El dia dels funerals de Frank Sinatra, el 20 de maig del 1998, l’església de Beverly Hills, a Los Àngeles, era plena, a vessar, amb una llista llarguíssima d’il·lustríssims convidats i també plena de milers de roses blanques i de gardènies que embriagaven l’ambient i ajudaven a posar el toc de glamur a l’adeu d’un dels artistes més grans del segle XX.

Però el moment més emotiu va arribar al final. Després de dues hores de servei religiós, la família, els seus fills, van triar, per acomiadar el dol, un tema en la veu del mateix Sinatra. Aquella cançó l’havia ajudat a impulsar la seva carrera quan només tenia trenta anys i l’havia acompanyat durant tota la seva vida. Com li agradava recordar a ell mateix: “Aquesta cançó i jo hem recorregut un llarg camí junts, fins al final del no-res, cap algun lloc. Era Put your dreams away :

0

 

El començament de Sinatra havia estat molts anys enrere, i aquesta cançó hi havia tingut a veure. Però probablement, quan el dia dels funerals va sonar la balada, molt pocs convidats sabien qui l’havia escrita. L’autora era canadenca, i quan la va compondre tenia 29 anys. Es deia Ruth Lowe.

ruth lowe 7

Frank Sinatra, Ruth Lowe i Tommy Dorsey

Lowe havia nascut a Toronto, el 1914, tot i que va passar gran part de la seva infantesa a Califòrnia. De fet, s’hi estaria uns anys, fins que el negoci del pare, una carnisseria, va començar a trontollar. Llavors la família va prendre la decisió de tornar a Toronto, gairebé amb res, només amb un piano que havia servit, i va servir, a Ruth i a la seva germana per començar a rebre, tant en un lloc com en un altre, classes de música, de l’anomenada música clàssica. Però la instrucció no va durar gaire perquè quan Ruth tenia setze anys, el pare va morir sobtadament i aleshores va haver de deixar les classes de música, l’escola i posar-se a treballar per mantenir la família. Però encara va trobar una sortida que la satisfeia prou. Era en una botiga de partitures on la seva feina consistia a interpretar la música perquè els futurs compradors s’engresquessin a comprar la partitura. Hi va estar cinc anys, prou temps per agafar desimboltura i ofici.

ruth lowe 6

I amb 21 anys, la sort la va anar a buscar. Va ser quan va arribar a Toronto, de gira, una orquestra de senyoretes, la Melodears, una de les primeres bandes formades només per noies, i que dirigia la carismàtica vocalista Ina Ray Hutton. La banda s’havia format un any abans i, quan van arribar a Toronto, li van brindar l’oportunitat d’unir-se a elles. Necessitaven reemplaçar la pianista, només per aquella ciutat, i el sindicat de músics va recomanar-la a ella. Però van quedar tan impressionades per la manera com tocava el piano i improvisava que finalment  la van convidar a quedar-s’hi, de manera estable. I així va ser que Ruth Lowe va començar a iniciar-se en el món de les gires i els concerts. Va estar dos anys voltant, actuant per Nord-amèrica, fins que es va enamorar, sembla que “bojament”, com diria ella mateixa. Va ser durant una actuació a Chicago quan va conèixer un músic/publicista i, només uns mesos després, ja estaven casats. Però la felicitat els va durar molt poc, massa poc. No havia passat ni un any, que ell va morir, en una operació d’aquelles que no tenen cap importància, però no es va despertar.

Aleshores, Ruth, profundament desolada, va creure que el seu món ja no era aquell i va tornar a Toronto, on sentia que hi tenia la llar. I va ser allà, reclosa en el seu apartament, quan va compondre I’ll never smile again (No tornaré a somriure”). Anys més tard recordaria: “Pocs dies després d’arribar, un dia em vaig asseure al piano i de sobte tot el que tenia a dins guiava els meus dits. Així va sorgir la melodia”. La cançó comença dient:

1

ruth lowe 9

 (si en vols saber més, continua escoltant)

Advertisements