Etiquetes
Alma Rosé, Auschwitz, dones, Gustav Mahler, orquestra femenina, violinista
L’estiu del 1943 la violinista austríaca d’origen jueu Alma Rosé era deportada al camp d’extermini d’Auschwitz. Poc després d’arribar va assumir la direcció de l’orquestra femenina de recluses.
Un any després de la creació d’Auschwitz, el 1940, van començar a funcionar petites formacions musicals que tocaven per distreure alguns membres de la SS. Fins i tot, el 1943, es va formar una petita orquestra només de dones. Alguna era músic professional, però la majoria eren amateurs. La idea la va tenir una monstruosa guarda femenina, d’alt rang de la SS dins el camp d’extermini, de qui no cal ni dir el nom. Ella sola va fer executar 500.000 dones.
Quan Alma va arribar aquell infern va apel·lar a les dues eines més eficaces que tenia: la seva personalitat i la música.
Alma Rosé havia nascut a Viena el 3 de novembre de l’any 1906. La seva mare era Justine Mahler, la germana petita de Gustav Mahler i el seu pare era Arnold Rosenblum, que després es va canviar el cognom per Rosé. Durant més de mig segle va ser concertino de l’Orquestra Filharmònica de Viena i un dels membres del llegendari Quartet Rosé. La parella van tenir dos fills: la noia es va dir Alma, com la seva tia Alma Mahler. Alma es va criar envoltada dels estels musicals més rellevants d’aquells principis de segle i es va formar musicalment, igual que el seu pare, amb el violí. El 1930, Alma Rosé, amb 24 anys, es va casar amb un brillant i cèlebre violinista txec i dos anys més tard fundava i dirigia una cèlebre orquestra femenina, una de les pioneres, “Die Wienner Walzermädeln” (“Les valseres de Viena”). amb la qual van recórrer girebé tot Europa. Un any més tard, el 1933, quan Hitler va pujar al poder, l’origen jueu de la família va fer que Alma i el seu pare busquessin un lloc segur i es van traslladar a viure a Londres. Però Alma volia seguir fent música amb la seva orquestra de noies i tirar endavant la seva carrera com a violinista, i això la va dur a marxar a Holanda per continuar la seva carrera. Aquí, separada del seu primer home, es va tornar a casar amb un músic holandès. Alma va seguir recollint èixts fins al 1943.
Però aviat la seva coindició de jueva li va canviar el rumb de la vida. Va ser el dia 9 de juliol del 1943.
Descobreix més fent clic a l’àudio…
Femení i Singulars 
Acabo d`escoltar la vida d`Alma Rosè i m`he emocionat ,la valentia d`aquesta i altres dones que fins i tot l`horror del camp d`extermini no van perdre la seva passio la Música i la van portar a dins del cor fins al final terrible de la seva vida.
Amiga Victoria ja t`he comentat alguna vegada que el teu “petit” pero gran espai m`agrada molt ,Anims i rep una forta abraçada de
Angels Molpeceres
Estimada Àngels,
Moltes gràcies pel teu comentari. Per a mi cadascuna de les “dones” que faig formen part ja d’una petita part de mi. Potser et sonarà rar però és cert. Sento admiració i estima per gairebé totes elles. No és difícil d’entendre perquè et poses a indagar en les seves vides i això és material tan sensible, m’entens oi? hi pots trobar de tot; passió, valentia, amor, desamor, horror, i tots aquests sentiments t’acaben atrapant.
Ho faig tan bé com sé però el cert és que sempre amb tot el respecte cap el material que tinc entre mans, “les dones i la música”, que no és poca cosa, no et sembla?
Una abraçada, Àngels
Benvolguda Victoria Sempre que escolto el teu programa pensó en la carta que em vas enviar amb motiu del escrit dels 20 anys de l`emisora i el pasat dia 28 vaig tindre el goig de coneixer-te osigui que ara encara t`admiro mès ja que et vaig veure molt jove. Res mès una forta abraçada i !!!!Anims!!! les Dones Composotores s`ho mereixen
Amb tot l`fecte de
Maria Angels Molpeceres
Benvolguda Maria Àngels,
A mi també em va agradar saber qui eres. Sovint veig el teu nom, associat en forma d’elogis, per a qualsevol de nosaltres! Moltes gràcies.
Jo segueixo treballant en el que m’agrada i em sento feliç fent aquesta feina!
Una abraçada ben gran
Victòria
gràcies per els teus comentaris
Gràcies per apropar-t’hi, Ramon!