Ruth Lowe, la canadenca que va ajudar a brillar Frank Sinatra

El dia dels funerals de Frank Sinatra, el 20 de maig del 1998, l’església de Beverly Hills, a Los Àngeles, era plena, a vessar, amb una llista llarguíssima d’il·lustríssims convidats i també plena de milers de roses blanques i de gardènies que embriagaven l’ambient i ajudaven a posar el toc de glamur a l’adeu d’un dels artistes més grans del segle XX.

Però el moment més emotiu va arribar al final. Després de dues hores de servei religiós, la família, els seus fills, van triar, per acomiadar el dol, un tema en la veu del mateix Sinatra. Aquella cançó l’havia ajudat a impulsar la seva carrera quan només tenia trenta anys i l’havia acompanyat durant tota la seva vida. Com li agradava recordar a ell mateix: “Aquesta cançó i jo hem recorregut un llarg camí junts, fins al final del no-res, cap algun lloc. Era Put your dreams away :

0

 

El començament de Sinatra havia estat molts anys enrere, i aquesta cançó hi havia tingut a veure. Però probablement, quan el dia dels funerals va sonar la balada, molt pocs convidats sabien qui l’havia escrita. L’autora era canadenca, i quan la va compondre tenia 29 anys. Es deia Ruth Lowe.

ruth lowe 7

Frank Sinatra, Ruth Lowe i Tommy Dorsey

Lowe havia nascut a Toronto, el 1914, tot i que va passar gran part de la seva infantesa a Califòrnia. De fet, s’hi estaria uns anys, fins que el negoci del pare, una carnisseria, va començar a trontollar. Llavors la família va prendre la decisió de tornar a Toronto, gairebé amb res, només amb un piano que havia servit, i va servir, a Ruth i a la seva germana per començar a rebre, tant en un lloc com en un altre, classes de música, de l’anomenada música clàssica. Però la instrucció no va durar gaire perquè quan Ruth tenia setze anys, el pare va morir sobtadament i aleshores va haver de deixar les classes de música, l’escola i posar-se a treballar per mantenir la família. Però encara va trobar una sortida que la satisfeia prou. Era en una botiga de partitures on la seva feina consistia a interpretar la música perquè els futurs compradors s’engresquessin a comprar la partitura. Hi va estar cinc anys, prou temps per agafar desimboltura i ofici.

ruth lowe 6

I amb 21 anys, la sort la va anar a buscar. Va ser quan va arribar a Toronto, de gira, una orquestra de senyoretes, la Melodears, una de les primeres bandes formades només per noies, i que dirigia la carismàtica vocalista Ina Ray Hutton. La banda s’havia format un any abans i, quan van arribar a Toronto, li van brindar l’oportunitat d’unir-se a elles. Necessitaven reemplaçar la pianista, només per aquella ciutat, i el sindicat de músics va recomanar-la a ella. Però van quedar tan impressionades per la manera com tocava el piano i improvisava que finalment  la van convidar a quedar-s’hi, de manera estable. I així va ser que Ruth Lowe va començar a iniciar-se en el món de les gires i els concerts. Va estar dos anys voltant, actuant per Nord-amèrica, fins que es va enamorar, sembla que “bojament”, com diria ella mateixa. Va ser durant una actuació a Chicago quan va conèixer un músic/publicista i, només uns mesos després, ja estaven casats. Però la felicitat els va durar molt poc, massa poc. No havia passat ni un any, que ell va morir, en una operació d’aquelles que no tenen cap importància, però no es va despertar.

Aleshores, Ruth, profundament desolada, va creure que el seu món ja no era aquell i va tornar a Toronto, on sentia que hi tenia la llar. I va ser allà, reclosa en el seu apartament, quan va compondre I’ll never smile again (No tornaré a somriure”). Anys més tard recordaria: “Pocs dies després d’arribar, un dia em vaig asseure al piano i de sobte tot el que tenia a dins guiava els meus dits. Així va sorgir la melodia”. La cançó comença dient:

1

ruth lowe 9

 (si en vols saber més, continua escoltant)

Anna Ièssipova, la prestigiosa pianista del Conservatori de Sant Petersburg

(…) Anna Ièssipova, literalment, regnava en el Conservatori de Sant Petersburg. Entrar a la seva classe es va convertir en un somni de tots els joves pianistes del país. Ièssipova va estar vint anys al Conservatori de Sant Petersburg: vint anys d’or en la història de l’l’educació pianística russa i vint anys que van tenir un impacte significatiu en la tècnica pianística mundial (…).

ANNA IESSIPOVA

Així ho creia una de les veus més autoritzades d’aquell país, Grigory Kogan, erudit, historiador de l’art, i professor de piano del Conservatori de Moscou durant uns quants anys de l’època soviètica i també un personatge clau per a tota una generació de músics.

Ell, igual que molts altres, creia que l’art i el mestratge d’Anna Ièssipova, una de les artistes que va emergir a la Rússia Imperial, havia marcat a tota una generació de músics. I així va ser!

 

Anna Nikolàievna Ièssipova va néixer a Sant Petersburg l’any 1851 i era filla d’un alt funcionari rus. Va començar a estudiar música a l’acabat de crear Conservatori de Sant Petersburg i aviat es va convertir en una de les alumnes més brillants del reconegut pianista, compositor i pedagog polonès Teodor Leszetycki. El músic havia estat convidat pel seu director i fundador, Anton Rubinstein, i aleshores exercia de cap del departament de piano de la institució. Ell l’ajudaria a trobar i traçar el camí i aconseguiria fer-la créixer com a concertista.

ANNA IESSIPOVA 2

El debut li arribaria el 1871, aleshores tenia vint anys. Va ser a Sant Petersburg mateix. Aquella nit, les crítiques excel·lents que va rebre, tant per part de la crítica com del públic, li donaven el vist i plau a l’inici d’una carrera que augurava un llarg i triomfant recorregut. Entre el públic, dos músics de perfils i edats diferents sucumbien també davant l’art de la jove pianista. Eren Piotr Ilich Txaikovski, exalumne del Conservatori, de fet quan ell es va graduar el 1865, Annette començava els seus estudis, i un sexagenari Franz Liszt.

A partir d’aquí Annette Ièssipova va començar les seves gires internacionals i, de fet, fins al 1892 va viure per diferents ciutats europees (…)

Si en vols saber més, continua escoltant….!!!

Pepita de Oliva, ‘Delirium Pepitatorum’

Quan ballava despertava passions. S’explica que quan es va presentar a Praga, per primera vegada, només varen fer falta una dotzena més de representacions perquè a aquella passió hi posessin nom: Delirium Pepitatorium.

PEPITA 2

 

 

Així van anomenar els txecs l’encant que despertava aquella artista andalusa que allà on anava captivava el cor de qui la veia actuar . El seu nom i el seu art està lligat a les ciutats que va conquerir: Sttutgart, Leipzig, Viena, Munic, París, Moscou, Londres, Copenhaguen… I el seu nom també està relacionat de diferents formes: en forma d’escultura, de porcellana rococó txeca inspirada en ella, en una tela de quadrets, en blanc i negre, associat a un vestit que va dur en una ocasió i que ara, aquest estampat, encara avui, a la República Txeca, es coneix amb el nom de pepita, diferents retrats de diferents pintors, de diferents països i, entre d’altres coses, el seu nom ha quedat immortalitzat en una obra de Johann Strauss fill, titulada Pepita Polka, i una altra del compositor alemany Friedrich Pfeifke, una marxa que porta per nom Pepita.

PEPITA 3

Gràcies a l’ona expansiva del seu art i el seu encant personal, el seu nom es va eternitzar, però tot i així, avui dia, són pocs els que saben que al darrere del vals, la marxa, l’estampat o la figureta de porcellana Pepita, hi havia molt més que tot això. Hi havia una ballarina malaguenya que va brillar pels escenaris i va enfervorir mig Europa, mentre es guanyava el sobrenom de l’Estrella d’Andalusia.

PEPITA4

El nom artístic d’aquell astre era Pepita de Oliva, tot i que en realitat es deia Josefa Durán Ortega.

Josefa havia nascut l’any 1830, al barri de pescadors de Màlaga. El seu pare tenia una petita barberia i la seva mare era filla d’un espardenyer de raça gitana. S’explica que ja de ben menuda Pepita apuntava maneres i aptituds per al ball. Era apassionada, espontània i quan ballava captava la mirada dels que tenia al voltant. Tan va ser així que de molt joveneta va marxar a Madrid, a provar sort i intentar trobar el camí per desenvolupar la seva passió. El seu professor de ball, Juan Antonio Gabriel de Oliva, l’ajudaria en aquells inicis, i en un tres i no res ja estaven casats. Però allò va durar poc. A ella, li va servir per agafar impuls i el cognom del seu home, de Oliva. Així naixia Pepita de Oliva. (…)

Si en vols saber més, segueix escoltant…

Rosanna Scalfi Marcello, una ‘gondolera’ amb molt d’art

Durant el segle XVIII, Venècia es va convertir en la capital de la música i la diversió. La Sereníssima República era un destí molt preuat per a nobles, intel·lectuals, músics, aventurers, d’orient i occident, perquè a part d’oferir el seu passat gloriós, alhora donava acolliment, inspiració, mecenatge, esbarjo i llibertat a tothom que hi arribava, vingués d’on vingués. La música brullava per a tots els racons, formava part de la societat veneciana i l’òpera a més s’havia convertit en espectacle públic amb un èxit aclaparador, alhora que en un reclam més per atreure els turistes, que consideraven Venècia, els seus carnavals i tota la seva música, un lloc únic i extraordinari.

La fama musical de Venècia atreia gent d’arreu que s’hi desplaçava per gaudir d’una pràctica inseparable de totes les activitats quotidianes dels venecians. No hi havia un indret o situació on faltés l’ambientació musical: als teatres, a les esglésies, a les cerimònies, a les acadèmies, als hospicis, a les escoles, als palaus, pels carrers i pels canals…!

ROSANNA SCALFI 2

No és d’estranyar que el dramaturg i llibretista venecià, del segle XVIII, Carlo Goldoni deixés escrit en les seves Memòries: “Els comerciants canten despatxant les seves mercaderies, els obrers canten en acabar la feina… Es canta a les places, als carrers, als canals. Els gondolers canten esperant els seus patrons… tothom canta!

Bé, els gondolers i alguna gondolera, perquè en el context i en l’època que estem parlant, no només hi havia homes que cantaven pels canals de Venècia…!

La protagonista del Femení i singulars d’aquesta setmana és un exemple més d’una dona que van mostrar el seu talent en aquella Venècia que era com un microcosmos, pel seu passat gloriós que oferia i exercia als visitants, i sobretot per la llibertat de què podien gaudir un bon nombre de dones en aquella societat governada pels homes i conquerida per les dones. I no només per les nobles. En realitat, si ens fixem, més a prop, en Venècia se’ns revela com una ciutat molt més oberta al món femení que d’altres.

9.70246-47_Booklet.indd

Les dones eren presents a tot arreu, les trobem a les acadèmies de literatura, als tallers de pintura, dirigint diaris, lluitant per accedir al saber, actuant i cantant als teatres i a qualsevol lloc, un lloc d’aquests eren les góndoles.

Ella va ser cantant de gòndola, i amb el seu art enlluernava i divertia a tothom que l’escoltava, no només els passatgers de les gòndoles, sinó també per allà on passaven. Diuen que tenia una veu tan bonica que un dia que circulava cantant ariete di battello pel Gran Canal, un noble la va sentir, des de la finestra del seu palau, i la va fer buscar.

Aquella jove gondolera es deia Rosanna Scalfi (…)………!

( Si en vols saber més, segueix escoltant)

Josephine von Brunsvik, “l’estimada immortal” de Beethoven?

Va ser l’endemà de l’enterrament de Ludwig van Beethoven quan van trobar la carta en el mateix lloc on havia guardat el conegut Testament de Heiligenstadt. Allà mateix hi havia l’enigmàtica carta, A l’estimada immortal. Estava escrita a llapis, ocupava vuit quartilles i el músic hi plasmava els seus sentiments més íntims, hi obria el cor a la seva estimada.

josephine carta

“[…] El meu àngel, el meu tot, el meu mateix jo, només unes paraules, avui. Demà es decidirà definitivament el meu allotjament. Quina pèrdua de temps…! Per què aquest profund dolor, quan parla la necessitat? Pot existir el nostre amor si no és a través del sacrifici? De no demanar tot de l’altre? Pots canviar el fet que tu no siguis completament meva, i jo no completament teu? Oh, Déu!”

El mestre continua en la mateixa línia turmentada i alhora tendra i acaba dient:

Amor, el meu tot, adéu: continua estimant-me! Mai jutgis malament el cor tan fidel del teu estimat.

Sempre teu. Sempre meva. Sempre nostre!

Signat, L (de Ludwig)

sophia

àudio del programa

Àudio de la carta A l’estimada immortal, en la veu d’Adolf Beltran

La carta no donava cap més pista: només el dia, 6, i el mes, juliol, però ni el lloc on va ser escrita ni la destinatària, tot i que deixava veure que al darrere de l’aparença aspra del geni hi havia un home que implorava l’amor a una dona. Encara que la carta no ho reflecteix, sabem que s’enamorava constantment i que gairebé mai va ser correspost. La vida de Beethoven va ser tan complexa i turbulenta com el seu art. El 1810, una crítica en una publicació parisenca deia: “Beethoven primer omple l’ànima d’una dolça melangia i després la destrueix amb acords brutals. Sembla que aculli al mateix temps coloms i cocodrils.”

Aquella carta va començar a fer córrer rius de tinta per trobar el nom de qui havia estat l’estimada immortal del mestre de Bonn. Després de molts anys d’estudis, i basant-se en els grans especialistes Jean i Brigitte Massin, diuen que cap nom s’imposa amb evidència però que el que té més probabilitats és el de Josephine von Brunsvik. Mirarem d’explicar per què.

josepphine

Josephine havia nascut el 1779 i era filla de la noblesa hongaresa. Era molt jove quan va morir el seu pare i la seva mare, baronessa, va haver de fer-se càrrec dels fills. Eren tres noies i un noi, i tots quatre van ser educats de manera exquisida amb professors privats: idiomes, literatura, música. De fet, van ser uns bons músics amateurs; tant va ser així que al cap d’un temps, instal·lats ja a Viena, la mare va aconseguir que Ludwig van Beethoven, que feia uns anys que s’havia establert a la capital austríaca, donés classes de piano a dues de les seves filles, Teresa i Josephine.

De la primera trobada, en va quedar constància: va ser el 3 de maig del 1799. Josephine tenia 20 anys. […]

Continua escoltant per saber el final

Peegy Lee, la “reina”

Va començar cantant en ràdios locals, a principis dels anys quaranta s’havia consolidat a la banda de Benny Goodman i en la dècada dels cinquanta ja s’havia reafirmat com una de les millors cantants de la seva època.

peegy

La seva veu fràgil, sensual, de vegades esquinçada i d’altres neta i suau, traspuava emoció,  i, segons com, innocència, i si a això hi sumem una infantesa desgraciada i una vida força infeliç, el resultat va donar una de les veus predilectes pel públic del jazz i del pop, durant gairebé mig segle. Entre els seus seguidors més fervents hi havia Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Judy Garland, Dean Martin, Bing Crosby, Louis Armstrong i també Duke Ellington, que havia dit “Si jo sóc el duc, Peggy és la reina.”

Aquesta reina, amb veu de cantant negra, com l’havia qualificat més d’un, tenia la pell blanca, blanquíssima, era d’ascendència noruega i sueca i es deia Peggy Lee. Bé, aquest era el seu nom artístic, en realitat es deia Norma Deloris Egstrom.

peggy

La Norma havia nascut a Jamestown, a Dakota del Nord, l’any 1920, i la seva infantesa va començar a trontollar al cap de quatre anys de néixer, quan va morir la seva mare. Ella era la setena de vuit fills, i el pare, ferroviari, sobrepassat per la realitat, al cap d’un temps els va abandonar. Abans, però, va tenir la gran idea de casar-se i deixar-los en mans d’una madrastra que els va maltractar sistemàticament, tant com va poder.

Però va ser aleshores quan ella va trobar, entre altres feinetes, la de cantar, de tant en tant, en emissores locals, i amb disset anys i plena de rancúnies familiars i amb ganes de trobar el seu camí, la Norma marxava a Los Angeles, buscant la sort. Però encara no li tocava que Hollywood la rebés amb els braços oberts, i amb vuit pel·lícules, tornava a casa. Però la sort mai saps on t’espera. En tornar a Dakota va ser quan aconseguir un contracte, com a cantant, en una de les emissores més escoltades del país.

Naixia Peggy Lee.

pe

I un cop més, el destí, bé, i el talent, li van canviar el rumb. Ara, molt ben encaminat (…).

Si ens vols saber més, segueix escoltant….!!!

Chiara Margarita Cozzolani, la compositora que ser abadessa

L’any 1686, el papa Innocenci XI promulgava un edicte en què declarava: “La música és totalment ofensiva a la modèstia pròpia del sexe femení, perquè distreu les dones de les matèries i ocupacions més apropiades del seu sexe.” I afegia: “Cap dona, soltera, casada o vídua, de qualsevol rang, estatus o condició, fins i tot les que viuen en convents o en conservatoris, sota cap pretext, estudiarà música, ni podrà aprendre a cantar dels homes, ni tocar qualsevol tipus d’instrument.”

Disset anys més tard, un nou papa, Climent XI, renovava aquest edicte.

cozzolani-6

Chiara Margarita Cozzolani

Aquells van ser uns temps en què a les dones no se’ls permetia actuar ni als teatres, ni als espais públics, ni a les esglésies, ni als convents…! O això és el que es pretenia.

 

Alguns convents femenins, tot i la clausura, es van convertir en petits oasis per a la música. Hem de pensar que n’hi havia que van arribar a tenir autèntics conjunts instrumentals. En el segle XVII, a Itàlia, la meitat de les compositores que van publicar eren monges, i tot i estar apartades del món, tenien notícies del que es feia a fora. Un bon nombre de dones van trobar, en els convents, el retir espiritual, el temps, la pau i el confinament necessari per poder-se dedicar, en el cas que ens ocupa, a fer música.

cozzolani-7

La Catedral i el convent de Santa Radegonda, a l’esquerra. Milà

És convenient saber que els convents femenins tenien una base econòmica important que provenia de les rendes d’algunes de les noies que hi anaven a parar i que procedien de grups socials nobles i rics. La majoria havia entrat en el món monàstic sense vocació i, en aquell context, la insistència dels ordes religiosos de pobresa i treball era poc obeïda per una part de les monges que posseïa un altre estatus. Allà dins també hi havia estaments socials, i algunes de les monges havien de les feines més feixugues, mentre que d’altres podien ocupar el seu temps com els plaïa.

Avui parlem d’un exemple d’aquest últim grup, Chiara Margarita Cozzolani, que va passar gran part de la seva vida en clausura al monestir de la congregació benedictina de Santa Radegonda de Milà. Cozzolani representa el destí d’unes quantes dones patrícies milaneses del segle XVII.

cozzolani-5

Chiara havia nascut el 1602 i provenia d’una família rica, per la qual cosa molt probablement va rebre educació musical des de petita. (…)

Si ens vols saber més, segueix escoltant…

Florence Emma Greig, professora de piano i mare de Glenn Gould

Sovint, quan ens posem a buscar en el passat, en la vida dels músics, tant si són dones com homes, trobem que la majoria comparteix un fet que es va repetint, de generació a generació. I això, tant se val si són d’aquí, d’allà, o més enllà, d’avui o fa tres segles. Parlem d’aquelles mares anònimes que van fer tot el possible per ajudar els seus fills a estimar la música. Des del primer moment i durant anys, a part de criar-los i educar-los, els van iniciar en aquest art amb classes, consells, discussions, amor i perseverança, i unes quantes fins i tot, creien en ells i els acompanyaven, amunt i avall, en els seus inicis musicals.

 

En aquesta llista inabastable de mares, hi trobem, per citar unes quantes, la mare de Pau Casals, la dels germans Mozart, la de Txaikovski, la de Chopin, la de Jacqueline du Pré, la de Prokófiev, la de Rossini… Aquestes serien les més fàcils i sense buscar gaire, però us puc assegurar que no acabaríem mai.

I nosaltres, de tota aquesta llista, n’hem triat una. Va ser professora de piano i cant i mare d’un dels pianistes més genials del segle XX. Ella es deia Florència Emma Greig.

gould

Florence, Flora Emma Greig va néixer el 1891 a Mount Forets, a Ontario, al Canadà. El seu avi Peter Greig havia emigrat aquest país a principis del segle XIX i provenia d’una família escocesa i, a més, estava emparentat, era cosí, del compositor noruec Edvard Grieg (Greig és l’ortografia escocesa original d’aquest cognom, a diferència de la variant noruega Grieg.). Passats els anys, una de les seves de les netes, Florence Greig, esdevindria professora piano.

Feia uns anys que la seva família s’havia traslladat a viure a Uxbridge, i allà seria on coneixeria Rusell Herbert Gould, també amb arrels escoceses i angleses. I el 1925 es van casar i set anys després naixeria, a Toronto, l’únic fill de la parella. Era un noi, i li van posar de nom Glenn, Glenn Herbert Gould. L’any 39, quan Glenn tenia set anys, la família va canviar el cognom Herbert per Gould. El clima jueu d’aquells temps els va fer prendre la determinació. A partir d’aleshores, seria conegut com Glenn Gould.

gould-5

Glenn amb la seva àvia paterna

És difícil de saber de quina manera Florence va influenciar en el desenvolupament del seu fill, com a músic i com a persona (…)

gould2

( si en vols saber més, segueix escoltant)

Maria Szymanowska, el gran oblit de la música polonesa

El 15 de gener de l’any 1827, l’ovacionada pianista i compositora Maria Szymanowska tornava al seu país per actuar davant del públic del Teatre Nacional de la seva Varsòvia natal. Entre els assistents, un jove pianista de setze anys, estava absolutament absort en l’art de la seva compatriota. Uns quants dies abans del concert, en una carta, havia deixat escrit: “Tinc moltes ganes d’anar a sentir la música de Madame Szymanowska”. Aquesta pianista no toca, declama!!! Era Frederic Chopin.

szymanowska_foto3

 

Maria Wolowska havia nascut a Varsòvia, l’any de la Revolució Francesa, en una família jueva convertida al catolicisme. Els pares eren els propietaris d’una fàbrica de cervesa molt pròspera que va esdevenir un lloc de trobada, secret, pels patriotes polonesos, i també un lloc de reunió per a l’elit intel·lectual i artística polonesa i també de fora del país. I aquest centre, saló, va donar moltes ocasions perquè Maria pogués mostrar el seu talent precoç.

szymanowska

Als vuit anys, va començar a rebre classes i durant uns quants anys va passar pel mestratge de dos mestres de la seva ciutat, de fet, els únics mestres que li ensenyarien, durant un període continuat, l’instrument i l’art de la improvisació, per enfortir-se i despertar l’admiració del públic. Cal dir que a les portes del romanticisme, i durant tot el segle XIX, es va produir una autèntica revolució en el camp de la improvisació que es va imposar com una habilitat intrínseca en els grans pianistes-compositors. Maria, ja de molt menuda, havia començat a sorprendre el públic per les seves improvisacions a l’espineta i més endavant amb el piano. Eren temps de canvis per aquest instrument i les millores era constants. Músics com ara Haydn, Beethoven i, més endavant, Chopin ajudarien a popularitzar-lo i ella, també.

szymanowska_01

Tenia vint-i-un anys, era el 1810, quan li va arribar l’ocasió de donar a conèixer el seu talent fora dels salons de Varsòvia. Havien estat anys de disciplina, esforç, voluntat i tot plegat li donava oportunitat de trobar l’èxit fora del seu país. Va ser a París. (…)

 (si en vols saber més, continua escoltant)

Henriette Renié, la llegendària arpista

L’abril de l’any 1914, l’arpista, compositora i pedagoga francesa Henriette Renié presentava, amb tots els honors, algunes de les seves obres a la Societat de Concerts del Conservatori de París. Dies després, La Revue musicale SIM publicava un article que se’n feia ressò:

“Els braços flexibles i ondulants de Mlle Renié són com dos colls de cigne que fan de mirall sonor. L’admirable virtuosisme de l’autora del ‘Concert per a arpa’ fa de catalitzador de la renaixença de l’arpa solista. Amb la seva música, Mlle Renié no busca dir ni moltes coses, ni coses estranyes, es conforma amb la llei universal de les proporcions i amb la llei de l’art.”

renie3

El 1914, Henriette Renié tenia 39 anys i el més important, a part que la seva obra era d’una gran inspiració i un coneixement profund de l’escriptura musical, és que s’escoltava més enllà de l’esfera privada. I això, que ens pot semblar tan obvi per la seva formació, la qualitat de l’obra i la interpretació, en aquells anys no ho era tant. El domini intel·lectual el tenien reservat els homes i, mentre ells estrenaven a les sales de concert, elles s’havien de conformar amb els salons privats de les cases. Era la diferència entre fer música pública o domèstica i també entre poder editar les partitures o quedar-se en l’arxiu familiar. La majoria de les compositores i intèrprets, parlem de principis del segle XX i a París, només eren conegudes en els salons privats, perquè els públics estaven reservats essencialment als homes. Per tant, aconseguir el reconeixement oficial només hi arribaven unes quantes.

 

Henriette Renié ho va aconseguir i des de molt jove. Les societats de concerts programaven les seves obres, els crítics parlaven d’ella i s’editaven les seves partitures. De fet havia estat de les poques compositores llorejades del Conservatori de París, va arribar a ser l’arpista més talentosa de la seva època, i també una gran pedagoga. L’única cosa que la feia diferent és que era dona, tota la resta, estava en regla.

renie5

Henriette Renié havia nascut el 1875, a París. El seu pare era pintor i per guanyar-se la vida, de tant en tant feia d’actor, i la seva mare pertanyia a l’alta burgesia francesa. Henriette va ser l’última de quatre fills.

Tot i que els pares l’havien introduït en el món de la música a través del piano, va ser després de sentir un concert de l’arpista Alphonse Hasselmans que Henriette, tot i que encara era molt petita, va quedar atrapada pel so d’aquell instrument, i aquest fet marcaria per sempre més la seva vida tant personal com professional.

renie4

Amb 9 anys, Henriette entrava al Conservatori de París, a estudiar amb Hasselmans, l’arpista que havia sentit anys abans, i alhora també rebia classes al taller de Sebastian Erard, el constructor de pianos i arpes. (…)

Si en vols saber més, segueix escoltant…