L’abril de l’any 1737, la casa editora parisenca “La Règle d’Or”, va agrupar i editar mitja dotzena de sonates per a violoncel i baix continu del compositor venecià Antonio Vivaldi. En aquella edició, les sonates van ser publicades sense número d’opus, sense el consentiment de l’autor, però això sí… Amb el privilegi del Rei, tal com deia la partitura!

Boivin vivaldi

Hi va haver moltes víctimes d’editors que publicaven sense cap tipus de permís, aleshores encara no eren necessaris, només els privilegis, i de vegades no hi havia ni remuneració per al músic i, pitjor encara, hi havia editors que feien constar el nom d’un músic conegut en una partitura d’un músic de segona fila, o bé aquest mateix músic acceptava el frau i es repartien els guanys amb l’editor. Tot s’hi valia per fomentar la compra i embutxacar-se diners. I darrere d’aquest tripijoc hi havia tant homes com dones, en proporció als editors i editores de l’època.

paris

L’edició en general, i la musical en particular, estava en mans de particulars, que funcionaven com a gremi, i principalment el formaven membres d’una mateixa família, fins al punt que hi havia editorials que passaven de generació en generació. Però també és interessant fixar-se que, quan l’editor moria, si hi havia una viuda es podia quedar amb el negoci. Llavors tenien dues opcions: vendre les existències a una altra editorial, i aleshores era com rebre una pensió, o bé fer-hi front i quedar-se amb l’editorial. Moltes editores viudes coneixen prou bé els entramats del negoci i els assumptes de la producció i, per tant, només era agafar les regnes.I això és el que va fer la protagonista del “Femení i singulars” d’aquesta setmana: dirigir un exitós negoci d’edició musical a la primera meitat del segle XVIII a París. El seu nom, la viuda Boivin, coneguda més endavant com la Madame Bovin.

I qui era aquella editora? Doncs sabem poca cosa de la seva vida personal (…)

boivin3_10

Advertisements