Etiquetes

, , , , , , , ,

Pertanyia al bàndol dels vençuts d’aquella Espanya que ella tant s’estimava i per la qual havia lluitat . Un cop acabada la guerra, va preferir quedar-se i obrir-se camí en aquell país on els vencedors no donaven a les dones més paper que el de mare i dona. Però ella va ser les dues coses i d’altres: pianista, compositora, directora d’orquestra, pedagoga i republicana. Parlem d’Elena Romero.

Elena Romero Barbosa va néixer el 1907 a Madrid. Provenia d’una família benestant. El pare, Evaristo Romero, era periodista, diputat i tenia ànima, discreta però republicana. La família vivia en una colònia d’un dels barris més luxosos del Madrid de principis del segle XX, on hi anaven a parar els membres del cos diplomàtic i aquest fet li va donar ben aviat a la petita Elena l’oportunitat d’aprendre el francès i l’alemany i també, amb el temps, arribaria a parlar i escriure italià, l’anglès, rus i català.

Elena, com moltes nenes de casa bé, va començar a estudiar piano de ben petita i aviat va descobrir que la música era la seva passió. Els seus dots de nena prodigi la van dur a fer el primer con­cert als 12 anys, al Cercle de Belles Arts de Madrid, apadrinada per l’ambaixada d’Alemanya., però des del seu lloc de privilegi, i davant del seu públic bàsicament aristòcrata, al cap de poc va començar a adonar-se’n de les injustícies socials.

Passats uns anys, després dels estudis de piano es va endinsar en el de la creació.  I ho va fer a través d’un home que revolucionarà per sempre les seves idees, tant artístiques com personals, el compositor Salvador Bacarisse.

Advertisements