Rosa García Ascot i la música de la Generació del 27

Va ser una de les principals impulsores i components de l’anomenat Grup dels 8 o Grup de Madrid. Tots vuit es van unir perquè volien revolucionar la música seguint el tarannà dels literats de la Generació del 27. Ells serien els Músics del 27. Tots -ella també- eren joves, pianistes i compositors, i s’anomenaven representants de la “música moderna” del país:

Nosotros, los miembros del Grupo, aspirábamos a escribir una música pura, purgada del folklore de pandereta, de la contaminación literaria y filosófica, de la exhibición de sentimientos primarios. Y, por elemental pudor, nada de autobiografías puestas en solfa”. (Ernesto Halffter)

Es van presentar, per primer cop, el 29 de novembre del1930 a la Residencia de Estudiantes de Madrid, un temple intel·lectual de la ciutat i un dels llocs científics i artístics més destacats de l’Europa d’entreguerres. El grup el formaven Salvador Bacarisse, Fernando Remacha, Gustavo Pittaluga, Julián Bautista, Juan José Mantecón, els germans  Halffter: Rodolfo i Ernesto, i Rosa García Ascot.

ROSA GARCIA ASCOT

I qui era, ella?

Doncs, Rosa García Ascot havia nascut a Madrid el 1902. Sabem que va començar a estudiar piano amb la seva mare i que amb deu anys ja va despuntar de manera molt evident, tan evident que varen voler posar-la en mans dels millors mestres. De fet, no ho tenien difícil, perquè el cercle d’amistats dels García Ascot va donar-los instruccions per encaminar l’educació de la seva jove filla pianista. La primera recomanació els va arribar del compositor tortosí Felip Pedrell, que era amic de la mare. Pedrell va trobar que la noia havia d’estudiar amb Granados. I hi va estar dos anys, fins que la mort sobtada del mestre, quan ella només tenia catorze anys va fer replantejar la seva formació. Va ser llavors, quan la van recomanar a Manuel de Falla, que va esdevenir una de les gairebé úniques deixebles del mestre gadità.

AAAAAAAAASCOT47

Manuel de Falla, Rosa García Ascot i Jesus Bal i Gay

Això li donava uns privilegis que pocs músics del país podien ni somniar. Com per exemple debutar, gràcies a Falla, com a pianista, el 1920 -tenia 18 anys-, interpretant Noches en los jardines de España, a la SalGaveau de París.

Aviat va fer que músics de la talla de Ravel, Stravisnki, i d’altres s’interessessin per ella. (…)

1125702369_740215_0000000000_noticia_normal

Ígor i Vera Strawinski, Rosa García Ascot  Jesús Bal i Gay

Si en vols saber més, continua escoltant…

Anuncis

Doris Stock, la retratista que va immortalitzar a Mozart

Va immortalitzar Wolfgang Amadeus Mozart amb un retrat que avui dia és una de les imatges més conegudes del geni de Salzburg. La trobada entre la pintora i el músic va tenir lloc a la ciutat alemanya de Dresden, el 1789. Aleshores, ella tenia 29 anys i en feia uns quants que havia après l’art del dibuix i el retrat.

Mozart_drawing_Doris_Stock_1789

El seu nom era Doris Stock. Havia nascut a Nuremberg el 1760. Era filla de Maria Helen Endner, una noia cultivada, vídua amb un fill petit quan es va casar amb Johann Michael Stock, el pare de Doris.

Doris_stock

Ell era il·lustrador i gravador, una feina de rellevància en el segle XVIII. La invenció de la impremta tres segles abans havia fet evolucionar les diferents tècniques d’impressió i havia ajudat a difondre de manera ràpida i eficaç l’art de l’escriptura, i també de la música. Les partitures impreses ajudaven a divulgar amb celeritat la música i donar a conèixer els músics.

 

Les possibilitats d’impressió i la il·lustració d’una partitura: els títols, les tapes, els retrats dels músics, etc… era un instrument més per fomentar, embellir i enriquir la divulgació de la música.  Al cap i a la fi, era un negoci i l’editor feia tot el possible per vendre més i millor. I tot plegat, de retruc, ajudava a expandir l’obra dels artistes il·lustradors. Hi havien escoles i gremis de gravadors i il·lustradors, per tant, era un ofici que sovint passava de pares a fills. I en aquest cas, filles.

editorial

Dora va ser la primera filla del matrimoni i dos anys després naixeria Anna Maria l’anomenaven Minna, una germana que tindria un paper molt important en la vida de Doris.

L’any 1765, la família es va traslladar a viure a Leipzig. Doris tenia cinc anys. Al pare li havia sortit una feina de gravador i il·lustrador a l’Editorial Breitkopf, la gran casa d’edició musical, la més antiga del món que s’havia fundat, en aquesta ciutat feia quaranta-cinc anys. (Anys més tard, publicaria les primeres edicions de les obres completes de Bach, Mozart, Schubert… a més de treballar amb estreta col·laboració amb autors com Beethoven, Haydn, Mendelssohn, Schumann, entre d’altres).

editorail

L’art d’imprimir amb objectius comercials i industrials, al segle XVIII, donava feina a diversos sectors de gent que es desplaçaven allà on trobaven millors condicions laborals, com la família Stock. Un cop a Leipzig, van anar a viure a l’àtic del mateix edifici on hi havia l’editorial, amb les sales d’impressió, les sales per fer els gravats, les il·lustracions de les partitures, dibuixos, portades, etc. El pare treballava en una sala que tenia uns finestrals molt grans, amb molta il·luminació i sovint estava envoltat de la seva família.

En aquells temps, especialment les noies, no anaven a l’escola, però això no vol dir que alguns pares no es preocupessin de les filles. Hi havia de tot, esclar, però en el seu cas, Doris, igual que la seva germana, va tenir un professor que els va ensenyar les assignatures bàsiques, lectura i aritmètica. I la mare els va ensenyar música.. A l’edifici hi havia un piano modest però suficient perquè totes dues s’iniciessin en l’art de la música. I, per la seva banda, el pare li va ensenyar a dibuixar, a ella i altres alumnes.

doris

Dora va començar aprendre a dibuixar, a fer gravats, a il·lustrar… i en poc temps es va convertir en alumne predilecte del pare. Eren tan grans els seus dots que el pare va voler que rebés classes de dos pintors reconeguts a l’època de la ciutat de Lepizig.

Si en vols saber més continua escoltant…!

Elia Fleta,  la veu del jazz dels 60

La Vanguardia, 8 de novembre de 1966

 Clausura del I Festival Internacional de Jazz, a Barcelona

 Intervenció de Stan Getz, Astrud Gilberto, Tete Montoliu i Elia Fleta

Amb el grup que lidera Tete Montoliu va actuar Elia Fleta, que ocupa avui en solitari el lloc, fins avui buit, del jazz vocal a Espanya. La seva actuació va resultar creïble i, per damunt de tot, esperançadora. Elia està encara preocupada per la forma i això la fa caure en nombrosos clixés, però el més important és que ha demostrat haver penetrat en el sentit i l’essència del jazz i sent així, quan domini de manera sobrada la mecànica, podrà tractar cada tema segons el seu íntim sentiment i la seva pròpia personalitat. 

Llavors podrà ser una gran cantant de jazz, de poder veritablement competitiu en qualsevol sala internacional. Elia Fleta ha emprès un camí dur, però no ha de defallir perquè té condicions per assolir la meta. I és una meta per la qual val la pena lluitar.”

 

Signava l’article un dels pioners en la crítica musical del nostre país, i especialment del jazz: el nostre estimat i admirat company de Catalunya Música, mort l’any 2017, Albert Mallofré.

elia.jpg

I qui era aquella cantant que deia el crític que ocupava en solitari el lloc del jazz vocal a Espanya  l’any 1966? Qui era aquesta cantant de nom Elia Fleta?

Doncs Elia Fleta i Mirat havia nascut a Madrid el 1928 i havia entrat en el món del cant per tradició familiar. El cognom del pare ens delata la seva relació amb la música. Elia era filla del gran tenor aragonès, una de les primeres figures de la primera meitat segle XX: el divo operístic Miquel Fleta.

La mort prematura del pare, el 1938, quan ella només tenia deu anys, va desviar el rumb de la família Fleta, de la mare i dues filles. Fins aquell moment, la seva vida havia estat un anar i venir entre Madrid, on van néixer, Saragossa, Nova York i Salamanca, d’on era la mare.  Tot i amb tot, Elia i la seva germana, Paloma, sempre des que eren molt menudes i els continus viatges, van rebre classes de cant.

Tant va ser així que a principis dels anys cinquanta “Les germanes Fleta” -aquest era el seu nom artístic- es van començar a presentar en programes de ràdio per donar a conèixer el seu talent, en l’anomenada “música lleugera”.

elia 4

En aquella època era molt usual que els joves cantants, músics, artistes, provessin sort en les ràdios, on la gran part de la música que s’oferia era en directe Va ser el xilè Bobby Deglané, que presentava, a Radio Madrid, qui les va animar a dedicar-se professionalment a la música. I el 1952 ja aconseguien que la Columbia enregistrés el seu primer disc. Dos anys més tard, les germanes Fleta serien de les primeres cantants que deixarien experimentar amb les seves veus, en un experiment que venia de l’estranger, Era l’anomenat microsolc, es fabricava en vinil gruixut i admitia 4 temes.

Però aquell duet va durar poc. Paloma, es casava i marxava a viure als EUA i això forçava Elia a prendre la determinació de seguir la carrera en solitari. Va ser aquell any mateix quan es va presentar en la II edició del Festival de Benidorm, i tot i que no va guanyar (el tema era Luna de Benidorm) es convertiria en el seu primer treball i enregistrament en solitari. L’any següent protagonitza la pel·lícula “Festival de Benidorm”.

Després d’un temps apartada dels escenaris, Elia va tornar-hi. Li brindava l’oportunitat el jove pianista i compositor del tema que havia cantat a Benidorm, Joan Carlos Calderon. I és en aquesta nova etapa que Elia entrava en contacte per primer cop amb el jazz. Va ser casualment. Calderon li va fer escoltar un disc de Sarah Vaughan i l’impacte d’aquella veu i les gires que va emprendre al costat de Calderon li van fer girar la vista i endinsar-se en aquell gènere que cada cop tenia més adeptes al nostre país.

Al cap d’un temps, gràcies a un dels integrants del Trio de Tete Montoliu, que la va sentir cantar, el 1965, Elia debutava com a cantant de jazz en un local de Madrid i d’aquí, uns mesos més tard, venia a Barcelona (…)

elia 3

Si ens vols saber més, segueix escoltant!

Angélique Diderot, el destí pel damunt de la raó

L’any 1769, un dels grans  Il·lustrats del seu temps, el filòsof i assagista francès Denis Diderot, contractava un nou professor de clavecí per a la seva estimada filla, Angélique. Es deia Anton Bemetzrieder, feia anys que vivia a París, era filòsof, compositor i un reputat professor de música.

 

Diderot havia buscat “el millor”. Perquè Angélique no era una alumna qualsevol o potser millor dit, el pare no volia que ho fos. S’hi havia bolcat des que va néixer, es va bolcar en la seva vida, en la seva educació, a estructurar el seu pensament. Potser aquesta dedicació i atenció és perquè Angélique va ser l’única supervivent dels quatre fills que va tenir el matrimoni Denis Diderot i Anne-Antoinette Champion. Ella va ser l’última.

DENIS DIDEROT

Denis Diderot, codirector de l’Encyclopédie

Angélique Diderot havia nascut a París, el 2 de setembre de 1753. El pare va seguir els seus passos dia a dia. Des de molt petita la va ensenyar a parlar, a reflexionar, de manera crítica i avantposant la raó com a respostes a totes les preguntes: “ Hem de guiar-nos per la raó i no només per la fe cega” deia.

En una carta adreçada a una amiga, el 1769, li diu de la filla:  Seguim amb els nostres passejos, la meva estimada i jo mateixa. En el nostre últim, em vaig esforçar a fer que entengués que no hi ha virtut que no impliqui dues recompenses: la satisfacció de fer alguna cosa bona, i l’alegria de guanyar-se la bona voluntat d’altres;  En el futur, difícilment tindrem prejudicis, i  els que tinguem seran  tàctils, morals que són universalment vàlids en tots els segles i per a tots els pobles (…). Per cert, l‘última consideració prové d’ella”, li explicava el pare orgullós a la seva amiga.

ANGELIQUE DIDEROT

Angélique Diderot Vandeul (?)

Per un petit tractat de mà que s’ha conservat d’Angélique,  “Physique, discours préliminaire”,  sabem que va ser educada en matèries que no estaven dins el cànon habitual  per a les noies:  religió, geografia, història, música, dansa, tot i que no es va escapar de les tasques domèstiques i “petites coses del seu sexe”, com diu el tractat i que probablement es referia a la costura.

Tenia nou anys quan Angélique va començar a tocar el clavecí. El pare volia saber tot el que estava aprenent. La primera mestra era clavecinista, cantant i compositora francesa, era set anys més gran que ella, es deia Marie Emmanuelle Bayon, un nom a tenir en compte també. Els seus progressos eren tan ràpids que en una carta a un amic, Diderot  li afirma amb orgull: Ella serà músic!

EMMANUEL BAYON

Marie Emmanuelle Bayon

Angélique tenia una mentalitat molt oberta…!

Si en vols saber més, continua escoltant…

Leonora von stoch, una violinista amb ànima de poeta

Des de l’antiga Grècia s’entenia que la música i la paraula es beneficiaven d’una unió indissoluble. La música era el vehicle just per viatjar més enllà del poema i, com ha dit algú, travessar la seva pròpia autolimitació.

POESIA

La Musa de la Poesia (1886). Konstantin Makovsky

La protagonista del Femení i singulars d’aquesta setmana va trobar en el violí i l’escriptura el camí  per endinsar-se en l’art i convertir la música i la poesia en el seu llenguatge personal. Perquè la poesia no sempre s’ha d’escriure en vers!

Aquesta poètica violinista es deia Leonora von Stosch.

 

Leonora havia nascut a Washington el 1872. La seva mare Julia Thompson von Stosch va ser escriptora. Va col·laborar durant dues dècades en revistes i també va publicar relats breus en forma de llibre . Havia estudiat música, tenia talent, però va decantar la seva vocació artística cap a la carrera literària i aquest tarannà, la manera de fer, anys més tard influenciaria la seva filla. El pare, Ferdinand von Stosch, era comte, procedia d’una família noble prussiana, era oficial i va lluitar en  l’exèrcit de la Unió durant la guerra civil nord-americana. I en aquest escenari és on Leonora va viure la seva infantesa. Ja de molt petita la mare la va voler endinsar en el món de la música, i alhora també començava a expressar-se a través de l’escriptura. Ja de ben petita, la seva mare, igual que havia fet ella, la va ensenyar a jugar amb totes les muses, i ella també triaria la de poesia i la música.

LEONORIA 2

Però la mort sobtada del pare, quan encara era una nena, va canviar el rumb de les seves vides. Els seus mestres havien aconsellat als pares que Leonora havia d’ampliar mires amb els seus estudis. Començava a apuntar com a jove prodigi i així ho van fer. La mare, jove vídua, amb les seves dues filles, marxaven a Europa perquè totes elles poguessin gaudir d’una nova educació i reorientar la manera de viure. Leonora tenia setze anys . Primer van anar a Brussel·les. El conservatori d’aquesta ciutat en aquella època gaudia d’una gran reputació. Hi va estar dos anys, fins i tot va ser guardonada en dues ocasions. Llavors, l’esperava Leipzig.

LEONORA

En aquella estada a Alemanya,  seguiria formant-se i també començaria a tocar al costat de músics de la talla del violinista Joachim, entre d’altres. I a poc a poc, seria ben rebuda i requerida en diferents formacions: “Senyoreta Von Stosch, benvinguda al món dels violinistes”, deia un diari! I finalment a París. I aquestes tres ciutat van marcar la seva trajectòria. Tres ciutats i tres visions diferents d’endinsar-se en la música sota el mestratge de diversos professors.

A partir d’aquí l’anem trobant, ja com a professional del violí, en diferents formacions i sota la batuta dels grans directors i orquestes d’Europa i també dels Estats Units….!

eleonora 3 el comiat del violinista

Enter a caption

Però encara tenia molt per dir i expressar…!

SI vols saber-ne més, segueix escoltant!

Pepita Embil, una vida entregada al cant

Va ser el mes setembre del 1939, acabada la guerra, quan va entrar en la companyia de sarsuela del mestre Federico Moreno Torroba. Feia uns mesos que havia arribat a Madrid amb una carta de recomanació i ben poca cosa més. Bé, la maleta la duia plena de somnis…! Una amiga li havia deixat 100 pessetes pel viatge.  I li va sortir tot rodó!

Pepita_Embil_retrato

El mes de novembre ja debutava en el paper principal femení d’una sarsuela de Moreno Torroba, Sor Navarra. Però, a més, el destí va voler que el baríton fos un noi a qui, en principi, ella li havia vist poques gràcies, però les hi va anar trobant:

Vaig començar els assajos i em trobo amb un noiàs amb una veuarra de baríton que tombava d’esquena. Era meitat aragonès i meitat català, havia nascut al Clot de Barcelona. Era grandet per mi, però ben plantat i ens vam caure bé. Tant de cantar-me allò de “Lucerico flor de mayo”, ens vam enamorar de seguida. Al cap de tres mesos ens casàvem i nou mesos després naixia Placidín.

 

pepita-embil-y-plc3a1cido-domingo

Pepita Embil amb el seu home, Plácido Domingo

Bé, el diminutiu de Plácido. El pare també se’n deia, de Plácido, i Domingo i Ferrer de cognoms, i Placidín, el fill, amb el temps arribaria a ser l’avui reconegut tenor, director d’orquestra, productor i compositor Plácido Domingo Embil.

PEPITA Y PLACIDO

Pepita Embil, amb el seu fill, Plácido Domingo

Aquella noia es deia Pepita Embil.

Josefa Embil Etxaniz havia nascut el 1918 al poblet mariner de Getaria, al País Basc. El seu pare era secretari de l’Ajuntament i organista de l’església i cantant aficionat de sarsuela. Ella, també des de molt petita, es va sentir atreta pel cant i per la sarsuela.

De la mare sabem que va ser una dona valenta i treballadora. Es va quedar vídua jove, amb cinc fills, i la mort prematura del pare va ser la que va precipitar la marxa de Pepita, amb 12 anys, a Donostia, a càrrec d’un oncle. Era capellà, mestre de capella i organista d’una de les esglésies de la ciutat, i així va ser com va poder estudiar cant en el Conservatori i seguir estudis en un col·legi de la capital.

Quan va començar la guerra civil, Pepita tenia 18 anys i amb l’inici del conflicte la família es va traslladar a Bilbao. Va ser quan va assabentar-se que el lehendakari del govern basc, José Antonio Aguirre Lecube, havia engegat un projecte per crear un cor, un conjunt instrumental i un grup de dansa, amb la finalitat de mostrar i explicar  ‘el cant, el ball i la música del País Basc’ arreu. El director era el seu professor de cant del Conservatori, director de l’Orfeó Donostiarra, Gabriel Olaizola. Així naixia “Eresoinka”. Va funcionar del 1937 i 1939, el formaven 101 bascos i volien internacionalitzar la cultura tradicional basca amb gires per diferents ciutats. Varen actuar a París, Brussel·les, Àmsterdam i Londres… !

Pepita_Embil_-_Recording_in_Paris_1938

Paris, 1938

Des del primer moment, ella va accedir de formar-ne part i allunyar-se de la seva terra. “Érem exiliats bascos, recordaria anys després. Em van fer una fotografia, em van donar un passi de viatge, que alhora em servia de passaport, em van donar el carnet del Partit Nacionalista Bacs. Vaig pujar a un vaixell, i d’allà vam anar fins a Baiona”.

Un cop a França van començar a actuar per molts llocs (…)

Si en vols saber més, continua escoltant…

Marianne Tromlitz, el somni frustrat d’una mare pianista

Leipzig, 14 de setembre de 1827

Carta de Clara Wieck a la seva mare, Marianne Tromlizt

 Estimada mare,

 Fins avui no has tingut notícies meves, però t’escric una carta que t’agradarà. He rebut regals pel meu vuitè aniversari (…) Del meu pare, n’he rebut un vestit molt bonic, i la Berta m’ha regalat uns pastissos i una bossa.

He tocat el Concert en Mi bemoll de Mozart, aquell que tu tocaves habitualment, amb acompanyament d’orquestra. Va anar molt bé i no em vaig entrebancar gens. No tenia por, però els aplaudiments em van sobtar.

Digues a l’àvia que l’estimo. Els meus germans t’envien la seva estimació!

Oi que ara m’escriuràs?

 La teva filla obedient, Clara Wieck.

Nota: estimada mare, espero poder venir-te a veure aviat i poder tocar juntes moltes peces a quatre mans. Adéu! Clara

clara-schuman-m2

Clara Wieck

Aquesta va ser la primera carta que Clara Wieck, coneguda més endavant, de casada, com Clara Schumann, escrivia a la seva mare. Va ser l’endemà del seu concert de presentació a la Gewandhaus de Leipzig.

 

Feia tres anys que amb prou feines s’havien vist. Des que la mare havia abandonat el domicili familiar. Quan va marxar, Marianne tenia 27 anys. N’estava tipa de l’actitud dominant, del caràcter càustic i de la disciplina estricta del seu home. Ah! I del fet que ell li marqués el camí per on havia de passar, personalment i professionalment. Fins i tot, un cop casats, amb la seva carrera com a pianista: “La gent es pensarà que no et puc mantenir!”, li havia repetit en més d’una ocasió. Bé, una expressió que us pot semblar fins i tot familiar! Però, també hi havia algun motiu més que la va fer decidir, però anem a pams! Abans que res, qui era la mare de Clara?

Mariane Bargiel_

Marianne Tromlitz

Doncs es deia Marianne Tromlitz. Havia nascut a Greiz, a Turíngia, (Alemanya), el 1797 tot i que aviat van marxar a viure a Plauen. Era la filla gran del cantor, professor de música i compositor George Christian Gotthold Tromlitz i de Christiana Fiederica Carl. La família Tromlitz ja era coneguda per l’avi, un virtuós flautista, Georg Tromlitz, i autor d’un tractat famós a l’època, Ensenyament detallat i complet de la flauta.

Marianne va començar els estudis de música amb el seu pare. Era un professor de música estricte, tant, que entre els alumnes era conegut com el Kantor de Ferro per la severitat com impartia les classes.

Marianne va fer el seu primer concert públic, com a pianista, als quinze anys, el 1813, a la Gesellschafthaus de Plauen. I aviat les seves dots com a pianista van fer que marxés a la ciutat de Leipzig per continuar rebent classes d’un mestre d’aquella ciutat, Friedrick Wieck. I a més, alhora i gràcies al suport de l’avi, Marianne s’obria camí també amb el cant. Tenia una bonica veu i això va fer que participés en més d’un concert, dels de subscripció setmanals que oferia la Gewandhaus de Leipzig. En aquells anys de joventut, Marianne tocava el piano millor que Wieck.

Friedrich_Wieck_age_45
Friedrick Wieck. 45 anys

De fet, la vocació d’ell no era la de pianista. Era empresari, tenia un negoci de venda i lloguer de pianos, i, a més, era pedagog, començava a despuntar com a pedagog, i la reputació també li va arribar gràcies als resultats artístics que va obtenir amb la seva alumna avantatjada, Marianne Tromlizt.

Si en vols saber més coses, continua escoltant! 

Anna Guarini i la música secreta

La va matar perquè era seva. O això pensava ell, esclar!. El cas és que ella encara era molt jove, plena de vida, i amb recorregut artístic que li havia donat moltes nits de glòria.

Hacha-de-guerra-doradaAlemania-siglo-XV

El principi de tot el podríem anar a buscar el 24 de febrer del 1579, quan el duc de Ferrara, Alfons d’Este, es casava amb Margarita Gonzaga, de Màntua, i ja que hi som diguem-ho: trenta-un anys més jove que ell. Però bé, al que anàvem. I és que la unió va propiciar un dels capítols més fascinants de la història de la música, tot i que amb un final esfereïdor.

 

 

Anem a l’inici del capítol. El trobem al nord d’Itàlia, a la cort de Ferrara, seu de la família d’Este. Feia una dècada, se’n té constància dels del 1570, que havia aparegut un conjunt vocal d’aficionades cortesanes que feien les delícies dels pocs que les podien escoltar. S’anomenaven el Concerto delle Donne. A poc a poc, la idea es va anar perfeccionant, professionalitzant i  estenen per altres corts:  la de Màntua, governada per la dinastia dels Gonzaga; Florència, dominada pels Mèdici, i en famílies de l’alta noblesa de Roma. En aquests anys, el Concerto delle donne va ser un costum cortesà de prestigi i, per tant, cada cort volia tenir les millors cantants i instrumentistes, perquè no només eren cantants, la majoria tocaven un instrument, el llaüt, la viola de gamba, l’arpa…

elles

Després del seu casament, el duc de Ferrara va voler anar més enllà i tenir les millors  per oferir-les a la seva jove dona.

Aquest conjunt de Ferrara tenia una característica que les feia molt atractives, i és que  el seu art només estava destinat al gaudi, primer de la duquessa, després de tots dos, i quan volien també d’uns quants ben escollits, del seu cercle més íntim, o bé forasters d’alt rang. Les noies no actuaven davant del públic general, en la cappella de música, sinó que ho feien en concerts que s’anomenaven musica privata, musica riservata o música secreta. El duc volia superar el Concerto delle Donne d’una dècada abans i ho va aconseguir.

Quan la duquessa va arribar a la cort de Ferrara, com a part del seguici ja duia amb ella dues dames de companyia de prestigi: Laura Peperara i Livia d’Arco. Laura venia de la cort de Màntua, allà ja era coneguda per les seves habilitats en el cant, en l’arpa i en la dansa, i Livia era filla d’un noble també de Màntua que va començar com a dama de companyia i va estar dos anys formant-se en profunditat , en cant i viola de gamba, i la tercera integrant del grup i també dama de companyia de la duquessa la va trobar a Ferrara. Es deia Anna Guarini.

ferrera

I qui era? Doncs havia nascut a Ferrara el 1563 i era filla de Taddea Bendidio, una dama de família rica de Ferrara, i de Giovanni Battista Guarini,  entre altres coses professor de poètica i retòrica a la Universitat de Ferrara, dramaturg i diplomàtic durant uns anys al servei del duc. Fins i tot va exercir de poeta de la cort durant uns anys.

Coneixem poques coses de la infantesa d’Anna, però sabem que va gaudir d’una educació exquisida tenint en compte l’ambient humanista on es va criar, i a més perquè en aquells anys la formació musical per a una cortesa era molt prestigiosa, perquè les ajudava a ascendir socialment i, en aquest cas, professionalment.

La primera actuació d’Anna Guarini va tenir lloc el 19 de novembre del 1580, quan va cantar per primera vegada, juntament amb Laura Peperara, a l’estança privada de la duquessa (…)

Si en vols saber, més segueix escoltant

* el poema de Torquato Tasso el recita Lluís Bonamusa

Anita Lasker i l’Orquestra de Senyoretes d’Auschwitz

l 27 de gener de 1938, el món va canviar per a moltes persones, també per a la violoncel·lista Anita Lasker i la seva família. El seu pare, advocat alemany d’origen jueu, s’havia negat a abandonar el país, tot i les tensions creixents:

“El meu pare era alemany i no podia creure que els alemanys fossin tan estúpids. Això passarà, deia. No poden estar tan bojos. I quan es va adonar que eren  bojos, ja era massa tard”.

ANITA LASKER 2

L’any 1941, amb setze anys, Anita Lasker va ser deportada al camp de concentració de Birkenau, un satèl·lit d’Auschwitz. Quan va arribar a aquell infern, li van preguntar què sabia fer. Ella va contestar que tocava el violoncel. Li van contestar “Posa’t en una altra fila”.

 

Anita Lasker havia nascut el 1925 a la ciutat alemanya de Breslau, en una família jueva.  El  pare era advocat i la mare violinista i pertanyien a l’alta burgesia alemanya. Anita tenia dues germanes més i totes tres van ser educades en la música, Anita va estudiar violoncel, Marianne, piano i Renata, el violí.

ANITA I RENATA

Anita i Renata Lasker

El 1941, els Lasker van començar a viure la persecució nazi i, de retruc, la progressiva destrucció de la seva família. Marianne va tenir la sort d’emigrar a Anglaterra, però Renata i Anita es van quedar a Alemanya i van entrar a treballar en una fàbrica de paper. Al cap d’uns mesos, el setembre del 1942,  quan van intentar fugir a França, ja era massa tard. Les van fer presoneres i, a partir d’aquell moment, els seus destins serien diferents. Els pares van ser deportats a Izbica, i allà se’ls va perdre el rastre.

Renata va anar a parar a un camp de treballs forçats, mentre que ella va tenir la bona fortuna que quan va arribar a Birkenau  li van demanar què sabia fer. El violoncel li va salvar la vida i la música va ser la seva aliada per conservar les ganes de viure.

Poc després, Anita va ser enviada a Auschwitz i allà va entrar a formar part de l’Orquestra de Senyoretes d’Auschwitz. La directora era Alma Rosé, la neboda de Gustav Mahler i filla del primer violí de l’Orquestra Simfònica i de l’Òpera de Viena Arnold Rosé. Alma havia estat la fundadora d’una de les primeres orquestres femenines, anomenada “Les noies del vals de Viena”, una formació amb molt prestigi a l’època.

Anita Lesker, en una entrevista concedida a la BBC molts anys després, explicava que si no hagués estat per Alma Rosé, moltes de les intèrprets de l’orquestra haurien acabat a la cambra de gas. (…)

USC SHOAH FOUNDATION Anita Lasker-Wallfisch

Si vols saber-ne més, continua escoltant…!

 

Adele Franziska Mundinger, una música amb àngel

Deia que, quan posava les mans al teclat del piano, ja no li pertanyien. Tocava melodies que no havia sentit mai. Aleshores, de nit, sense l’instrument, les seves mans seguien tocant, totes soles, la mateixa música. Alguns amics de la família gairebé veien facultats de mèdium a aquest fenomen…!

 

 

Va ser de resultes d’aquestes improvisacions que va començar a endinsar-se en l’estudi de l’harmonia i la composició per poder fixar, en el paper pautat ,tot el que li brollava. Llavors era joveneta. Havia nascut l’any 1890 i es deia Adele Franziska Mundinger.

Adele era filla de pares alemanys, Andreas i Marie Mundinger. Tots dos eren músics i vivien a Tsarskoye Selo, “La vila del tsar”, a prop de Sant Petersburg, la residència de la família imperial russa.

No sabem la raó per la qual vivien allà. Probablement els pares hi exercien de músics, però el que sí que sabem del cert és que Adele va tenir el primer contacte d’aprenentatge de la música al costat de la seva mare, pianista i cantant, però les seves aptituds eren tan òptimes que van acordar seguir amb reforç d’estudis particulars d’harmonia, contrapunt, composició i piano, alhora que es diplomava a l’escola per a senyoretes que hi havia a Tsarskoye Selo.

La seva veu preciosa de mezzosoprano va fer decantar els seus estudis pel cant i, així, va ser quan va començar a estudiar al Conservatori de sant Petersburg.

Adele sempre va ser una noia delicada de salut, ja ho era de menuda. I això, juntament amb els esdeveniments del seu país: la Primera Guerra Mundial, la revolució d’octubre del 1917, que va fer pujar els bolxevics al poder i, més tard, una Segona Guerra Mundial, van alterar la carrera d’Adele, tant la formació com la composició, que també es va alentir i se’n va ressentir. Tot i això, sempre va seguir amb la seva vocació, sobretot la de composició.

A principis de la Segona Guerra Mundial, els alemanys van ocupar la zona que envoltava Leningrad i, és clar, la seva ciutat també se’n va veure afectada. Això va significar el control total d’una gran part de la població i molts habitants van morir de fam.

Davant d’aquell horror, la mare, llavors vídua, i Adele i la seva germana, van intentar fugir a Alemanya, d’on provenia la família, però van ser arrestades i internades en diferents gulags, els camps de concentració soviètics. Entre totes tres portaven tots els manuscrits de les partitures que Adele havia anat component al llarg dels anys, el seu més gran tresor, però, gran part, es van acabar perdent…! (…)

(Si vols saber-ne més, segueix escoltant l’audio) 📢