Maria Szymanowska, el gran oblit de la música polonesa

El 15 de gener de l’any 1827, l’ovacionada pianista i compositora Maria Szymanowska tornava al seu país per actuar davant del públic del Teatre Nacional de la seva Varsòvia natal. Entre els assistents, un jove pianista de setze anys, estava absolutament absort en l’art de la seva compatriota. Uns quants dies abans del concert, en una carta, havia deixat escrit: “Tinc moltes ganes d’anar a sentir la música de Madame Szymanowska”. Aquesta pianista no toca, declama!!! Era Frederic Chopin.

szymanowska_foto3

 

Maria Wolowska havia nascut a Varsòvia, l’any de la Revolució Francesa, en una família jueva convertida al catolicisme. Els pares eren els propietaris d’una fàbrica de cervesa molt pròspera que va esdevenir un lloc de trobada, secret, pels patriotes polonesos, i també un lloc de reunió per a l’elit intel·lectual i artística polonesa i també de fora del país. I aquest centre, saló, va donar moltes ocasions perquè Maria pogués mostrar el seu talent precoç.

szymanowska

Als vuit anys, va començar a rebre classes i durant uns quants anys va passar pel mestratge de dos mestres de la seva ciutat, de fet, els únics mestres que li ensenyarien, durant un període continuat, l’instrument i l’art de la improvisació, per enfortir-se i despertar l’admiració del públic. Cal dir que a les portes del romanticisme, i durant tot el segle XIX, es va produir una autèntica revolució en el camp de la improvisació que es va imposar com una habilitat intrínseca en els grans pianistes-compositors. Maria, ja de molt menuda, havia començat a sorprendre el públic per les seves improvisacions a l’espineta i més endavant amb el piano. Eren temps de canvis per aquest instrument i les millores era constants. Músics com ara Haydn, Beethoven i, més endavant, Chopin ajudarien a popularitzar-lo i ella, també.

szymanowska_01

Tenia vint-i-un anys, era el 1810, quan li va arribar l’ocasió de donar a conèixer el seu talent fora dels salons de Varsòvia. Havien estat anys de disciplina, esforç, voluntat i tot plegat li donava oportunitat de trobar l’èxit fora del seu país. Va ser a París. (…)

 (si en vols saber més, continua escoltant)

Henriette Renié, la llegendària arpista

L’abril de l’any 1914, l’arpista, compositora i pedagoga francesa Henriette Renié presentava, amb tots els honors, algunes de les seves obres a la Societat de Concerts del Conservatori de París. Dies després, La Revue musicale SIM publicava un article que se’n feia ressò:

“Els braços flexibles i ondulants de Mlle Renié són com dos colls de cigne que fan de mirall sonor. L’admirable virtuosisme de l’autora del ‘Concert per a arpa’ fa de catalitzador de la renaixença de l’arpa solista. Amb la seva música, Mlle Renié no busca dir ni moltes coses, ni coses estranyes, es conforma amb la llei universal de les proporcions i amb la llei de l’art.”

renie3

El 1914, Henriette Renié tenia 39 anys i el més important, a part que la seva obra era d’una gran inspiració i un coneixement profund de l’escriptura musical, és que s’escoltava més enllà de l’esfera privada. I això, que ens pot semblar tan obvi per la seva formació, la qualitat de l’obra i la interpretació, en aquells anys no ho era tant. El domini intel·lectual el tenien reservat els homes i, mentre ells estrenaven a les sales de concert, elles s’havien de conformar amb els salons privats de les cases. Era la diferència entre fer música pública o domèstica i també entre poder editar les partitures o quedar-se en l’arxiu familiar. La majoria de les compositores i intèrprets, parlem de principis del segle XX i a París, només eren conegudes en els salons privats, perquè els públics estaven reservats essencialment als homes. Per tant, aconseguir el reconeixement oficial només hi arribaven unes quantes.

 

Henriette Renié ho va aconseguir i des de molt jove. Les societats de concerts programaven les seves obres, els crítics parlaven d’ella i s’editaven les seves partitures. De fet havia estat de les poques compositores llorejades del Conservatori de París, va arribar a ser l’arpista més talentosa de la seva època, i també una gran pedagoga. L’única cosa que la feia diferent és que era dona, tota la resta, estava en regla.

renie5

Henriette Renié havia nascut el 1875, a París. El seu pare era pintor i per guanyar-se la vida, de tant en tant feia d’actor, i la seva mare pertanyia a l’alta burgesia francesa. Henriette va ser l’última de quatre fills.

Tot i que els pares l’havien introduït en el món de la música a través del piano, va ser després de sentir un concert de l’arpista Alphonse Hasselmans que Henriette, tot i que encara era molt petita, va quedar atrapada pel so d’aquell instrument, i aquest fet marcaria per sempre més la seva vida tant personal com professional.

renie4

Amb 9 anys, Henriette entrava al Conservatori de París, a estudiar amb Hasselmans, l’arpista que havia sentit anys abans, i alhora també rebia classes al taller de Sebastian Erard, el constructor de pianos i arpes. (…)

Si en vols saber més, segueix escoltant…

Katherine Kennicott Davis, “la timbalera del Nadal”

El Nadal de 1958, va aparèixer a les llistes d’èxits de tots dos costats de l’Àtlàntic una nadala que durant molts anys va ser enormement popular. La melodia provenia d’una cançó de bressol d’origen txec que la pianista i compositora nord-americana Katherine Kennicott Davis havia arranjat, traduït a l’anglès i publicat amb el títol de Carol of the drum (Villancet del tambor). La nova melodia, transformada en nadala, va aparèixer el 1941 firmada amb el pseudònim de C. R. W. Robertson.

kdavis

 

La partitura va estar un temps oblidada fins que al 1955 la cèlebre Família Trapp la va incloure en el repertori de les seves cançons, i això hi va donar una certa popularitat. Però va ser tres anys després quan l’arranjador nord-americà Harry Simeone va rellançar el treball de Katherine Davis Kennicott, i la va rebatejar amb el nom de The little drummer boy.

 

Però, a part de la història que del nen pobre que toca el seu instrument com a present pel Messíes, què tenia aquell redoblament de tambor que molts van voler seguir? En poc temps, van començar a aparèixer un munt de versions. El 1964, Marlene Dietrich en va gravar una versió en alemany; Nana Mouskouri, en francès, el cantant Raphael, el 1964, la va donar a conèixer en castellà amb el títol d’El pequeño tamborilero I en català, Manuel Oltra la va harmonitzar per a cor i se’n farien diferents versions.

Però, entre les moltíssimes que en van aparèixer, sens dubte, una de les més populars i per a molts la millor versió, tot i que això va a gustos, va aparèixer el 1977.   Va ser en un especial de Nadal, un xou televisiu que va protagonitzar un duet inusual: un ja gran Bing Crosby al costat de David Bowie, que aleshores tenia trenta anys. El “single” va tenir un gran èxit comercial i el 1982 va aconseguir el número 3 a la llista de “singles” del Regne Unit, amb més de 400.000 còpies venudes. Per cert, Bing Crosby va morir cinc setmanes després de gravar el tema.

katherine

Ara, molts anys després, hem descobert que la història del nen del tambor, que molts associem al tamborilero d’un temps i un país és molt més que això. És una cançó popular, de bressol, d’origen txec, que Katherine Kennicott Davis va rescatar I, juntament amb Harry Simeone , va transformar en una melodia que a la majoria de nosaltres ens ha acompanyat en molts Nadals de la nostra infantesa i joventut. (…)

(Si en vols saber més, escolta l’àudio sencer)

Maria Teresa Vera, la trobadora de la ‘vella guàrdia’ cubana

Va ser una de les poques cantautores cubanes que va ajudar a fer gran el moviment trobadoresc del seu país. La troba havia arribat amb els colonitzadors europeus i es remunta aquelles trobairitz i trobadors occitans dels segles XII i XIII, que havien après a dir cantant, les emocions més íntimes de l’ànima, i també a manifestar l’esperit del seu poble. Un cop a l’illa, la troba, les expressions poeticomusicals, arrelaria amb força i aquesta tradició s’aniria conservant i evolucionant, travessant èpoques i nodrint-se dels diferents corrents que en cada moment han anat sorgint, fins avui.

Ella va ser trobadora, sonera i compositora. Era cubana, esclar, i es deia Maria Teresa Vera.

maria-teresa-vera7

El bolero no es canta, es pateix”, deia Maria Teresa

Potser ser néta d’esclaus, filla d’un pare, militar espanyol, a qui mai va conèixer i d’una mare que va viure, com a serventa, tota la vida, i a més et vols introduir, fent música, en un món d’homes, sent dona, la vida no et va del tot de cara. O així ho sentia i ho manifestava ella mateixa. Per això cantava i s’explicava d’una altra manera. I d’aquest sentiment, en va fer el seu art.

 

María Teresa Vera havia nascut el 1895 a Guanajay, i va créixer a la mansió d’una família adinerada per a la qual treballava la seva mare. Ella també hi vivia interna, i va ser allà on va començar a sentir grups de troba que, sovint, es reunien amb penyes familiars. Va ser gràcies a aquestes audicions on coneixeria Manuel Corona, un trobador indispensable en l’inici de la seva carrera, i qui li aconsellaria endinsar-se en els ambients bohemis de la troba i unir-se a ells. Primer cantant, al cap de poc, tocant la guitarra, i més endavant amb les seves pròpies creacions. El seu debut, com a cantant, el va fer amb ell acompanyant-la a la guitarra i al cop de poc la reclamaven arreu.

maria-teresa-vera3

Tenia vint-i-tres anys quan Maria Teresa se’n va anar a Nova York, amb un contracte, junt amb Rafael Zequeria, un altre dels grans. S’havien conegut dos anys abans:

“Cantàvem cubaneries, vàrem fer més de cinc viatges als Estats Units (…) Ens sentíem acoblats i identificats amb la nostra creació artística. i de seguida vam ser coneguts a dins i a de Cuba (…)”

Junts gravarien uns quants discos de “Son santiaguero” per a la discogràfica Columbia, la qual cosa vol dir que ella també estava en els inicis del son cubà, un ball popular d’origen rural. De fet, es va imposar com a intèrpret de la troba i del son. Gairebé va cantar tots els gèneres possibles de la cançó cubana, com ara capricis, guarachas, rumbes, clave, criolles, bambuco, son, havanera i bolero.

maria-teresa-vera1

Però la mort sobtada del seu company, li va donar un nou rumb a la seva carrera. (…)

Si voleu saber-ne més, seguiu escoltant…

Nancy Storace, molt més que la ‘Susanna’ de Mozart

El 26 de desembre del 1787, Wolfgang Amadeus Mozart escrivia una ària de concert per a soprano i piano obligat, amb acompanyament d’orquestra, sobre unes paraules molt significatives: Ch’io mi scordi di te? Non temer, amato bene! Que jo m’oblidi de tu? No pateixis, estimat meu! L’obra està plena de promeses d’amor entre dos amants que estan a punt de separar-se. Tal com ha dit algun estudiós: “Es tracta d’una declaració d’amor en música. Com si Mozart volgués guardar-se aquella veu, que tant l’havia adelerat, amb aquesta evocació d’amor”. I per això, també, el músic es va reservar la part del piano, per lliurar-se a ella completament.

nancy-5

 

O potser, tal com apunten uns quants, es tracta de la fantasia del geni de Salzburg que algú ha vist tenyida d’erotisme i on pren Nancy com a protagonista dels seus somnis. No ho sabré mai. El que si volia deixar clar és per aquí anava destinada aquella obra. Per deixar-ho clar, Mozart va escriure a la partitura: “Per a la senyoreta Storace i per a mi”.

Al cap de dos mesos, Nancy Storace deixava Viena i tornava a Anglaterra.

nancy-6

Nancy se n’anava amb el grup d’amics que durant tres anys, van compartir amistat i feina amb Mozart. Ell els va prometre anar-los a visitar, però els seus projectes anglesos no van arribar mai a poder-se realitzar. Mozart va morir, cinc anys més tard, sense tornar a veure Nancy, però mai van perdre el contacte. En aquells cinc anys, no deixarien de mantenir correspondència. Nancy guardava les cartes de Wolfgang com un tresor. Ella mateixa les va destruir abans de morir, vint-i-sis anys després de la mort de Wolfgang. Mai sabrem què deien, però ho podem intuir sentint Que jo m’oblidi de tu? No pateixis, estimat meu. Promeses plenes d’amor d’un temps no gaire llunyà.

Ana-Selina Storace, coneguda com a Nancy, havia nascut a Londres l’any 1765. De pare italià, tant el pare com l’avi eren músics, i de mare francesa, va introduir-se en el món de la música a través del cant, amb el famós castrat cantant i compositor Venanzio Rauzzini qui anys abans Mozart havia escrit per ell i a més l’estrenaria, el seu l’Exultate Jubilat. Ara triomfava a Londres. Tenia onze anys, quan aquella jove va debutar davant del públic londinenc, amb una obra del seu mestre. Va ser durant un viatge a Nàpols, d’on era la família paterna i on vivia i estudiava al conservatori, Stephen, el fill gran, quan Nancy, aconsellada pel pare, va optar per quedar-s’hi i acabar de perfeccionar i perfilar la seva veu. I el 1780, amb quinze anys, es presentava davant del públic italià.

 

nancy2

Amb poc temps actuaria per diferents ciutats: Florència, Parma, Milà, Venècia. Va ser precisament a la Sereníssima on establiria relacions per un nou destí molt atractiu: Viena. L’emperador Josep II volia donar un gir al Teatre Imperial de la Cort, que havia fundat la seva mare, Maria Teresa d’Àustria. Després del fracàs del Singspiel Nacional, l’emperador volia fundar una companyia d’òpera italiana a Viena, i Nancy i la seva mare no s’ho van pensar dues vegades. El pare feia uns mesos que havia mort i ara havia de tirar endavant ella sola, bé amb la mare. Així que el gener del 1873 arribaven a Viena, amb un grup d’amics anglesos i italians que també havien aconseguit contactes per obrir-se camí a la capital austríaca. (…)

Si vols saber-ne més, segueix escoltant…

nancy3

Cartell de la premier de ‘Le nozze de Figaro’

Nina Simone, la ‘princesa’ africana

Va debutar, davant la comunitat blanca, quan tenia quinze anys. Era el 1948. El concert començava i acabava amb música del seu compositor predilecte, Johann Sebastian Bach. La seva mestra volia que es convertís en la primera pianista clàssica, negra, d’Amèrica, però en el món de la clàssica, aleshores, els negres no eren ben rebuts: “El dia del concert de presentació els meus pares van ser enviats a la última fila”, recordaria anys més tard. Va ser la meva mestra, que era blanca, qui em va dir que aquell comportament no era apropiat. Em vaig aixecar i vaig dir que si ells no podien asseure’s en els llocs reservats, jo no tocaria. Hi va haver algunes rialles, però finalment van asseure’s a primera fila:

“L’endemà, em vaig sentir com si m’haguessin escorxat. Però la pell em va tornar a créixer. Una mica més dura, una mica menys innocent, i també una mica més negra”. Aquella jove pianista es deia Eunice Waymon.

nina-simone-3

1965. Marxa pels drets civils de Selma

Eunice havia nascut el 1933, a Tryon, a Carolina del Nord, en una família descendent d’esclaus. Va començar a percebre el poder de la música quan només tenia tres o quatre anys. La seva mare era predicadora i des que era molt menuda se l’enduia a l’església, i allà va percebre que l’energia i el poder de la paraula amb la intensitat de la música aconseguien extreure-la del món. En poc temps, va començar a tocar l’orgue de l’església, i també a cantar en el cor. La seducció que li produïa la música era tan gran, que la seva manera d’actuar va començar a atraure audiència. Tenia deu anys quan la dona per a la qual la seva mare treballava fent feines, una blanca, li va oferir pagar-li classes de piano.

nina-8-anys

La mestra es deia Muriel Mazzanovich i amb ella aprendria a interpretar i estimar la música clàssica i, per damunt de tot, la música de Bach. Però també pressentia que la música l’aïllava del món, de tothom, dels blancs i dels negres. Era tan bona que la seva mestra va creure que havia de fer el possible perquè Eunice pogués continuar ampliant els estudis. Va ser quan va crear un fons per anar recaptant diners i al cap d’un temps va poder marxar a Nova York, a estudiar a la Julliard School. Hi va estar un any i mig, fins que se li van acabar els diners del fons. Aleshores, ja tenia un nivell molt acceptable i es va sentir preparada per demanar una beca per estudiar a l’Institut Curtis de Filadèlfia. La seva família va marxar amb ella, per fer-li costat, però un cop instal·lats, li van rebutjar l’ajuda perquè era negra. I allà s’acabava la curta i clàssica carrera d’Eunice Waymon.

Photo of Nina Simone

(si en voleu saber més, seguiu escoltant)

Jeanne Leleu, la pianista que va encisar Maurice Ravel

L’any 1913, el compositor francès Maurice Ravel rebia l’encàrrec del Conservatori de París per escriure un exercici breu de lectura a primera vista, per a un concurs de dones pianistes que havia de celebrar la institució. El compositor escriuria una bagatel·la, de 27 compassos, i intencionadament plena de trampes i d’un inconfusible segell personal. El titularia Preludi.

Sembla que de totes les concursants, una, de quinze anys, va brillar especialment pel damunt de totes les altres. I no només va guanyar la prova, sinó que Ravel li va voler dedicar la partitura i li va fer arribar, per carta, un humil consell: “Continua tocant així, per a tu sola i sense preocupar-te del públic. És la millor manera d’obtenir el seu favor.” En la mateixa carta li deia: “El Preludi és poca cosa. Record d’un artista que ha estat sincerament interpretat per les teves qualitats musicals”.

Poc després sortia publicada la partitura amb la dedicatòria:“A mademoiselle Jeanne Leleu”.

captura

Jeanne Leleu havia nascut a Saint-Michel, a la Xampanya, l’any 1898, en una família de músics, el seu pare era el director d’una banda militar i la mare, professora de piano. Va ser en la seva infantesa quan tots dos la van començar a introduir en la música i el resultat va ser tan sorprenent que van decidir enviar-la a estudiar a París. Amb nou anys, la Jeanne ingressava al Conservatori. Aleshores el director era Gabriel Fauré i allà estudiaria amb els prestigiosos pianistes Alfred Cortot i Marguerite Long. Les seves qualitats interpretatives eren tan espectaculars que aviat va començar a ser elogiada i reconeguda com una pianista excepcional. Tant va ser així, que amb onze anys, la joveníssima Jeanne estrenaria, juntament amb la també nena Geneviève Durony, una obra de Ravel per a piano a quatre mans, a la Sala Gaveau de París. Era el 1910 i el mestre els hi confiaria l’estrena de Ma mère l’oye. Per tant, això també explicaria que quan el 1913, Jeanne es va presentar al concurs de lectura a primera vista, en certa manera, coneixia el llenguatge i l’estil de Ravel i sabia què era el que el mestre volia dir i com ho havia de dir. Tot i que això no li treu cap mèrit, tot al contrari. Una nena de deu anys que entenia a la perfecció l’art de Ravel és digne d’enaltiment…!

 

Leleu va continuar treballant de valent. Els seus anys del conservatori van ser molt fructífers també en el camp de la creació. Alumna de Charles-Marie Widor, catedràtic de composició, i també de Georges Caussade i Henri Büsser, sota el mestratge de tots ells, Jeanne començaria a engruixir el seu catàleg d’obres. Però el punt culminant d’aquest anys seria quan va aconseguir el guardó més cobejat de l’entitat, el prestigiós Prix de Roma. Era la tercera vegada que una dona l’aconseguia, la primera havia estat Lili Boulanger deu anys abans. El guanyaria amb la cantata Breatrix, i això comportava una estada de quatre anys a la Vila Medici a Roma. (…)

jeanne-5

Jeanne Leleu (dreta) i Odette Pauvert, guanyadores del Prix de Roma 1923, música i pintura, respectivament

jeanne_leleu

Jeanne Leleu, als anys seixanta

Si en vols saber més, continua escoltant…..

Giulietta Gordigiani von Mendelssohn, pianista i amiga de Gaspar Cassadó

“És una casa on es respira un centenar de milions, però al mateix temps molta bohèmia, la qual cosa és conciliable amb tanta riquesa. La senyora Mendelssohn, és florentina i filla d’un pintor ric, però no un dels grans. Va tenir la sort d’agradar i de casar-se amb el banquer alemany més ric (…). El seu marit és nét del famós compositor Mendelssohn. Ella canta com una sirena i toca el piano com Liszt. Això explicaria la seva història d’amor”. (…)

giulietta-2

Giulietta Gordigiani. Fotografia Arxiu familiar.

Aquest text, de l’any 1907, pertany a l’escriptor Giuseppe Antonio Borgese i descriu la casa dels Mendelssohn de Berlín, un centre de referència de la vida artística i cultural de la ciutat, a principis del segle XX, i per on hi va passar el bo i millor de l’elit intel·lectual i artística d’aquells anys, pel damunt de tot músics. Els amfitrions eren uns grans amants de la música i sempre tenien la casa plena d’il·lustres intèrprets disposats a delectar als seus convidats amb algun concert i, molts cops, ells dos també hi participaven. Perquè tant l’un com l’altra, provenien de famílies de músics. Ell, Robert von Mendelssohn era descendent dels coneguts Mendelssohn i era un apassionat de la música, era violoncel·lista amateur, banquer i propietari de la Mendelssohn&Co, un dels bancs més importants d’Alemanya. I ella, la senyora Mendelssohn, aquella dama que cantava com una sirena i tocava el piano com Liszt, era italiana, i havia estat educada de manera exquisida, sobretot en la música. Es deia Giulietta Gordigiani.

Giulietta havia nascut a Florència el 1871 i provenia d’una família d’artistes i músics. El pare, Michele Gordigiani va ser un famós pintor de retrats de cases reials i era fill i nét de músics. I la mare, Gabrielle Coujere, era meitat francesa meitat russa, i va ser una dona molt interessada per la filosofia.

gordigiani-6

Michele Gordigiani amb la seva filla Giulietta. Fotografia Arxiu familiar.

Giulietta va ser instruïda de manera que la música, l’art, van ocupar un lloc preeminent: classes de cant, de piano, lectures i també es va anar modelant amb tot el que vivia i sentia al saló de la seva casa florentina.

Va ser precisament en aquestes vetllades que, entre d’altres, coneixeria la famosa Eleonora Duse, l’actriu italiana, i la persona que li donaria més suport, tant personalment com artísticament, en els anys de joventut. Tant va ser així que, el 1896, se sentia preparada per fer el seu debut artístic. El destí, París. Tenia vint-i-cinc anys i es presentava com a cantant, una decisió i una carrera conduïda i apuntalada per l’actriu italiana. I de París a Berlín, i més tard a Sant Petersburg. I arreu aplaudida i elogiada.

Aquells van ser uns anys intensos per a Giulietta, però van durar poc. Bé, la decisió la va prendre ella. El 1899, canviava els escenaris pels salons de les seves mansions. Es casava amb un von Mendelssohn. S’havien conegut uns anys abans, a Berlin. Ell, catorze anys més gran, li donaria estabilitat, status social i riquesa i ella, amb el seu “savoir fair” i talent, faria brillar tot el que els envoltava Una etapa feliç en què naixerien els seus tres fills: dues noies, i un noi. I Giulietta i Robert es van convertir en protagonistes de l’elit cultural, social i política, tant de Berlín, com de Florència.

gordigiani-8

La Robert i Giulietta von Mendelssohn amb els seus fills. Fotografia Arxiu familiar

Però aquella felicitat es va anar diluint, perquè el món real era un altre. La I Guerra Mundial sacsejava amb duresa milions de persones, i a ella, tot i que la vivia d’esquitllada, de cop, també se li va capgirar el seu món. L’any 1917, en plena Guerra, el seu home moria i això la situava, en un pla completament diferent. Convertida en viuda, passava a ser sòcia del poderós banc Mendelssohn&Co, i heretava una immensa fortuna. Tenia quaranta-sis anys i començava una nova i fructífera etapa artística.(…)

giuliettaprograma-de-ma

Si ens vols saber més, segueix escoltant…!

NOTA: Aquest “Femeni i singulars” no l’hagués pogut fer sinó hagués estat per les hores de conversa i l’ajuda incondicional de Carme Pérez, família llunyana de Giulietta Gordigiani. Vull expressar-li el meu agraïment.

Maria Teresa d’Agnesi, la il·lustrada música milanesa

A finals del segle XVI i principis del XVII, donada la importància que va anar adquirint l’òpera, van començar a proliferar escoles de cant i maneres d’ensenyar. Només a Itàlia es pot parlar de l’escola napolitana, la milanesa, la de Pàdua, la de Venècia i un munt més. Però el més valuós és que molts alumnes no només van treballar la veu, sinó que van anar més enllà en la formació.

 

N’hi havia que sabien tocar el clavecí, el llaüt, la viola de gamba, qualsevol instrument que servís per acompanyar-se o bé per acompanyar, i per tant, no és d’estranyar que hi hagués cantants que fossin capaços d’escriure’s àries per incloure-les en les òperes per les quals havien estat contractats i, fins i tot, com que coneixien bé les tècniques de composició, n’hi havia que podien escriure òperes senceres. I això tant ho trobem en ells com en elles, compositors i compositores.

maria-teresa-dagnesi6

Però hi ha una cosa que cal tenir clara, i és que la carrera d’un artista depenia, en gran mesura, de les possibilitats d’establir relacions socials i diplomàtiques, i en el cas de les dones, depenia de les que establissin el seu pare, el seu home o el seu protector. No era gens fàcil obrir-se camí i, per cada cantant amb formació i ben pagada, n’hi havia centenars que eren autodidactes i vivien al llindar de la misèria. Però malgrat totes les dificultats, algunes dones van aconseguir contractes i encàrrecs per tirar endavant en el món de la música, com la italiana Maria Teresa d’Agnesi.

D’Agnesi era milanesa i havia nascut l’any 1720 en una família que sempre va donar prioritat a la l’educació, àmplia i profunda. El pare era matemàtic i una de les filles, Maria Gaetana, també es dedicaria a aquesta ciència, de fet, esdevindria una de les grans matemàtiques de la història, a part de poliglota i una gran defensora dels drets de les dones. La seva germana, Maria Teresa, també va distingir-se pel seu talent, però en el seu cas en la música. De fet, des de molt joves, totes dues van brillar en les tertúlies organitzades a la casa familiar, i hi ha constància que despertaven l’admiració d’intel·lectuals i il·lustres viatgers.

 Maria Teresa d’Agnesi tenia una sòlida formació…( …) Si vols saber-ne mes, segueix escoltant…

Cecilia Grassi, la ‘nora’ soprano de J.S. Bach

Al llarg de la història de la música han existit unes quantes dinasties de músics cèlebres que van educar, tant els fills com a filles, amb la finalitat d’exercitar-los el talent musical per, d’aquesta manera, més endavant, poder viure d’aquest art com un ofici que aniria passant de generació en generació. Durant els segles XVII i XVIII, famílies com ara els Caccini, els Couperin, els Delalande, els Benda, i els Bach, entre d’altres, van tenir destacats músics i músiques dins la família: van tenir filles compositores, clavecinistes, violinistes, cantants, però també és cert que el més freqüent, i gairebé inevitable, en el cas d’elles, és que un cop casades abandonaven l’ofici de músic per dedicar-se de ple a la família i a la llar.

cecilia-grassi-3

Però també era freqüent que les seves parelles, tant d’ells com d’elles, provinguessin del món de la música i això vol dir, en el cas de les dones, que no es desvinculaven del tot, al contrari, perquè podien ajudar en l’educació musical dels fills i, a més, ajudar el seu home quan aquest les reclamava. A la família Bach, les activitats professionals de la majoria de les dones van cessar en el moment que es van casar, excepte una, la dona de Johann Cristian Bach, la soprano italiana Cecilia Grassi, coneguda un cop casada com Cecilia Bach.

cecilia-grassi

 

Cecilia havia nascut a Nàpols pels volts del 1740 i no es té cap notícia de la procedència familiar, ni de com va ser educada, fins al seu debut oficial. Va ser a la ciutat de Venècia el 1760, quan tenia uns vint anys, com a soprano, en l’òpera l’”Adriano in Siria”, de Baldassare Galuppi. I mig any després ja la trobem en un teatre de Pàdua, actuant en una òpera d’Antonio Caldara, i el 1762 a Vicenza, per cantar una òpera de Leonardo Vinci, pel carnaval de la ciutat.

I a partir d’aquí, nous papers, i nous teatres, a Venècia hi actuarà un munt de vegades, i en els diferents teatres que tenia la ciutat, i que no eren pocs, fins i tot participa en estrenes d’òperes de compositors que en aquell moment van ser molt aplaudits, tot i que alguns oblidats, com ara Pietro Alessandro Guglielmi, i no tan oblidats com Christoph Willibald Gluck a qui el 1763, amb vint-i-tres anys, Cecilia Grassi li estrenava en el paper principal la seva coneguda òpera “El rei pastor”, però, a més, amb aquest títol i ella com a protagonista servia per inaugurar el nou teatre públic de la ciutat de Bolonya.

cecilia-grassi-2

Green Park de Londres. Pels vols del 1765

El seu èxit va ser tan gran i tan ràpid que Cecilia va anar saltant de ciutats: Palerm, Nàpols, Pàdua, els teatres la reclamaven i alguns dels compositors italians del moment, com Piccini, Bertoni, Galuppise, etc., també se la disputaven, a més era una soprano molt ben pagada. I tot plegat va fer que li sortís l’oportunitat d’anar a cantar a Londres. (…)

Si voleu saber-ne més, escolteu fins el final …