda de Bingen, la sibil·la del Rin

Qui té un tresor, algunes vegades l’amaga i altres l’ensenya, com la nit sepulta la llum i el dia esquiva les tenebres”, va deixar escrit Hildegarda de Bingen.

I així comença el pròleg del llibre l’Univers vivent d’Hildegarda de Bingen: perspectives filosòfiques, que es va presentar fa uns dies a l’Institut d’Estudis Catalans. I això fa l’autora, Georgina Rabassó, mostrar-nos tots els tresors que ha anat trobant des que el 2001 va saber, per primera vegada, de la benedictina del segle XII.

La presentació, que va encaminar la prologuista Rosa Rius i va protagonitzar l’autora del llibre, Georgina Rabassó, va ser d’una delicadesa i un bon gust extraordinaris, amb una interessantíssima i captivadora dissertació del principi al final.

(…) segueix escoltant per saber més de la presentació i d’Hildegarda de Bingen

hildegard_volmar_richardis_w980w550

Hildegarda, el seu secretari Volmar i una col·laboradora

Es fa difícil explicar en tan poc temps del que disposo i amb tants estudis en profunditat que existeixen qui va ser i què va fer Hildegara de Bingen, una de les escriptores i compositores medievals més importants de l’edat mitjana. Va ser abadessa, mestre, profeta, visionària, teòloga, pensadora, filòsofa, científica, poeta i música.

I qui va ser i què va fer ?

Doncs, Hildegarda de Bingen va néixer l’any 1098 a Renània, Alemanya, en una família noble. Va ser l’última de deu germans, un destí que podia ser moneda de canvi, el delme, de l’impost clerical, el delme per a Déu.

52b801e9333dabf5ff9f596c38b13de7

Ruïnes del monestir de Disibodenberg

El convent o monestir era un destí comú per a algunes noies de l’època, de totes les classes socials. Per un costat, a les més modestes socialment, els assegurava la supervivència i alhora els hi donava una vida al servei dels altres i de Déu, però per a totes, la reclusió també es podia transformar en un espai de llibertat i d’oportunitat, per cultivar-se i projectar-se intel·lectualment, i aquest va ser el camí que va emprendre Hildegarda.

Així que “Ora et labora” podia ser moltes coses!, entre elles intercanvi de saber i   contacte amb el món exterior.

Tenia vuit anys, quan els seus pares la van deixar al monestir benedictí de Disibodenberg. En aquells anys, Jutta de Spanheim, filla d’un comte, és qui es feia càrrec de l’educació humana i cristiana de les noies: lectura de les sagrades escriptures, llatí i els salms, perquè l’educació monàstica estava basada en el cant.

Se sap que amb quinze anys, quan ja era monja, als trenta-vuit, després de la mort de Jutta, Hildegarda, va agafar el relleu de mestra de la comunitat. I als quaranta-dos comença a escriure i ho farà fins al final de la seva vida, gairebé quaranta anys.

Hildegard_von_Bingen

Hildegarda i el seu secretàri Volmar

I és, quan es comença a saber de la seva existència, del seu saber, del seu predicament, del seu misticisme, del seu univers ….!

Però hi ha un fet que va marcar la seva trajectòria i la seva vida. I eren les seves visions celestials, que Hildegarda ja tenia quan era encara una nena i que la van acompanyar tota la seva vida. (…)

I quin va ser el seu llegat? Doncs per l’obra que ens ha arribat es sap que es dedicava amb intensitat a l’estudi teològic, com corresponia a una religiosa docta, i es comportava com una profeta, exègeta i predicadora, visionària i filòsofa, i es dedicava als estudis cosmològics,. També als científics, mèdics, dominava la medecina natural i les plantes medicinals i ho mirava de transmetre de manera que en poguessin treure profit.  I a tot això no ens hem d’oblidar de la intensa i profunda relació d’Hildegarda amb la música, un lloc molt especial en la concepció litúrgica i fins i tot teològica. (…)

hildegaard-tree

Les estacions de l’any i el cicle de la vida. Hildegarda de Bingen

Hildegarda de Bingen, la sibil·la del Rin, la Dona de llum, o trobadora de Déu, com també se l’anomena,  va exercir d’abadessa fins a l’últim dia de la seva vida, el 17 de setembre del 1179. Quan va morir tenia vuitanta-un anys. (…)

D05Ahu6XcAAO4mw

Llibre de Georgina Rabassó

(…) segueix escoltant fins el final

(*La veu d’Hildegarda és Ester Pinart)

Marie Lipsius “La Mara”, historiadora i periodista musical

Va ser el 1856 quan es va unir al Cercle de Weimar, també conegut com la Nova Escola Alemanya. S’hi havia acostat un any abans quan va assistir a un concert de Franz Liszt.  Aleshores era jove, tenia 18 anys, i ganes d’aprendre, de canviar les coses o, simplement, d’entendre-les. Era alemanya i es deia Marie Lipsius, coneguda amb el sobrenom de La Mara.

LA MARA 2

Marie Lipsius, el cognom Lipsius és Leipzig en llatí, va néixer en aquesta ciutat el 1837 i provenia d’una molt respectable família i d’aquelles que s’anomenen “de tota la vida”. El seu pare, teòleg i filòsof, Karl Heinrich Lipsius, president de l’Associació de professors de Leipzig, i professor, vicerector i rector, un breu període, fins a la seva mort,  de l’escola de sant Tomàs de Leipzig, la Thomasschule, on, recordem-ho, havia donat classes, entre altres, J. S. Bach.

 

La mare, Juliane Molly Rost, era la filla de Friedrich Wilhelm Rost, que també havia estat rector, durant trenta-cinc anys, de la Thomasschule.

Karl_Heinrich_Adelbert_Lipsius

Junts van tenir quatre fills, Marie va ser l’última i l’única noia, i tots quatre van despuntar, d’una manera o altra i brillantment al seu camp: un va ser teòleg l’altre arquitecte, el tercer, filòleg, i ella va ser una reconeguda escriptora, periodista i historiadora musical. I amb una saga tan il·lustre, en honor a la família, el 1908, van posar el nom de Lipsiusstraße, a un carrer de la ciutat.

franz-lamara-umschlag

Tot i que el pare -la mare va morir quan ella tenia cinc anys-, va procurar donar la millor educació als quatre fills, la diferència entre els nois i ella és que ells van poder anar a la Universitat i ella, com que en aquella època les dones hi tenien barrat el pas, es va haver de conformar en la formació habitual per a les noies de classe mitjana: educació escolar, escola superior i en el seu cas, formació musical, des de molt menuda, un art que marcaria la seva vida. El professor va ser Richard Müller, el fundador de la Societat Coral de la Universitat.

Però hi va haver un altre factor que marcaria el seu rumb i va ser la coneixença amb Laura Pohl. Eren companyes de l’escola i es convertirien en grans amigues, per a tota la vida. La casa dels Pohl a Leipzig era un lloc obert a l’art, al teatre, es feia teatre, música i, gràcies al germà, onze anys més gran que ella,  Richard, filòsof, crític musical, poeta i un gran defensor de la música del futur, Marie va descobrir les obres de Franz Liszt, Wagner, Berlioz, Schubert, els considerats representants de la música del futur.

Va ser gràcies ell, quan el 1856 -tenia dinous anys-, Marie coneixeria Franz Liszt i amb poques vegades més en va tenir prou per introduir-se i participar en les trobades socials i entrar a formar part del cercle d’artistes de Weimar.

El referents més visibles d’aquest cercle eren Berlioz, Wagner i, pel damunt de tot, Liszt. Tots aquests i altres s’havien unit per defensar l’obertura de mires, obertura a la innovació i a les ganes d’allunyar-se de l’academicisme i les pretensions classicistes imperants en molts cercles musicals., sobretot al cercle de Leipzig, molt més conservadors, amb Mendelssohn i Clara i Robert Schumann al capdavant. De fet, Richard Pohl, era un dels instigadors de l’anomenada Guerra del romàntics.

Per a Marie, el de Weimar era un món ric d’idees renovadores, de coneixements, i les converses sobre música li semblaven, segons les seves paraules “cosides amb fils d’or”.

LA MARA

Marie no era l’única dona que formava part d’aquest cercle. També hi havia la princesa polonesa Carolyne zu Sayn-Wittgenstein, lligada sentimentalment a Liszt durant quaranta anys. Ella exercia de periodista amateur i assagista. Era més gran que Marie, li doblava l’edat i, probablement, ella li donaria ales, això i la mort del seu pare, que la deixava desemparada econòmicament. Va ser a través d’un amic que es va animar a escriure una ressenya d’una novel·la. Ho feia de manera anònima, i així va ser com va començar la seva carrera d’escriptora.  Després vindrien contes i els primers articles biogràfics musicals. I des del principi escriuria sota el  pseudònim de La Mara, una combinació de Marie, Mara i La, de seva amiga Laura, La Mara (…)

LA MARA 4

Si en vols saber més, segueix escoltant (…)

Marian Anderson, el coratge d’una diva

Quan canto, no vull que es fixin que la meva cara és negra…, vull que escoltin la meva ànima. I l’ànima no té color”. Marian Anderson

Captura

 

 

No li havia estat gens fàcil obrir-se camí en el món del cant, de la clàssica; de fet, ni en el món del cant ni en el dels blancs. En aquells anys, parlem de la primera meitat i més fins i tot, del segle XX, els blancs seguien fent la seva en relació amb els afroamericans. Els hi havien vetat gairebé tot: alçar la veu, fos per cantar, per expressar-se, per parlar, per tocar o simplement per entrar en una cafeteria, un restaurant o un hotel de blancs…. I de la llarga llista de prohibicions, també estudiar en un centre qualsevol del país. Ella, se’n va ressentir de tot!

Only_for_white_05

En el fons, diria la mateixa Anderson, “el més destacable d’aquest tipus de discriminació és que era difícil que admetessin que eren racistes. Simplement et diuen que no. I et rebutgen perquè no ets blanca. Ets sents humiliada i no pots fer-hi més”.

La històrica batalla venia de lluny, des dels temps de l’esclavatge. I tot i la lluita per intentar la integració del afroamericans, molts blancs seguien donant-los l’esquena. Marian Anderson ho va patir en la pròpia pell, tot el que dèiem i encara més. Per això, quan la seva veu meravellosa li va permetre obrir una escletxa en el món de la clàssica, per tant en el món dels blancs, no va dubtar a aprofitar-ho per fer-se sentir.

Marian Anderson havia nascut a Filadèlfia el 1897. El pare va morir quan ella era molt menuda i la mare, viuda, va haver de tirar endavant els tres fills amb una feina de bugadera. Però la Marian va tenir la sort de començar a cantar, amb sis anys, en el cor de nens de la seva església baptista, i amb onze, ja es sentia tan atreta per la música, que va agafar una feina –fregar escales–, per comprar-se un violí.

L’any 1915, que tenia disset anys, Anderson, va voler començar a rebre classes de música a l’Acadèmia de Música de Filadèlfia però va ser rebutjada, “No agafem alumnes de color”, li va dir la mateixa recepcionista. Així de clar!

maaustria

Però la seva tenacitat la va fer seguir endavant, amb classes particulars i gràcies al suport continu de la comunitat negra de Filadèlfia, fins que va anar a parar amb el tenor i mestre de cant Giuseppe Boghetti, i en poc temps, amb el seu talent i la confiança i el suport del mestre, la Marian aconseguia guanyar un concurs de cant. L’organitzava el Lewisohn Stadium de Nova York. Va haver de competir amb unes altres 300 cantants. Les portes se li començaven a obrir a la jove contralt.

Però la seva fama va créixer quan a principis dels anys 30 va iniciar una gira per Europa: Anglaterra, França, Bèlgica, els Països Escandinaus, la Unió Soviètica i també, endevineu on més?, a Madrid i Barcelona.

Aquí va venir dos cops. El març del 1935 i l’abril de l’any següent. Anderson, va actuar al Palau de la Música Catalana convidada totes dues vegades per l’Associació de Música de Cambra. A tots dos concerts, va interpretar música de Händel, Brahms, Schubert, Bianchini, Sadero i cançons espirituals negres. Un crític va parlar d’un concert cantat amb “tota l’ànima negra”.

Després de recórrer el continent europeu, Anderson tornava al seu país, la rebuda no podia ser millor. El New York Times publicava “Marian Anderson, una de les grans cantants del seu temps, ha tornat a la seva terra natal”. Poc després el llegendari director Arturo Toscanini remarcaria: “Una veu com la seva se sent una vegada cada  cent anys”.

anderson2

Però tot i la fama i el prestigi, les coses no li anaven bé, ni a ella, ni als “seus”. En el fons, seguia estant a l’ombra dels blancs, patint discriminació fins que va creure que era el moment d’alçar molt més la veu i de lluitar pels drets civils. Ara, a més de diva, per molts afroamericans es convertia en tota una heroïna (…)

Si en vols saber més coses, segueix escoltant-nos..!

Les dones Couperin o “Les couperinetes”

L’any 1730, li faltaven tres anys per morir, l’organista, clavecinista i compositor de la cort de França, François Couperin, veia publicada la seva música dels adeus, el Quart Llibre d’obres per a clavecí. A les acaballes de la vida, malalt i immers en un estat melangiós, va ser amb aquest estat d’ànim que el compositor escriuria una de les peces que integren el treball i que porta per títol La Crouilli o la couperinéte. La partitura porta la indicació de tocar-la “delicadament, sense velocitat”.

la couperineta

I qui era la Crouilli i la couperinéte?

Doncs es tractava de Margueritte-Antoinette Couperin, la seva filla petita, que aleshores tenia vint anys i ja era, més endavant s’acabaria de confirmar, una de les clavecinistes més brillants de la seva època. Li deien La Crouilli perquè ell ostentava el títol de Senyor de Crouilly. Per cert, una família, una saga de músics, de tres cents anys, perquè ens en fem una idea comparable a la de Johann Sebastian Bach, tot i que es movien en dues realitats completament diferents.

 

 

Us ho expliquem. Els Couperin, per la seva pròpia i peculiar manera de fer i ser, però també per la societat catòlica i monàrquica que van viure, amb la cort imponent on uns quants van desenvolupar la seva professió i els privilegis que això el va comportar, es  van convertir en la dinastia de més èxit  i en termes de carrera, la més exemplar de les dinasties barroques. I això estava molt allunyat de la sobrietat luterana que imperava en la societat prussiana dels Bach.

La primera referència que tenim del primer Couperin músic, de la saga, es remunta al darrer terç del segle XVI, al 1569, l’any de naixement de Mathurin Couperin, registrat com a comerciant i aficionat “mestre sonador” d’instruments. I el darrer músic que se’n té referència ens porta al 1860, l’any de la mort del músic que tanca la saga,  Céleste Thérèse, i entremig set línies familiars, un total de trenta nou membres directes, no tots músics, però sí que hi trobem que sis eren dones relacionades directament amb la música. Dones, ja diguem-ho de passada, de les quals se’n parla molt poc, per no dir gens.

les couperintes

Perquè, qui eren, com eren elles? Doncs el que crida l’atenció dels matrimonis Couperin és que totes eren dones de món, amb pedigrí, ells, els Couperin, eren gent de fama i èxit, i volien dones companyes, que poguessin assumir un grau de cooperació i col·laboració amb ells i, alhora, de brillantor de les seves dones, si elles brillaven ells brillaven, i això era molt diferent del que passava amb la sobrietat luterana de la família Bach i les seves dones. Hem de pensar que dels cinquanta-tres membres que el mateix J. S. Bach va recopilar en vida,  no n’apareix esmentada cap dona: ni mare, ni esposa, ni filles, tot i que sabem del cert que totes elles tenien formació musical, però no en van fer ostentació social i molt menys després de casades, només es van mostrar a nivell domèstic.  Es molt clar que l’Alemanya luterana era, fins i tot, més procliu al xovinisme que la França de l’ancien régime.

bachs_familiy

Tornant a les dones de què tenim constància dels Couperin, algunes provenien de famílies de l’àmbit de les lleis, dels negocis, algun de construcció d’instruments i totes amb formació, i totes les que es van dedicar de ple al món de la música, bàsicament, són les directes de la branca Couperin. Aquestes sí que algunes van assolir reconeixement musical i van ocupar llocs tant a París com a la cort reial.

De la primera que tenim constància és d’una cosina de François Couperin, Marguerite–Louise, nascuda el 1675, era 8 anys més gran que ell.

Si vols saber qui són les altres, continua escoltant…! 

Tot i que us podem avançar que l’última de la dinastia és Céleste Thérèse Couperin, clavecinista, mestra i, probablement, compositora. Va morir lluny de París i dels privilegis reials dels quals havien gaudit gairebé tots els membres de la seva família…… Ara era el moment de les acaballes del romanticisme i la vida dels músics  era diferent.  Céleste Thérèse es va quedar sense feina i va morir pobra.

En la seva partida de naixement consta Céleste Thérèse Couperin, “sense professió”. I així es tancava una saga de tres cents anys!