Chiara Margarita Cozzolani, la compositora que ser abadessa

L’any 1686, el papa Innocenci XI promulgava un edicte en què declarava: “La música és totalment ofensiva a la modèstia pròpia del sexe femení, perquè distreu les dones de les matèries i ocupacions més apropiades del seu sexe.” I afegia: “Cap dona, soltera, casada o vídua, de qualsevol rang, estatus o condició, fins i tot les que viuen en convents o en conservatoris, sota cap pretext, estudiarà música, ni podrà aprendre a cantar dels homes, ni tocar qualsevol tipus d’instrument.”

Disset anys més tard, un nou papa, Climent XI, renovava aquest edicte.

cozzolani-6

Chiara Margarita Cozzolani

Aquells van ser uns temps en què a les dones no se’ls permetia actuar ni als teatres, ni als espais públics, ni a les esglésies, ni als convents…! O això és el que es pretenia.

 

Alguns convents femenins, tot i la clausura, es van convertir en petits oasis per a la música. Hem de pensar que n’hi havia que van arribar a tenir autèntics conjunts instrumentals. En el segle XVII, a Itàlia, la meitat de les compositores que van publicar eren monges, i tot i estar apartades del món, tenien notícies del que es feia a fora. Un bon nombre de dones van trobar, en els convents, el retir espiritual, el temps, la pau i el confinament necessari per poder-se dedicar, en el cas que ens ocupa, a fer música.

cozzolani-7

La Catedral i el convent de Santa Radegonda, a l’esquerra. Milà

És convenient saber que els convents femenins tenien una base econòmica important que provenia de les rendes d’algunes de les noies que hi anaven a parar i que procedien de grups socials nobles i rics. La majoria havia entrat en el món monàstic sense vocació i, en aquell context, la insistència dels ordes religiosos de pobresa i treball era poc obeïda per una part de les monges que posseïa un altre estatus. Allà dins també hi havia estaments socials, i algunes de les monges havien de les feines més feixugues, mentre que d’altres podien ocupar el seu temps com els plaïa.

Avui parlem d’un exemple d’aquest últim grup, Chiara Margarita Cozzolani, que va passar gran part de la seva vida en clausura al monestir de la congregació benedictina de Santa Radegonda de Milà. Cozzolani representa el destí d’unes quantes dones patrícies milaneses del segle XVII.

cozzolani-5

Chiara havia nascut el 1602 i provenia d’una família rica, per la qual cosa molt probablement va rebre educació musical des de petita. (…)

Si ens vols saber més, segueix escoltant…

Florence Emma Greig, professora de piano i mare de Glenn Gould

Sovint, quan ens posem a buscar en el passat, en la vida dels músics, tant si són dones com homes, trobem que la majoria comparteix un fet que es va repetint, de generació a generació. I això, tant se val si són d’aquí, d’allà, o més enllà, d’avui o fa tres segles. Parlem d’aquelles mares anònimes que van fer tot el possible per ajudar els seus fills a estimar la música. Des del primer moment i durant anys, a part de criar-los i educar-los, els van iniciar en aquest art amb classes, consells, discussions, amor i perseverança, i unes quantes fins i tot, creien en ells i els acompanyaven, amunt i avall, en els seus inicis musicals.

 

En aquesta llista inabastable de mares, hi trobem, per citar unes quantes, la mare de Pau Casals, la dels germans Mozart, la de Txaikovski, la de Chopin, la de Jacqueline du Pré, la de Prokófiev, la de Rossini… Aquestes serien les més fàcils i sense buscar gaire, però us puc assegurar que no acabaríem mai.

I nosaltres, de tota aquesta llista, n’hem triat una. Va ser professora de piano i cant i mare d’un dels pianistes més genials del segle XX. Ella es deia Florència Emma Greig.

gould

Florence, Flora Emma Greig va néixer el 1891 a Mount Forets, a Ontario, al Canadà. El seu avi Peter Greig havia emigrat aquest país a principis del segle XIX i provenia d’una família escocesa i, a més, estava emparentat, era cosí, del compositor noruec Edvard Grieg (Greig és l’ortografia escocesa original d’aquest cognom, a diferència de la variant noruega Grieg.). Passats els anys, una de les seves de les netes, Florence Greig, esdevindria professora piano.

Feia uns anys que la seva família s’havia traslladat a viure a Uxbridge, i allà seria on coneixeria Rusell Herbert Gould, també amb arrels escoceses i angleses. I el 1925 es van casar i set anys després naixeria, a Toronto, l’únic fill de la parella. Era un noi, i li van posar de nom Glenn, Glenn Herbert Gould. L’any 39, quan Glenn tenia set anys, la família va canviar el cognom Herbert per Gould. El clima jueu d’aquells temps els va fer prendre la determinació. A partir d’aleshores, seria conegut com Glenn Gould.

gould-5

Glenn amb la seva àvia paterna

És difícil de saber de quina manera Florence va influenciar en el desenvolupament del seu fill, com a músic i com a persona (…)

gould2

( si en vols saber més, segueix escoltant)

Maria Szymanowska, el gran oblit de la música polonesa

El 15 de gener de l’any 1827, l’ovacionada pianista i compositora Maria Szymanowska tornava al seu país per actuar davant del públic del Teatre Nacional de la seva Varsòvia natal. Entre els assistents, un jove pianista de setze anys, estava absolutament absort en l’art de la seva compatriota. Uns quants dies abans del concert, en una carta, havia deixat escrit: “Tinc moltes ganes d’anar a sentir la música de Madame Szymanowska”. Aquesta pianista no toca, declama!!! Era Frederic Chopin.

szymanowska_foto3

 

Maria Wolowska havia nascut a Varsòvia, l’any de la Revolució Francesa, en una família jueva convertida al catolicisme. Els pares eren els propietaris d’una fàbrica de cervesa molt pròspera que va esdevenir un lloc de trobada, secret, pels patriotes polonesos, i també un lloc de reunió per a l’elit intel·lectual i artística polonesa i també de fora del país. I aquest centre, saló, va donar moltes ocasions perquè Maria pogués mostrar el seu talent precoç.

szymanowska

Als vuit anys, va començar a rebre classes i durant uns quants anys va passar pel mestratge de dos mestres de la seva ciutat, de fet, els únics mestres que li ensenyarien, durant un període continuat, l’instrument i l’art de la improvisació, per enfortir-se i despertar l’admiració del públic. Cal dir que a les portes del romanticisme, i durant tot el segle XIX, es va produir una autèntica revolució en el camp de la improvisació que es va imposar com una habilitat intrínseca en els grans pianistes-compositors. Maria, ja de molt menuda, havia començat a sorprendre el públic per les seves improvisacions a l’espineta i més endavant amb el piano. Eren temps de canvis per aquest instrument i les millores era constants. Músics com ara Haydn, Beethoven i, més endavant, Chopin ajudarien a popularitzar-lo i ella, també.

szymanowska_01

Tenia vint-i-un anys, era el 1810, quan li va arribar l’ocasió de donar a conèixer el seu talent fora dels salons de Varsòvia. Havien estat anys de disciplina, esforç, voluntat i tot plegat li donava oportunitat de trobar l’èxit fora del seu país. Va ser a París. (…)

 (si en vols saber més, continua escoltant)

Henriette Renié, la llegendària arpista

L’abril de l’any 1914, l’arpista, compositora i pedagoga francesa Henriette Renié presentava, amb tots els honors, algunes de les seves obres a la Societat de Concerts del Conservatori de París. Dies després, La Revue musicale SIM publicava un article que se’n feia ressò:

“Els braços flexibles i ondulants de Mlle Renié són com dos colls de cigne que fan de mirall sonor. L’admirable virtuosisme de l’autora del ‘Concert per a arpa’ fa de catalitzador de la renaixença de l’arpa solista. Amb la seva música, Mlle Renié no busca dir ni moltes coses, ni coses estranyes, es conforma amb la llei universal de les proporcions i amb la llei de l’art.”

renie3

El 1914, Henriette Renié tenia 39 anys i el més important, a part que la seva obra era d’una gran inspiració i un coneixement profund de l’escriptura musical, és que s’escoltava més enllà de l’esfera privada. I això, que ens pot semblar tan obvi per la seva formació, la qualitat de l’obra i la interpretació, en aquells anys no ho era tant. El domini intel·lectual el tenien reservat els homes i, mentre ells estrenaven a les sales de concert, elles s’havien de conformar amb els salons privats de les cases. Era la diferència entre fer música pública o domèstica i també entre poder editar les partitures o quedar-se en l’arxiu familiar. La majoria de les compositores i intèrprets, parlem de principis del segle XX i a París, només eren conegudes en els salons privats, perquè els públics estaven reservats essencialment als homes. Per tant, aconseguir el reconeixement oficial només hi arribaven unes quantes.

 

Henriette Renié ho va aconseguir i des de molt jove. Les societats de concerts programaven les seves obres, els crítics parlaven d’ella i s’editaven les seves partitures. De fet havia estat de les poques compositores llorejades del Conservatori de París, va arribar a ser l’arpista més talentosa de la seva època, i també una gran pedagoga. L’única cosa que la feia diferent és que era dona, tota la resta, estava en regla.

renie5

Henriette Renié havia nascut el 1875, a París. El seu pare era pintor i per guanyar-se la vida, de tant en tant feia d’actor, i la seva mare pertanyia a l’alta burgesia francesa. Henriette va ser l’última de quatre fills.

Tot i que els pares l’havien introduït en el món de la música a través del piano, va ser després de sentir un concert de l’arpista Alphonse Hasselmans que Henriette, tot i que encara era molt petita, va quedar atrapada pel so d’aquell instrument, i aquest fet marcaria per sempre més la seva vida tant personal com professional.

renie4

Amb 9 anys, Henriette entrava al Conservatori de París, a estudiar amb Hasselmans, l’arpista que havia sentit anys abans, i alhora també rebia classes al taller de Sebastian Erard, el constructor de pianos i arpes. (…)

Si en vols saber més, segueix escoltant…

Katherine Kennicott Davis, “la timbalera del Nadal”

El Nadal de 1958, va aparèixer a les llistes d’èxits de tots dos costats de l’Àtlàntic una nadala que durant molts anys va ser enormement popular. La melodia provenia d’una cançó de bressol d’origen txec que la pianista i compositora nord-americana Katherine Kennicott Davis havia arranjat, traduït a l’anglès i publicat amb el títol de Carol of the drum (Villancet del tambor). La nova melodia, transformada en nadala, va aparèixer el 1941 firmada amb el pseudònim de C. R. W. Robertson.

kdavis

 

La partitura va estar un temps oblidada fins que al 1955 la cèlebre Família Trapp la va incloure en el repertori de les seves cançons, i això hi va donar una certa popularitat. Però va ser tres anys després quan l’arranjador nord-americà Harry Simeone va rellançar el treball de Katherine Davis Kennicott, i la va rebatejar amb el nom de The little drummer boy.

 

Però, a part de la història que del nen pobre que toca el seu instrument com a present pel Messíes, què tenia aquell redoblament de tambor que molts van voler seguir? En poc temps, van començar a aparèixer un munt de versions. El 1964, Marlene Dietrich en va gravar una versió en alemany; Nana Mouskouri, en francès, el cantant Raphael, el 1964, la va donar a conèixer en castellà amb el títol d’El pequeño tamborilero I en català, Manuel Oltra la va harmonitzar per a cor i se’n farien diferents versions.

Però, entre les moltíssimes que en van aparèixer, sens dubte, una de les més populars i per a molts la millor versió, tot i que això va a gustos, va aparèixer el 1977.   Va ser en un especial de Nadal, un xou televisiu que va protagonitzar un duet inusual: un ja gran Bing Crosby al costat de David Bowie, que aleshores tenia trenta anys. El “single” va tenir un gran èxit comercial i el 1982 va aconseguir el número 3 a la llista de “singles” del Regne Unit, amb més de 400.000 còpies venudes. Per cert, Bing Crosby va morir cinc setmanes després de gravar el tema.

katherine

Ara, molts anys després, hem descobert que la història del nen del tambor, que molts associem al tamborilero d’un temps i un país és molt més que això. És una cançó popular, de bressol, d’origen txec, que Katherine Kennicott Davis va rescatar I, juntament amb Harry Simeone , va transformar en una melodia que a la majoria de nosaltres ens ha acompanyat en molts Nadals de la nostra infantesa i joventut. (…)

(Si en vols saber més, escolta l’àudio sencer)

Maria Teresa Vera, la trobadora de la ‘vella guàrdia’ cubana

Va ser una de les poques cantautores cubanes que va ajudar a fer gran el moviment trobadoresc del seu país. La troba havia arribat amb els colonitzadors europeus i es remunta aquelles trobairitz i trobadors occitans dels segles XII i XIII, que havien après a dir cantant, les emocions més íntimes de l’ànima, i també a manifestar l’esperit del seu poble. Un cop a l’illa, la troba, les expressions poeticomusicals, arrelaria amb força i aquesta tradició s’aniria conservant i evolucionant, travessant èpoques i nodrint-se dels diferents corrents que en cada moment han anat sorgint, fins avui.

Ella va ser trobadora, sonera i compositora. Era cubana, esclar, i es deia Maria Teresa Vera.

maria-teresa-vera7

El bolero no es canta, es pateix”, deia Maria Teresa

Potser ser néta d’esclaus, filla d’un pare, militar espanyol, a qui mai va conèixer i d’una mare que va viure, com a serventa, tota la vida, i a més et vols introduir, fent música, en un món d’homes, sent dona, la vida no et va del tot de cara. O així ho sentia i ho manifestava ella mateixa. Per això cantava i s’explicava d’una altra manera. I d’aquest sentiment, en va fer el seu art.

 

María Teresa Vera havia nascut el 1895 a Guanajay, i va créixer a la mansió d’una família adinerada per a la qual treballava la seva mare. Ella també hi vivia interna, i va ser allà on va començar a sentir grups de troba que, sovint, es reunien amb penyes familiars. Va ser gràcies a aquestes audicions on coneixeria Manuel Corona, un trobador indispensable en l’inici de la seva carrera, i qui li aconsellaria endinsar-se en els ambients bohemis de la troba i unir-se a ells. Primer cantant, al cap de poc, tocant la guitarra, i més endavant amb les seves pròpies creacions. El seu debut, com a cantant, el va fer amb ell acompanyant-la a la guitarra i al cop de poc la reclamaven arreu.

maria-teresa-vera3

Tenia vint-i-tres anys quan Maria Teresa se’n va anar a Nova York, amb un contracte, junt amb Rafael Zequeria, un altre dels grans. S’havien conegut dos anys abans:

“Cantàvem cubaneries, vàrem fer més de cinc viatges als Estats Units (…) Ens sentíem acoblats i identificats amb la nostra creació artística. i de seguida vam ser coneguts a dins i a de Cuba (…)”

Junts gravarien uns quants discos de “Son santiaguero” per a la discogràfica Columbia, la qual cosa vol dir que ella també estava en els inicis del son cubà, un ball popular d’origen rural. De fet, es va imposar com a intèrpret de la troba i del son. Gairebé va cantar tots els gèneres possibles de la cançó cubana, com ara capricis, guarachas, rumbes, clave, criolles, bambuco, son, havanera i bolero.

maria-teresa-vera1

Però la mort sobtada del seu company, li va donar un nou rumb a la seva carrera. (…)

Si voleu saber-ne més, seguiu escoltant…

Nancy Storace, molt més que la ‘Susanna’ de Mozart

El 26 de desembre del 1787, Wolfgang Amadeus Mozart escrivia una ària de concert per a soprano i piano obligat, amb acompanyament d’orquestra, sobre unes paraules molt significatives: Ch’io mi scordi di te? Non temer, amato bene! Que jo m’oblidi de tu? No pateixis, estimat meu! L’obra està plena de promeses d’amor entre dos amants que estan a punt de separar-se. Tal com ha dit algun estudiós: “Es tracta d’una declaració d’amor en música. Com si Mozart volgués guardar-se aquella veu, que tant l’havia adelerat, amb aquesta evocació d’amor”. I per això, també, el músic es va reservar la part del piano, per lliurar-se a ella completament.

nancy-5

 

O potser, tal com apunten uns quants, es tracta de la fantasia del geni de Salzburg que algú ha vist tenyida d’erotisme i on pren Nancy com a protagonista dels seus somnis. No ho sabré mai. El que si volia deixar clar és per aquí anava destinada aquella obra. Per deixar-ho clar, Mozart va escriure a la partitura: “Per a la senyoreta Storace i per a mi”.

Al cap de dos mesos, Nancy Storace deixava Viena i tornava a Anglaterra.

nancy-6

Nancy se n’anava amb el grup d’amics que durant tres anys, van compartir amistat i feina amb Mozart. Ell els va prometre anar-los a visitar, però els seus projectes anglesos no van arribar mai a poder-se realitzar. Mozart va morir, cinc anys més tard, sense tornar a veure Nancy, però mai van perdre el contacte. En aquells cinc anys, no deixarien de mantenir correspondència. Nancy guardava les cartes de Wolfgang com un tresor. Ella mateixa les va destruir abans de morir, vint-i-sis anys després de la mort de Wolfgang. Mai sabrem què deien, però ho podem intuir sentint Que jo m’oblidi de tu? No pateixis, estimat meu. Promeses plenes d’amor d’un temps no gaire llunyà.

Ana-Selina Storace, coneguda com a Nancy, havia nascut a Londres l’any 1765. De pare italià, tant el pare com l’avi eren músics, i de mare francesa, va introduir-se en el món de la música a través del cant, amb el famós castrat cantant i compositor Venanzio Rauzzini qui anys abans Mozart havia escrit per ell i a més l’estrenaria, el seu l’Exultate Jubilat. Ara triomfava a Londres. Tenia onze anys, quan aquella jove va debutar davant del públic londinenc, amb una obra del seu mestre. Va ser durant un viatge a Nàpols, d’on era la família paterna i on vivia i estudiava al conservatori, Stephen, el fill gran, quan Nancy, aconsellada pel pare, va optar per quedar-s’hi i acabar de perfeccionar i perfilar la seva veu. I el 1780, amb quinze anys, es presentava davant del públic italià.

 

nancy2

Amb poc temps actuaria per diferents ciutats: Florència, Parma, Milà, Venècia. Va ser precisament a la Sereníssima on establiria relacions per un nou destí molt atractiu: Viena. L’emperador Josep II volia donar un gir al Teatre Imperial de la Cort, que havia fundat la seva mare, Maria Teresa d’Àustria. Després del fracàs del Singspiel Nacional, l’emperador volia fundar una companyia d’òpera italiana a Viena, i Nancy i la seva mare no s’ho van pensar dues vegades. El pare feia uns mesos que havia mort i ara havia de tirar endavant ella sola, bé amb la mare. Així que el gener del 1873 arribaven a Viena, amb un grup d’amics anglesos i italians que també havien aconseguit contactes per obrir-se camí a la capital austríaca. (…)

Si vols saber-ne més, segueix escoltant…

nancy3

Cartell de la premier de ‘Le nozze de Figaro’

Nina Simone, la ‘princesa’ africana

Va debutar, davant la comunitat blanca, quan tenia quinze anys. Era el 1948. El concert començava i acabava amb música del seu compositor predilecte, Johann Sebastian Bach. La seva mestra volia que es convertís en la primera pianista clàssica, negra, d’Amèrica, però en el món de la clàssica, aleshores, els negres no eren ben rebuts: “El dia del concert de presentació els meus pares van ser enviats a la última fila”, recordaria anys més tard. Va ser la meva mestra, que era blanca, qui em va dir que aquell comportament no era apropiat. Em vaig aixecar i vaig dir que si ells no podien asseure’s en els llocs reservats, jo no tocaria. Hi va haver algunes rialles, però finalment van asseure’s a primera fila:

“L’endemà, em vaig sentir com si m’haguessin escorxat. Però la pell em va tornar a créixer. Una mica més dura, una mica menys innocent, i també una mica més negra”. Aquella jove pianista es deia Eunice Waymon.

nina-simone-3

1965. Marxa pels drets civils de Selma

Eunice havia nascut el 1933, a Tryon, a Carolina del Nord, en una família descendent d’esclaus. Va començar a percebre el poder de la música quan només tenia tres o quatre anys. La seva mare era predicadora i des que era molt menuda se l’enduia a l’església, i allà va percebre que l’energia i el poder de la paraula amb la intensitat de la música aconseguien extreure-la del món. En poc temps, va començar a tocar l’orgue de l’església, i també a cantar en el cor. La seducció que li produïa la música era tan gran, que la seva manera d’actuar va començar a atraure audiència. Tenia deu anys quan la dona per a la qual la seva mare treballava fent feines, una blanca, li va oferir pagar-li classes de piano.

nina-8-anys

La mestra es deia Muriel Mazzanovich i amb ella aprendria a interpretar i estimar la música clàssica i, per damunt de tot, la música de Bach. Però també pressentia que la música l’aïllava del món, de tothom, dels blancs i dels negres. Era tan bona que la seva mestra va creure que havia de fer el possible perquè Eunice pogués continuar ampliant els estudis. Va ser quan va crear un fons per anar recaptant diners i al cap d’un temps va poder marxar a Nova York, a estudiar a la Julliard School. Hi va estar un any i mig, fins que se li van acabar els diners del fons. Aleshores, ja tenia un nivell molt acceptable i es va sentir preparada per demanar una beca per estudiar a l’Institut Curtis de Filadèlfia. La seva família va marxar amb ella, per fer-li costat, però un cop instal·lats, li van rebutjar l’ajuda perquè era negra. I allà s’acabava la curta i clàssica carrera d’Eunice Waymon.

Photo of Nina Simone

(si en voleu saber més, seguiu escoltant)

Jeanne Leleu, la pianista que va encisar Maurice Ravel

L’any 1913, el compositor francès Maurice Ravel rebia l’encàrrec del Conservatori de París per escriure un exercici breu de lectura a primera vista, per a un concurs de dones pianistes que havia de celebrar la institució. El compositor escriuria una bagatel·la, de 27 compassos, i intencionadament plena de trampes i d’un inconfusible segell personal. El titularia Preludi.

Sembla que de totes les concursants, una, de quinze anys, va brillar especialment pel damunt de totes les altres. I no només va guanyar la prova, sinó que Ravel li va voler dedicar la partitura i li va fer arribar, per carta, un humil consell: “Continua tocant així, per a tu sola i sense preocupar-te del públic. És la millor manera d’obtenir el seu favor.” En la mateixa carta li deia: “El Preludi és poca cosa. Record d’un artista que ha estat sincerament interpretat per les teves qualitats musicals”.

Poc després sortia publicada la partitura amb la dedicatòria:“A mademoiselle Jeanne Leleu”.

captura

Jeanne Leleu havia nascut a Saint-Michel, a la Xampanya, l’any 1898, en una família de músics, el seu pare era el director d’una banda militar i la mare, professora de piano. Va ser en la seva infantesa quan tots dos la van començar a introduir en la música i el resultat va ser tan sorprenent que van decidir enviar-la a estudiar a París. Amb nou anys, la Jeanne ingressava al Conservatori. Aleshores el director era Gabriel Fauré i allà estudiaria amb els prestigiosos pianistes Alfred Cortot i Marguerite Long. Les seves qualitats interpretatives eren tan espectaculars que aviat va començar a ser elogiada i reconeguda com una pianista excepcional. Tant va ser així, que amb onze anys, la joveníssima Jeanne estrenaria, juntament amb la també nena Geneviève Durony, una obra de Ravel per a piano a quatre mans, a la Sala Gaveau de París. Era el 1910 i el mestre els hi confiaria l’estrena de Ma mère l’oye. Per tant, això també explicaria que quan el 1913, Jeanne es va presentar al concurs de lectura a primera vista, en certa manera, coneixia el llenguatge i l’estil de Ravel i sabia què era el que el mestre volia dir i com ho havia de dir. Tot i que això no li treu cap mèrit, tot al contrari. Una nena de deu anys que entenia a la perfecció l’art de Ravel és digne d’enaltiment…!

 

Leleu va continuar treballant de valent. Els seus anys del conservatori van ser molt fructífers també en el camp de la creació. Alumna de Charles-Marie Widor, catedràtic de composició, i també de Georges Caussade i Henri Büsser, sota el mestratge de tots ells, Jeanne començaria a engruixir el seu catàleg d’obres. Però el punt culminant d’aquest anys seria quan va aconseguir el guardó més cobejat de l’entitat, el prestigiós Prix de Roma. Era la tercera vegada que una dona l’aconseguia, la primera havia estat Lili Boulanger deu anys abans. El guanyaria amb la cantata Breatrix, i això comportava una estada de quatre anys a la Vila Medici a Roma. (…)

jeanne-5

Jeanne Leleu (dreta) i Odette Pauvert, guanyadores del Prix de Roma 1923, música i pintura, respectivament

jeanne_leleu

Jeanne Leleu, als anys seixanta

Si en vols saber més, continua escoltant…..

Giulietta Gordigiani von Mendelssohn, pianista i amiga de Gaspar Cassadó

“És una casa on es respira un centenar de milions, però al mateix temps molta bohèmia, la qual cosa és conciliable amb tanta riquesa. La senyora Mendelssohn, és florentina i filla d’un pintor ric, però no un dels grans. Va tenir la sort d’agradar i de casar-se amb el banquer alemany més ric (…). El seu marit és nét del famós compositor Mendelssohn. Ella canta com una sirena i toca el piano com Liszt. Això explicaria la seva història d’amor”. (…)

giulietta-2

Giulietta Gordigiani. Fotografia Arxiu familiar.

Aquest text, de l’any 1907, pertany a l’escriptor Giuseppe Antonio Borgese i descriu la casa dels Mendelssohn de Berlín, un centre de referència de la vida artística i cultural de la ciutat, a principis del segle XX, i per on hi va passar el bo i millor de l’elit intel·lectual i artística d’aquells anys, pel damunt de tot músics. Els amfitrions eren uns grans amants de la música i sempre tenien la casa plena d’il·lustres intèrprets disposats a delectar als seus convidats amb algun concert i, molts cops, ells dos també hi participaven. Perquè tant l’un com l’altra, provenien de famílies de músics. Ell, Robert von Mendelssohn era descendent dels coneguts Mendelssohn i era un apassionat de la música, era violoncel·lista amateur, banquer i propietari de la Mendelssohn&Co, un dels bancs més importants d’Alemanya. I ella, la senyora Mendelssohn, aquella dama que cantava com una sirena i tocava el piano com Liszt, era italiana, i havia estat educada de manera exquisida, sobretot en la música. Es deia Giulietta Gordigiani.

Giulietta havia nascut a Florència el 1871 i provenia d’una família d’artistes i músics. El pare, Michele Gordigiani va ser un famós pintor de retrats de cases reials i era fill i nét de músics. I la mare, Gabrielle Coujere, era meitat francesa meitat russa, i va ser una dona molt interessada per la filosofia.

gordigiani-6

Michele Gordigiani amb la seva filla Giulietta. Fotografia Arxiu familiar.

Giulietta va ser instruïda de manera que la música, l’art, van ocupar un lloc preeminent: classes de cant, de piano, lectures i també es va anar modelant amb tot el que vivia i sentia al saló de la seva casa florentina.

Va ser precisament en aquestes vetllades que, entre d’altres, coneixeria la famosa Eleonora Duse, l’actriu italiana, i la persona que li donaria més suport, tant personalment com artísticament, en els anys de joventut. Tant va ser així que, el 1896, se sentia preparada per fer el seu debut artístic. El destí, París. Tenia vint-i-cinc anys i es presentava com a cantant, una decisió i una carrera conduïda i apuntalada per l’actriu italiana. I de París a Berlín, i més tard a Sant Petersburg. I arreu aplaudida i elogiada.

Aquells van ser uns anys intensos per a Giulietta, però van durar poc. Bé, la decisió la va prendre ella. El 1899, canviava els escenaris pels salons de les seves mansions. Es casava amb un von Mendelssohn. S’havien conegut uns anys abans, a Berlin. Ell, catorze anys més gran, li donaria estabilitat, status social i riquesa i ella, amb el seu “savoir fair” i talent, faria brillar tot el que els envoltava Una etapa feliç en què naixerien els seus tres fills: dues noies, i un noi. I Giulietta i Robert es van convertir en protagonistes de l’elit cultural, social i política, tant de Berlín, com de Florència.

gordigiani-8

La Robert i Giulietta von Mendelssohn amb els seus fills. Fotografia Arxiu familiar

Però aquella felicitat es va anar diluint, perquè el món real era un altre. La I Guerra Mundial sacsejava amb duresa milions de persones, i a ella, tot i que la vivia d’esquitllada, de cop, també se li va capgirar el seu món. L’any 1917, en plena Guerra, el seu home moria i això la situava, en un pla completament diferent. Convertida en viuda, passava a ser sòcia del poderós banc Mendelssohn&Co, i heretava una immensa fortuna. Tenia quaranta-sis anys i començava una nova i fructífera etapa artística.(…)

giuliettaprograma-de-ma

Si ens vols saber més, segueix escoltant…!

NOTA: Aquest “Femeni i singulars” no l’hagués pogut fer sinó hagués estat per les hores de conversa i l’ajuda incondicional de Carme Pérez, família llunyana de Giulietta Gordigiani. Vull expressar-li el meu agraïment.