Va debutar, davant la comunitat blanca, quan tenia quinze anys. Era el 1948. El concert començava i acabava amb música del seu compositor predilecte, Johann Sebastian Bach. La seva mestra volia que es convertís en la primera pianista clàssica, negra, d’Amèrica, però en el món de la clàssica, aleshores, els negres no eren ben rebuts: “El dia del concert de presentació els meus pares van ser enviats a la última fila”, recordaria anys més tard. Va ser la meva mestra, que era blanca, qui em va dir que aquell comportament no era apropiat. Em vaig aixecar i vaig dir que si ells no podien asseure’s en els llocs reservats, jo no tocaria. Hi va haver algunes rialles, però finalment van asseure’s a primera fila:

“L’endemà, em vaig sentir com si m’haguessin escorxat. Però la pell em va tornar a créixer. Una mica més dura, una mica menys innocent, i també una mica més negra”. Aquella jove pianista es deia Eunice Waymon.

nina-simone-3

1965. Marxa pels drets civils de Selma

Eunice havia nascut el 1933, a Tryon, a Carolina del Nord, en una família descendent d’esclaus. Va començar a percebre el poder de la música quan només tenia tres o quatre anys. La seva mare era predicadora i des que era molt menuda se l’enduia a l’església, i allà va percebre que l’energia i el poder de la paraula amb la intensitat de la música aconseguien extreure-la del món. En poc temps, va començar a tocar l’orgue de l’església, i també a cantar en el cor. La seducció que li produïa la música era tan gran, que la seva manera d’actuar va començar a atraure audiència. Tenia deu anys quan la dona per a la qual la seva mare treballava fent feines, una blanca, li va oferir pagar-li classes de piano.

nina-8-anys

La mestra es deia Muriel Mazzanovich i amb ella aprendria a interpretar i estimar la música clàssica i, per damunt de tot, la música de Bach. Però també pressentia que la música l’aïllava del món, de tothom, dels blancs i dels negres. Era tan bona que la seva mestra va creure que havia de fer el possible perquè Eunice pogués continuar ampliant els estudis. Va ser quan va crear un fons per anar recaptant diners i al cap d’un temps va poder marxar a Nova York, a estudiar a la Julliard School. Hi va estar un any i mig, fins que se li van acabar els diners del fons. Aleshores, ja tenia un nivell molt acceptable i es va sentir preparada per demanar una beca per estudiar a l’Institut Curtis de Filadèlfia. La seva família va marxar amb ella, per fer-li costat, però un cop instal·lats, li van rebutjar l’ajuda perquè era negra. I allà s’acabava la curta i clàssica carrera d’Eunice Waymon.

Photo of Nina Simone

(si en voleu saber més, seguiu escoltant)

Anuncis