Es va guanyar la immortalitat gràcies a Alexandre Dumas fill, en la seva novel·la “La dama de les camèlies”. L’escriptor i la jove cortesana s’havien conegut el 1842 i un temps després es van convertir en amants de coeur i alguna cosa més.

marie-duplessis

La bellesa, la singularitat d’ànima, la mort prematura de la jove, juntament amb la perspicàcia de l’escriptor, crearien un vincle que els uniria per a l’eternitat. Dumas, inspirat en ella, recrearia i en el fons redimiria el personatge i la donaria a conèixer amb el nom de Margueritte Gautier, la “Dama de les Camèlies”, i el resultat donaria lloc a una de les novel·les més romàntiques i més exitoses de mitjans del segle XIX.

 

Però això no acaba aquí, perquè el 1852 l’èxit de la novel·la arribava també al teatre. Pocs dies després del triomf de l’estrena, el compositor Giuseppe Verdi assistia a una representació. Captivat des del primer moment amb la història de la jove cortesana, el músic va voler donar-li vida en una òpera. Dos anys més tard s’estrenava a Venècia, un dels seus títols més reeixits, “La Traviata”, l’extraviada, un nom molt apropiat o, si més no, menys romàntic i sense embuts. La protagonista ara es deia Violetta.

marie-duplessis-4

Però en realitat no va ser fins fa poc, el 2013, que l’escriptora Julie Kavanagh, en el seu llibre “La jove que estimava les camèlies”, explicaria la veritable història, sense sentimentalismes, d’aquella noia que va ser molt més que una “escort”, tal com l’anomenaríem avui dia.

Perquè, qui va ser en realitat aquella Dama de les Camèlies extraviada?

Doncs es deia Rose Alphonsine Plessis i havia nascut en un poblet de la Normandia l’any 1824. Provenia d’una família humil, d’un pare alcohòlic i maltractador, i això va fer que la mare els abandonés, primer ella sola, però amb la idea de reunir-se més endavant amb les seves dues filles. Però la seva mort prematura va deixar les nenes desemparades i amb la sort com a única aliada. Va ser aleshores quan Alphonsine va començar, de molt menuda, a saber què volia dir treballar de valent, rebre abusos, i sentir-se contínuament vulnerable.

marie-7

Fins que, als quinze anys, la seva vida va fer un tomb. Va marxar a París, es diu que amb una companyia de gitanos. Allà, de nou feinetes per sobreviure, fins que va trobar, o millor, li van oferir, una nova manera de viure. Aleshores tenia setze anys i era molt prima, amb un aire de fragilitat que mai va abandonar i que la feia immensament atractiva. Alhora era llesta, i tenia moltes ganes de sortir-se’n. Llavors alguns l’anomenaven “La Divine Marie”. (…)

marie-duplessis3

Anuncis